Universitats: és hora de construir

RECTORA DE LA UOCFeia temps que es veia a venir, però tenim la tendència a mirar cap a una altra banda quan és evident que està a punt de descarregar una tempesta. Fa anys, potser una dècada, que els sistemes universitaris europeus es van començar a repensar de dalt a baix. I no ho van fer per respondre a pressions del mercat salvatge sinó dels mateixos estudiants, que trobaven un esvoranc entre els costums de la seva vida quotidiana i les metodologies d'ensenyament. I amb l'inici de la crisi, aquests corrents de reforma que posaven en dubte algunes pràctiques finalment poc equitatives de l'estat del benestar també van influir en aquest debat. Parlo del preu de les matrícules, dels sistemes de governança i de la necessitat de formar gent per a noves ocupacions.

Fer això no significa ni vendre's al mercat ni estar contra el servei públic, ni renunciar a l'estat del benestar. Simplement es tracta d'adequar una institució centenària a les necessitats del món d'avui. Es tracta que els estudiants que puguin pagar el cost dels estudis o una part d'aquest cost ho facin i que els que no puguin pagar puguin estudiar. Es tracta de trobar sistemes de finançament més equitatius que els merament distributius; es tracta de trobar especialitats territorials que ens condueixin cap a l'excel·lència i no un mapa de titulacions on tothom ho fa tot -que ja tenim l'experiència de saber que és el camí més curt cap a la mediocritat-; es tracta que la democràcia universitària sigui una democràcia participativa i col·laborativa, no un conjunt de lobis que només es mobilitzen en defensa dels seus interessos. No es tracta d'eliminar les humanitats, tot al contrari, es tracta de reforçar-les, però també es tracta d'assegurar l'ocupabilitat i que les noves ocupacions tinguin professionals ben preparats, no arribistes amb habilitats de seduir amb vidres de colors però d'una superficialitat esfereïdora.

Partint de la hipòtesi que el model que tenim és bo, entenc les mobilitzacions: tots els qui el coneixem a fons sabem que és millorable. El cost polític d'haver obert un procés democràtic i participatiu de reflexió i anàlisi del sistema universitari català per avançar cap a la construcció d'una universitat oberta, flexible, eficient, capaç de gestionar economies d'escala i d'alta qualitat hauria estat molt menor que el d'optar per una actitud defensiva i situar el debat en si l'increment de matrícules és un 7% o un 7,6%, perquè en tot cas parlem d'11 euros al mes. Un cop més, evitem anar a l'arrel del problema i ens quedem en l'anècdota.

Resultats i despesa pública

Paradoxalment, el país que destina més despesa a l'educació en relació amb el seu PIB és Cuba, seguida de prop per Lesotho, ambdós amb una despesa de més del 13%. Països com França, Àustria, la Gran Bretanya i els Estats Units hi destinen al voltant del 5,4%. En canvi, el Canadà i Austràlia, que encapçalen el rànquing PISA, el que destinen a l'educació no supera el 4%, més o menys el percentatge que hi destina Espanya, que ocupa un lloc per sota de la mitjana de l'OCDE. Ens hauria de fer reflexionar el fet que la despesa pública d'un país en matèria educativa (en percentatge) sembla que no té una correlació directa amb els resultats dels estudiants en informes com el PISA. Això vol dir que la solució per millorar l'educació no sempre passa per un augment de la despesa pública, encara que al nostre país és el tema central del debat.

No vull que s'interpreti que carrego contra els estudiants, perquè ningú no els ha explicat l'abast del problema. Ningú no ha estat capaç de dir-los clarament i sense por que una altra universitat és possible i tampoc ningú no els ha volgut fer còmplices d'un projecte que en temps de depressió podria generar una dosi d'optimisme, l'optimisme característic del qui se sent partícip i constructor d'un objectiu comú. Que quedi clar que quan dic ningú m'hi incloc, perquè tampoc no he estat capaç de convèncer ningú.

Ens cal reformar l'ensenyament superior urgentment i des de la base. Ens cal una reforma que escolti i integri, i que no es perdi en problemes tècnics, perquè el veritable problema és d'actitud i adaptació a una societat diferent de la precedent i amb necessitats quasi oposades. Ens cal un sistema àgil, modern, flexible, més obert a Europa que tancat en les inèrcies incomprensibles del sistema espanyol, meritocràtic i, sobretot, col·laboratiu, capaç d'establir una agenda comuna en què tothom guanyi. Què ens manca per aconseguir-ho? Desempallegar-nos d'inèrcies que arrosseguem des de l'edat mitjana; ens cal valentia i un lideratge fort que sàpiga escoltar, prioritzar, proposar i executar. Els estudiants no són els enemics, són els còmplices. Necessitem forces de ruptura, però també de creació perquè les forces explosives no porten enlloc si al final no són capaces de crear quelcom nou. Tant els uns com els altres hem d'aprendre a escoltar-nos i a treballar en comú, perquè tots volem un sistema universitari tan equitatiu com excel·lent.