Trias reconeix que a BCN el barraquisme s'ha enquistat
La Barcelona de les barraques del segle XXI seguirà existint a curt termini, segons admet l'alcalde, Xavier Trias. El govern municipal amplia el drama de la pobresa a la ciutat als pisos sobreocupats.
Barcelona.Nou urbanisme i més serveis socials són la recepta que l'Ajuntament de Barcelona té sobre la taula per fer passar a la història una imatge molt associada a la ciutat preolímpica, la del barraquisme. El fenomen, tal com va publicar l'ARA ahir, sobreviu en nuclis com el camí de la Cadena, al districte de Sants-Montjuïc, i el carrer Morató, al barri del Coll del districte de Gràcia. La crisi també ha fet sortir barraques en punts com Can Rectoret (Collserola) i en alguns solars del 22@, en una dinàmica que Càritas ja va denunciar l'any passat en un informe sobre habitatge precari. I tot aquest infrahabitatge no ha fet oblidar noms com Somorrostro o Perona, alguns dels nuclis que amb el pas dels anys ja han desaparegut.
La solució, com li agrada repetir a l'alcalde -que tot just aquest cap de setmana va complir cent dies en el càrrec-, no serà d'avui per demà, i el barraquisme viurà uns anys entre nosaltres. "Està enquistat", va arribar a dir ahir Trias sense embuts quan se li va demanar com afrontarà aquest problema, precisament en una roda de premsa que havia de servir per anunciar els objectius estratègics del mandat. L'alcalde en un primer moment va semblar que s'arraulia en una de les seves frases preferides ("qualsevol dirigent ha de ficar-se al llit pensant en la gent que no pot seguir", referint-se a la crisi actual), però a continuació va deixar anar un llarg discurs en què va afirmar que posaria fi al barraquisme "a mig termini", quan se solucionin debats urbanístics com la reforma de Can Batlló - Magòria i dels Tres Turons.
Es dóna la circumstància que per al primer cas, que ahir va quedar reflectit en les imatges de centenars de musulmans en la pregària del divendres al camí de la Cadena, l'Ajuntament va perdre el passat mandat sense avançar en el pla d'equipaments a Can Batlló, i ara la solució avança lentament amb l'entrega d'un segon pla als veïns. Per al segon cas, el del Coll, CiU va entrar a l'Ajuntament amb la promesa de revisar la modificació del Pla General als Tres Turons i desafectar els habitatges anteriors al 1976.
L'oposició no vol revisar plans
El PSC, que va abanderar el debat dels Tres Turons quan era al govern, creu que Trias no ha de perdre el temps en la revisió dels plans aprovats, sinó que s'ha de concentrar a millorar els serveis socials dels afectats. "El punt de partida és el pla estratègic dels Tres Turons, i Trias només ha d'aplicar el que s'ha aprovat", apunta el portaveu adjunt del grup municipal del PSC i exregidor de Gràcia, Guillem Espriu. UxB-ERC se suma a la demanda de tirar pel dret amb els plans aprovats, i remarquen que els republicans ja van defensar la necessitat de prioritzar els focus de barraques a la Creueta del Coll i el Turó de la Rovira. El president del grup municipal d'ICV-EUiA apunta que el barraquisme persistent és "puntual però molt cronificat" i que en canvi l'infrahabitatge s'ha fet fort en pisos sobreocupats.
Aquest fenomen, de fet, no va ser obviat ahir per Trias en la seva anàlisi de la situació del barraquisme a Barcelona. El barraquisme vertical, cinquanta anys després del naixement de casos dignes d'estudi, com Bellvitge -els veïns inicien el 18 d'octubre un programa d'actes recordatori d'aquell temps -, continua preocupant. "També hi ha els pisos pastera i l'habitatge sobreutilitzat, on de vegades es viu pitjor que a les barraques", va concloure l'alcalde.
Segons l'arquitecte i urbanista Amador Ferrer, autor del llibre Els polígons de Barcelona , les problemàtiques d'habitatge han passat del barraquisme a la sobreocupació. L'arrel és la mateixa: "Persones que arriben per treballar i no troben un lloc on viure". Si anys enrere optaven per autoconstruir-se la barraca, ara "són més freqüents els relloguers o els allotjaments en cases d'amics i familiars". El nou barraquisme consisteix en una dotzena de persones en un pis de 40 metres quadrats.
La clau, segons Ferrer, és que les polítiques d'habitatge se centren en persones "amb certa renda i deixen fora els sectors més baixos". L'arquitecte Sebastià Jornet situa l'origen del conflicte en la dualitat entre el dret particular i el col·lectiu. Entre el dret d'un individu a mantenir-se en una casa que es va construir ell i el dret de la ciutat de guanyar zones verdes o equipaments previstos en el Pla General del 1976. El factor clau: el reallotjament.
