ZP va gastar 107.000 milions de més
BARCELONALa llei general pressupostària de l'Estat és clara, i fixa que "els crèdits [dels comptes] per a despeses són limitatius". És a dir, que en l'articulat dels pressupostos la quantitat lligada a cada partida marca el topall de despesa de què pot disposar, sense cap compromís que s'hagi de fer ús de la seva totalitat però sí de no superar-lo. Des d'aquesta òptica, el més lògic seria que no sempre es consumís el màxim permès en els comptes i que es tendís a gastar menys del previst. La realitat, però, ho desmenteix i massa cops la mala planificació, les necessitats imprevistes o la voluntat dels ministres d'esgotar fins a l'últim cèntim fan que les previsions aprovades inicialment quedin en paper mullat. És el que va passar en la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Les liquidacions dels pressupostos dels anys entre el 2008 i el 2011 mostren una notable desviació: 106.840 milions d'euros.
Els increments sobtats ajuden a explicar, juntament amb la reducció d'ingressos per la mala marxa de l'economia, el dèficit que ha deixat com a llegat el PSOE. De la xifra total, l'any de més diferència entre els comptes inicials i la seva execució va ser el 2008, per més de 35.000 milions. Més de la meitat d'aquests diners (15.000 milions) es concentren en la partida d'Economia, que a mitjans d'any va aprovar la creació del fons d'ordenació bancària, el FROB. Una altra desviació notable, de 8.000 milions, és imputable a la partida de política territorial, en bona mesura per l'impacte del pla E de desenvolupament local, l'última mesura de l'executiu de Zapatero destinada a incentivar l'economia amb diner públic.
El cost de l'atur
Aquestes partides ja es van planificar per al 2009, quan la desviació va ser 10.000 milions inferior al 2008. I de fet, dos terços de la despesa extra d'aquell any, fins a 17.660 milions, es concentren al ministeri de Treball, per l'augment continu d'aturats i de les prestacions que cobraven, inclosa l'ajuda de 420 euros aprovada aquell agost, un ingrés que havia de durar mig any però que les elevades taxes de desocupació han obligat a anar prorrogant encara ara.
La política d'austeritat va marcar la segona part de la legislatura i va ser el maig del 2010 quan el govern espanyol va formalitzar el seu vassallatge a les polítiques d'austeritat amb una històrica retallada en despesa social -congelant pensions-, de personal -reduint un 5% el sou dels funcionaris- i en infraestructures. Unes mesures que no van servir per contenir la desviació en la despesa, que aquell any va pujar lleument fins als 28.535 milions. La principal diferència és la previsió i l'execució de la partida per pagar el deute públic, que va ser 17.400 milions superior a l'aprovada inicialment. El ministeri d'Economia, que entre d'altres va abonar la contribució espanyola al rescat de Grècia, també va disparar la despesa.
L'últim any de Zapatero, ja molt assetjat per la crisi, va ser el de la desviació més baixa, que es va situar en 17.064 milions. Les dificultats per preveure el cost del deute públic i les prestacions als aturats van disparar la despesa, tot i que aquell any es va repetir un nou increment de més de 1.000 milions en el ministeri de Defensa, una diferència pràcticament idèntica a la dels anys previs, no atribuïble a la crisi i que situa aquest departament com un dels menys previsors.
Control parlamentari limitat
Aquestes desviacions han passat per les Corts Generals tan sols parcialment, ja que la llei permet autoritzar un sostre de despesa superior en determinades ocasions sense el seu aval, i fins ara la vigent llei d'estabilitat s'interpretava de manera poc rígida, per la qual cosa no se'n poden demanar responsabilitats. Els pressupostos, que tant costen de pactar, poden ser esquivats amb increments notables i unilaterals de despesa o amb la no-execució de partides ja consignades, com els 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut per a Catalunya pressupostats el 2011 però finalment impagats.
