Les set vides de Duran i Lleida

Josep A. Duran i Lleida davant un cartell amb la seva imatge durant la campanya electoral.
Pere Martí
22/11/2011
2 min

En teoria aquestes eren les seves últimes eleccions. Fins a l'últim minut va ser prudent, però al final va aconseguir fer història: CiU va guanyar unes eleccions generals per primera vegada. I ho va fer amb una triple dificultat. La primera és el context de crisi, quan es deia que la crisi castiga els partits de govern. Potser és veritat en altres casos, però CiU és l'únic partit d'Europa al qual la crisi no li ha passat factura i el govern de la Generalitat ha sortit enfortit de les eleccions, perquè ara veu avalada la seva política. Ironies de la història, Duran ha acabat fent un favor a Mas.

La segona dificultat que ha tingut eren els dubtes, per no dir crítiques, que van sortir de la mateixa CiU contra la seva condició de cap de llista. Només cal veure que durant el debat a cinc de TV3, els tuits més crítics sortien de militants o coneguts opinadors pròxims a Convergència. Fora de la xarxa, alguns havien pronosticat prematurament la seva mort política i ja li havien buscat relleu a Unió amb una nova líder fabricada a dins de Palau. S'hauran d'esperar, perquè el resultat de diumenge reforça clarament Duran, que ha demostrat que s'ha convertit en el millor antídot contra l'ascens del PP a Catalunya, amb un discurs que no agrada alguns sectors de CDC. Duran pot dir que Unió segueix sent el tallafoc d'un PP que a Catalunya, en el seu millor moment, no passa d'onze diputats. Contribueix a fer possible l'excepció catalana.

La tercera dificultat ha estat ell mateix, amb una campanya que va començar malament però que després va saber reconduir, encara que ell n'ha fet de millors. Desestabilitzat des de dins de casa, va exhibir massa mal humor i alguns nervis en els primers dies, però després, ben assessorat per l'expert en comunicació Sebastià Serrano, va suavitzar les formes, es va posar les piles, va prémer l'accelerador i va elevar el to nacionalista del seu discurs per acabar de mobilitzar l'electorat més fidel a CiU. Mas li va tornar el favor i va participar en vuit mítings, cosa que li va anar bé per anestesiar anticossos interns.

És cert que l'escenari que Duran té ara al davant, una majoria absolutíssima del PP, el deixa gairebé sense marge de maniobra, però Rajoy també sap que no pot donar un cop de porta a les aspiracions de CiU si no vol que el seu sobiranisme latent acabi convertint-se en programa electoral. El marge de Duran és estret, però confia a trobar les escletxes perquè coneix bé tots els ressorts del poder a Madrid. Si no, ja hauria acceptat l'oferta que li va fer Mas de tornar a Barcelona com a conseller en cap.

Una altra nit a la Moncloa

El dubte està en com casaran el pragmatisme de Duran a Madrid amb la transició nacional de Mas a Catalunya, que ha posat tots els ous al cistell d'un pacte fiscal de futur incert que li ha de servir per guanyar les eleccions del 2014. Mas no es pot permetre una altra nit a la Moncloa, però Duran es mira la transició nacional de reüll. "No assolir el pacte fiscal aquesta legislatura no seria un fracàs", va advertir ahir el líder d'Unió. La bicefàlia està servida.

stats