Per què a Catalunya també és un conflicte

Barcelona.La defensa de l'Estat d'Israel o de Palestina s'ha convertit en un conflicte que travessa fronteres i desperta reaccions, moltes vegades més emocionals que cerebrals. La posició, rarament intermèdia, acaba traslladant els arguments sobre el litigi al Pròxim Orient en una opció de màxims: els uns o els altres. Una bipolarització que desemboca en una altra solució final comuna: la pau. Malgrat els camins separats, la qüestió identitària catalana ha jugat i encara juga un paper important en l'opinió sobre el conflicte. Per una banda, en la identificació o admiració d'un poble oprimit durant segles que aconsegueix consolidar-se com a estat, i per l'altra, la defensa del reconeixement de qualsevol nació sense terra. Per aquest motiu, durant els anys cinquanta i seixanta diversos intel·lectuals catalans es van emmirallar en la creació d'Israel.

L'expresident Jordi Pujol s'ha mostrat sempre un ferm admirador de l'Estat d'Israel, però alhora reivindica la necessitat de reconèixer l'Estat palestí. "Jo puc entendre, per exemple, que s'hagi aixecat el mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Israel per entendre-ho, però no puc entendre ni acceptar la política sistemàtica d'assentaments jueus en territori àrab", escriu en el pròleg de Jordi Pujol i els jueus , d'Anna Figuera.

Les polítiques expansives dels colons jueus des de les guerres del 1967 van modificar el discurs general sobre el conflicte i van revifar la polarització. El sector pro israelià es queixa de la voluntat d'encasellar els seus noms en una llista, mentre que el palestí denuncia que el lobi jueu encara controla les classes més benestants. Un conflicte que esquitxa les tertúlies i converteix qualsevol moviment al Pròxim Orient en un atac a casa nostra.

Maruja Torres, periodista

«Catalunya es va sentir durant molt temps el poble preferit, escollit, i s’emmillarava en Israel. Ara, però, només és pro israelià l’‘establishment’ català, la gent que està bé de calés: el Govern, el Barça... La resta de catalans són molt més pro palestins»

Quim Nadal, cap de l'oposició

«Crec que l’enfocament radical neix d’un desconeixement de la realitat del conflicte, o bé d’una predisposició innata a defensar la percepció que hi ha d’un poble oprimit. Ara, jo que em manifesto admirador d’Israel, opino que tot hauria de passar pel reconeixement mutu»

Rosa Regàs, escriptora

«A les primeres planes dels diaris només compten els radicals, els que s’emprenyen amb els altres i insulten. Però hi ha molta gent que tot i veure les injustícies –que sobretot es fan a Palestina–, volen defensar una solució més justa per als dos»

Pilar Rahola, , periodista

«Per què a Catalunya el conflicte és molt latent? Probablement perquè el discurs antiisraelià és molt potent, i, en qualsevol cas, probablement també hi ha les veus més fortes en defensa d’Israel, però no crec que sigui per una qüestió identitària»

Marta Pessarrodona, escriptora

«Aquesta bipolarització és estranya d’entendre, perquè hi ha un deute històric de la gent civilitzada amb el patiment jueu. Diria que és el ‘radical chic’ d’esquerres el que és pro palestí. Gent que s’ha de fer d’una causa i defensar el més feble, però la feblesa jueva és històrica»

Arcadi Oliveres, president de Jústicia i Pau

«És un tema que es tracta més des de l’emotivitat que no pas des del cervell. I sovint hi ha un element de rerefons, i és que vinculem l’Estat d’Israel amb els Estats Units –i no perquè no s’ho hagin guanyat a pols–. Israel s’acaba convertint en la punta de llança, com l’Iraq»