Rosa Lluch: "Les víctimes hem de ser generoses"

L'any del desè aniversari de l'assassinat d'Ernest Lluch ha vist accions diverses per honorar la seva memòria. La seva família ha estat sempre prudent, ni s'ha prodigat als mitjans ni mai ha aixecat la veu. Res a veure amb cridòries d'altres maneres d'entendre el dolor, fins a canviar el negre del dol íntim pel color d'un partit o d'una bandera. Ahir, però, era un dia especial. Un dia somiat per Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch, professora d'història medieval a la UB. En aquesta entrevista reflexiona sobre el paper dels familiars de les víctimes, víctimes ells mateixos, davant el nou escenari sense violència que s'obre a partir d'ara.

Quin sentiment tens davant l'anunci de la fi de l'activitat armada per part d'ETA?

Estic molt, molt contenta. És un dia important en la meva vida, un dia que feia molt de temps que estava esperant. Per a mi és un dia històric.

Tot plegat, després de la Conferència de Pau de Sant Sebastià, que ha desencadenat el procés...

Sí, tot i que la Conferència no m'ha acabat d'agradar, perquè no em sembla que el que ha passat tots aquests anys hagi estat un conflicte a dues bandes; és un conflicte d'uns, i els altres han anat a remolc. Dit això, crec que cal generositat, que és un moment determinant de la història, i que, ens agradi més o menys, s'ha d'administrar amb generositat. Sé que a mi personalment hi haurà coses que no m'agradaran, però mirant el futur hem de ser generosos.

Com concretaria aquesta generositat?

Penso que els presos haurien d'estar a prop dels seus familiars i que s'hauria de fer tot el que pugui donar la legislació en matèria penitenciària, suposo que reduccions de pena per estudi o treball, llibertats condicionals un cop complertes les tres quartes parts i tractes personalitzats en el cas de malalts, si més no, això és el que em penso que hauria fet Zapatero si no s'hagués torçat el procés de converses per l'atemptat de Barajas. Els presos d'ETA han de ser igual que els altres presos.

Parla de generositat amb el món abertzale, però pensa que ells han de fer algun gest que la faciliti, si més no?

ETA ha de reconèixer el mal que ha fet, no sé si un mea culpa , no sé si demanant perdó, no sé amb quina fórmula, però han de reconèixer que han provocat molt dolor i sense equiparar el que han fet ells amb el que ells hagin pogut patir, han de ser coses diferents. I diria més, aquest reconeixement l'han de fer amb tota la societat, no només amb el que entenem específicament com a víctimes, perquè tota la societat ha estat víctima d'ETA, han fet molt i molt de mal... Han fet mal en primer lloc a les persones, esclar, però també a la indústria, al desenvolupament, a la convivència... No és només un problema de víctimes, ETA ha estat un problema de tots.

Les associacions diguem-necanòniquesde víctimes, singularment l'AVT, critiquen molt durament el procés de pau. En general, aquests col·lectius tenen posicions políticament molt bel·ligerants amb tots els processos que hi ha hagut de distensió, parlen de derrota, de vencedors i vençuts. Vostè com ho veu?

Mai m'he sentit representada per l'AVT, mai no han sabut interpretar el que jo sento. Sembla que algunes associacions de víctimes actuïn des del ressentiment. Ho puc entendre, però ni m'hi identifico ni ho comparteixo.

Les víctimes han de tenir algun paper en el procés de pau?

Les víctimes no han de tenir cap paper en el procés de pau o del final d'ETA, del final de la violència, en fi, això admet molts registres d'expressió. Tot això s'ha de resoldre, ara és un bon moment per fer-ho, i nosaltres, des del nostre patiment, no podem tenir el necessari cap fred que és imprescindible; sense el cap fred no es poden prendre decisions, i les persones que hem patit més les conseqüències del terrorisme no l'hi tenim. Altra cosa és, però, que sí que se'ns ha de tenir presents. Les víctimes no han de ser protagonistes del procés del final d'ETA, però sí que se les ha de tenir presents.

Quina ha estat la seva evolució personal en aquests deu anys, gairebé onze, de l'assassinat del seu pare?

Als primers temps hi havia el xoc, que et deixa molt tocada. És un canvi molt brutal, i després la distància et fa veure les coses amb més calma. Però en el que no he canviat massa és en la perspectiva que calia fer tot el possible per resoldre el problema basc.

El seu pare abonava el diàleg. Gemma Nierga, fent-se seu el missatge, el va reivindicar en la gran manifestació de Barcelona arran de la seva mort. Aquella mirada als ulls d'Aznar...

Per resoldre el problema s'ha de fer el que calgui, i parlant la gent s'entén. Però no s'ha de parlar des de la igualtat perquè no estem davant d'un conflicte entre iguals, sinó d'atacs terroristes que han provocat uns i que han patit uns altres. El pare estava a favor del diàleg i va fer el que creia que havia de fer.

Sense violència, al País Basc pot canviar l'escenari polític -pot haver-hi una majoria parlamentària independentista-, el qual alguns interpreten com la victòria d'ETA anàloga a la derrota que prediquen.

Bé, això és la democràcia, el joc de majories i minories. Jo no sóc independentista; ara, si els bascos ho voten i ho volen així, s'haurà de respectar, són les regles del joc. No em lliga, però, una majoria tan estranya formada per la dreta del PNB i l'esquerra abertzale, em sembla més producte de la situació actual que els faci entendre davant una idea d'Espanya poc flexible i que els uneix trencant l'eix dreta-esquerra. Però si ara, sigui com sigui, és factible una majoria independentista, que ja ho veurem, no sé què passarà d'aquí deu anys, quan s'hagi refredat la confrontació. S'haurà d'esperar que es normalitzi plenament la democràcia, és aleshores que podrem veure què dóna de si l'independentisme basc.