Torna 007: l'última missió de Daniel Craig

BarcelonaJames Bond porta dècades esquivant bales i escapant-se de trampes mortals, però ni tan sols 007 va sortir indemne de la pandèmia, que ha provocat un endarreriment de dos anys en l'estrena de Sin tiempo para morir, la nova entrega de la franquícia, que aquest divendres arriba finalment als cinemes. La pel·lícula retroba l'agent secret allà on el deixava Spectre (2016), conduint el seu Aston Martin en companyia de l'atractiva Madeleine Swann (Léa Seydoux) per començar una nova vida lluny dels tripijocs i la violència de la seva feina com a agent secret.

La pandèmia ha sigut l'entrebanc més gran que ha patit la pel·lícula en els sis anys transcorregut des de Spectre, però no l'únic. El primer va ser convèncer Daniel Craig per tornar a interpretar 007. L'actor britànic va arribar a dir en una entrevista promocional de Spectre que preferia tallar-se les venes abans que fer una altra pel·lícula de Bond i que si tornava a la saga “seria només per diners”. Finalment, suposem que amb un bon xec a la butxaca, Craig ha renovat la llicència per matar, oficialment amb la motivació de posar fi a l'arc del personatge que va començar a perfilar el 2006.

Craig va acabar cedint, però Sam Mendes no va voler repetir com a director. El substitut triat va ser Danny Boyle, però el director de Transpoitting no es va entendre amb els productors i va abandonar el projecte abans de començar el rodatge. Van sonar els noms d'Edgar Wright i David Mackenzie, tot i que finalment va ser Cary Joji Fukunaga, director de la primera temporada de True detective, qui va ocupar la cadira i ha acabat sent el primer director no britànic de la saga i també el primer que firma com a coguionista.

Un cop rodada, començava l'última carrera d'obstacles de Sin tiempo para morir, la dels endarreriments successius provocats per la incertesa pandèmica. Deixar la pel·lícula en un calaix no perjudicava només els cinemes: cada mes que passava sense estrenar-se, la pel·lícula generava pèrdues d'un milió de dòlars en interessos a l'estudi que l'havia finançat. Els rumors sobre ofertes de plataformes online per adquirir la pel·lícula no es van fer esperar, però l'última paraula la tenien els productors Michael G. Wilson i Barbara Broccoli, que no van cedir. Irònicament, al final va ser l'estudi, MGM, el que va ser comprat per Amazon, però Sin tiempo para morir s'ha estrenat igualment en sales.

L'adeu al Bond més longeu

Amb 15 anys al capdavant de la franquícia, Craig és l'actor que ha interpretat James Bond durant més temps. Tot i les crítiques inicials pels seus rossos i per la baixa estatura (176 cm), ha aconseguit integrar-se perfectament en l'imaginari de la saga i alhora distingir-se de Sean Connery, Roger Moore, George Lazenby, Timothy Dalton i Pierce Brosnan. Sin tiempo para morir és el seu adeu definitiu del personatge i alhora l'expressió definitiva del seu Bond, més romàntic i tràgic que altres versions del personatge creat per Ian Fleming. Es tracta d'una faceta que la sèrie ja havia intentat explorar en el passat: Al servei de sa majestat (1969) acabava de manera brutal amb l'agent secret abraçant el cos sense vida de la dona amb qui s'acabava de casar. Però la naturalesa episòdica de la saga Bond i l'arribada d'un Roger Moore més inclinat a la comèdia van frustrar les aspiracions dramàtiques d'aquell film.

En el fons, la gran novetat del Bond de Craig ha sigut la decisió de potenciar la continuïtat de les pel·lícules. Més que la 25a entrega de la franquícia, Sin tiempo para morir és sobretot l'última part d'una tragèdia en cinc actes que comença el 2006 amb Casino Royale i continua amb Quantum of solace, Skyfall i Spectre. Mai en la història de 007 la trama d'una pel·lícula de Bond s'havia alimentat tant del passat com en aquesta última entrega, que fins i tot mostra el protagonista visitant la tomba de Vesper Lynd (Eva Green), l'amant que el va trair a Casino Royale. El retorn de Madeleine Swann, Felix Leiter (Jeffrey Wright) i Ernst Stavro Blofeld (Christoph Waltz) completen la sensació d'acte final que reuneix el repartiment un últim cop per lligar tots els caps i donar al final una contundència que atorga a la pel·lícula categoria d'esdeveniment.

Novetats que obren camins

Després de Sin tiempo para morir, la saga Bond està obligada a reinventar-se, i no només per la necessitat de trobar un nou Bond: s'obre la possibilitat –i alhora necessitat– de repensar de zero el personatge. La pel·lícula ja apunta algunes possibilitats sobre futurs camins a través del personatge de l'agent Nomi (Lashana Lynch), que hereta el títol 007 quan Bond abandona el servei actiu de l’MI6. L'elecció d'una dona negra per al personatge sembla picar l'ullet a les insistents peticions perquè el pròxim James Bond sigui un actor negre (Idris Elba sembla el candidat ideal) o bé una dona. En qualsevol cas, els puristes no han de sulfurar-se: la transgressió és temporal i Bond acabarà recuperant el seu rang.

Una altra novetat de Sin tiempo para morir és la Paloma, una divertida agent de la CIA interpretada per Ana de Armas que comparteix amb 007 una missió a Cuba. El seu estil maldestre i desenfadat sembla l'aportació al film de Phoebe Waller-Bridge, la creadora de Fleabag, que va fer una reescriptura final del guió a petició de Daniel Craig. La pel·lícula també presenta un nou malvat, Lyutsyfer Safin, interpretat per Rami Malek, que seguint una llarga tradició d'enemics de Bond porta la cara desfigurada per assenyalar la seva malignitat. El seu paper acaba resultant una petita decepció, sobretot després del llistó tan alt que van deixar Javier Bardem a Skyfall i Waltz a Spectre.

De la misogínia al feminisme?

Cap on pot anar la saga de Bond a partir d'ara? Les últimes pel·lícules del personatge han jugat de manera explícita amb la idea de 007 com a fòssil d'una altra època i Sin tiempo para morir accentua la sensació que el personatge és un espècimen d'una raça en perill d'extinció, amb mètodes i valors que ja no encaixen en el món hipertecnològic d'avui dia. En aquest sentit, el Bond de Craig podria funcionar com a metàfora del Brexit, tossudament aferrat al seu passat gloriós. Tot i l'exploració del vessant sentimental del personatge, la saga encara no ha resolt el gran problema del personatge: ¿fins on es pot allunyar del seu caràcter misogin i violent sense deixar d'encarnar l'arquetip? ¿Fins a quin punt té sentit un 007 sensible i empàtic?

El que sí que sembla haver canviat definitivament és el tractament dels personatges femenins a la saga. Les dones ja no es limiten a ser objectes sexuals sinó que tenen agenda pròpia i no existeixen com a mera extensió de la personalitat de Bond. De fet, Sin tiempo para morir comença amb un fabulós flash-back de la infància del personatge de Léa Seydoux. Que l'actriu francesa repeteixi després de Spectre ja apunta una voluntat de desmarcar-se de la idea de la noia Bond com a personatge fungible d'un sol ús. I que la relació entre Bond i els nous fitxatges de Lynch i De Armas es basi en el respecte professional i no en la tensió sexual també és una novetat en l'historial de l'agent 007.