Zapatero: de la política de xecs a les retallades socials

Barcelona / Madrid.El govern socialista va gestionar a l'inici del seu primer mandat, l'any 2004, unes xifres de 2,3 milions d'aturats i uns creixements del PIB fins i tot superiors al 3%. Ara la primera xifra és justament el doble i la segona s'ha reduït dramàticament fins a estancar-se en increments testimonials de dècimes. Aquestes són les dues fotografies dels executius de Zapatero, la de l'inici de la primera legislatura i l'actual. Entremig ha passat de tot.

1. Bombolla immobiliària

L'anomenat miracle espanyol de principis de segle es va anar diluint en la mateixa proporció que ha crescut en els últims trimestres la pressió europea i la dels mercats financers per accelerar les reformes estructurals que ningú s'atrevia a plantejar. Sense tenir en compte el debat sobre el model de finançament autonòmic, tots els experts consultats han coincidit a destacar que el principal pecat dels governs de Zapatero ha estat no fer petar a temps la bombolla immobiliària, que va arribar a la seva màxima expressió el 2006. De fet, el mateix candidat a la presidència pel PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha reconegut recentment que no van veure a temps l'escalfament del segment immobiliari en la primera legislatura.

L'elevat endeutament privat que ha provocat i els problemes de morositat de caixes i bancs han estat les conseqüències més difícils de pair. Pel professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Germà Bel, és la màxima expressió del "benefici a curt termini". El problema va ser que "no es va voler afrontar la impopularitat de refredar el mercat immobiliari".

2. Quina crisi?

El segon pecat va ser negar l'evidència i no voler valorar la crisi. Les dades ja mostraven el 2007 i el 2008 un refredament progressiu de l'economia, que va caure en picat l'any següent. Ningú del govern va mirar enrere per comprovar que les crisis espanyoles tenen una caiguda abrupta, com va passar el 1992. Es va perdre molt de temps i al final s'han hagut de fer reformes estructurals sense cap consens. Per Germà Bel, "en la primera legislatura, la gestió es va centrar en el reformisme i en les llibertats civils, amb una elevada inacció econòmica, mentre que en la segona s'ha tancat molt malament tot el tema territorial, amb una màxima importància de la gestió econòmica". En el mateix sentit, el professor de l'IESE José Ramon Pin assegura que "la primera etapa més social va coincidir amb l'economia escalfada, i, en la segona legislatura, amb l'economia molt deteriorada: els fets van anar per davant de les reformes, que van invalidar gran part dels avenços socials".

3. L'obsessió de l'AVE

Els superàvits del principi van provocar una certa disbauxa inversora en infraestructures, especialment sagnant pel que fa a la xarxa de l'AVE, "una autèntica obsessió" dels governs Zapatero, segons Germà Bel. El centralisme radial ha vençut les necessitats reals, com ara l'eix mediterrani.

4. La xacra de l'atur

També hi ha una coincidència absoluta a identificar els gairebé cinc milions d'aturats com un autèntic malson. La reforma laboral no ha millorat la situació perquè "no ha resolt la dualitat entre els contractes indefinits i els temporals", destaca José Ramon Pin. "Les dades del juliol mostraven que només el 7% de les contractacions eren indefinides", afegeix. "És veritat que els empresaris a vegades promouen els contractes temporals per l'elevada incertesa de la situació econòmica i per la importància del sector turístic i del dels serveis. Però en qualsevol cas, la tendència a instaurar un contracte únic seria una de les millors solucions", continua. El líder de la UGT, Cándido Méndez, explica a l'ARA que la reforma laboral ha estat "injusta, perjudicial i inútil", i afegeix que "el govern volia llançar un missatge per estabilitzar la situació d'Espanya davant dels mercats i no s'ha aconseguit crear un clima favorable per crear ocupació".

La reforma laboral també ha introduït aspectes polèmics com la "previsió de pèrdues" per poder reduir plantilla en cas d'un expedient (ERO), destaquen des de la consultora Deloitte.

5. Negociació col·lectiva

És un dels temes que hauran quedat fora de la legislatura, pendents de l'aprovació en els tràmits parlamentaris en marxa. No ha aconseguit un consens dels agents socials, la CEOE i els sindicats.

6. Jubilació als 67

Un tema sensible que sí que ha comptat amb acord social. De fet, l'únic. La jubilació als 67 anys va tenir el suport de CiU al Congrés. La reforma eleva dos anys l'edat per jubilar-se, amplia de 35 a 38 anys el període de cotització per rebre el 100% de la pensió i fixa un calendari per anar implementant els canvis de manera progressiva.

7. Llei de dependència

Un altre encert de Zapatero. També hi coincideix gairebé tothom. Però forma part de la primera legislatura, ja comentada, en què el govern socialista es va centrar més en els avenços socials. Una constant en la gestió socialista també ha estat "la reduïda implementació de les lleis aprovades; la de dependència n'és un exemple, s'ha aplicat bé, però ha tingut un impacte reduït", destaca el professor de direcció i gestió pública d'Esade, Àngel Saz. D'altra banda, destaca que "en un país descentralitzat no es tenen massa en compte els encaixos administratius, i això vol dir que la llei ha tingut una aplicació desigual en l'àmbit autonòmic".

8. Economia sostenible

Amb llums i ombres, també ha estat una bona iniciativa. Àngel Saz remarca que la contractació pública ha millorat en transparència reduint les situacions perverses de concursos amb preus a la baixa. En canvi, la reforma de les agències reguladores del sector energètic i de telecomunicacions (CNE i CMT) no ha aconseguit incrementar el nivell d'independència política.

9. El final de les caixes

Tot i les recents peticions de Brussel·les d'accelerar la reforma de les caixes, al sector financer hi ha la sensació que les reformes s'han fet amb poc consens i sota les directrius d'Alemanya. Ha resultat una de les reformes estructurals més importants dels governs socialistes. El Banc d'Espanya ha tingut un paper destacat en el procés, com li correspon, però ha confós els plans de reordenació de les caixes amb les diferents versions del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Al final, les caixes no han tingut gaire temps de trobar socis estables en el seu curt camí de convertir-se en entitats bancàries.