El PP no permetrà un tracte diferencial cap a Catalunya

Barcelona"La nació espanyola és la unió de tots els espanyols lliures" i no acceptarà "privilegis de ningú". Aquest advertiment el va pronunciar davant de Mariano Rajoy la seva rival més directa dins del PP i presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, el segon dia de campanya electoral. Rajoy escoltava atentament a primera fila, sense immutar-se, el que era un missatge clar del poder territorial popular en contra de qualsevol vel·leïtat que pogués tenir d'establir una relació especial amb Catalunya i, concretament, un tracte econòmic diferenciat. Fins ara el candidat popular ha mantingut una calculada ambigüitat i s'ha limitat a dir que "escoltarà" les pretensions catalanes, però si alguna cosa ensenya la història recent és que el previsible futur president no té cap marge de maniobra. Ni que volgués no el deixarien.

Congrés de València

El congrés del PP de València del 2008 va entronitzar un nou estil: Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal van substituir Eduardo Zaplana i Ángel Acebes, i Rajoy va fer en el seu discurs una oferta de diàleg tant al PSOE com als partits nacionalistes "amb els únics límits de la unitat d'Espanya i la solidaritat". Allò es va interpretar com un gir al centre, però una lectura atenta de la ponència política, coordinada per Alícia Sánchez Camacho i José Manuel Soria conté pronunciaments tan explícits com que "models com el de Catalunya [Estatut del 2006], aliens a la nostra Constitució, plantegen relacions inadmissibles de cosobirania amb el govern d'Espanya". Més clar, l'aigua.

El trauma del finançament

Rajoy va moderar el to, però la inacabable negociació del sistema de finançament, pactat in extremis entre la Generalitat i l'executiu espanyol el juliol del 2009, va ser viscut com una humiliació pel poder territorial popular. El llavors conseller d'Economia de Madrid, Antonio Beteta, va denunciar en un document de la FAES (el think tank del PP que presideix José María Aznar) que no hi havia hagut una veritable negociació "excepte l'efectuada entre el govern i el tripartit català". En un altre document, La factura del Tinell, el diputat Gabriel Elorriaga (cap de campanya el 2004 i el 2008 que es va alinear amb els crítics amb Rajoy) manté que el nou finançament "suposa l'acceptació d'una nació catalana diferent de l'espanyola i, en conseqüència, la bilateralitat que hi ha actuat com a motor".

Cap dirigent del PP consultat creu que ara es pugui fer marxa enrere d'aquest posicionament i acceptar que Catalunya surti de la Lofca. I Esperanza Aguirre actua com a portaveu d'un poder territorial que, després de l'ensorrament del PSOE, se sent fort per no permetre el tracte diferencial per a Catalunya que els barons socialistes van haver d'acceptar a contracor.

Al contrari. La crisi brinda un argument poderós per impulsar la recentralització. En el punt número 76 del programa electoral s'afirma: "Delimitarem amb més precisió el marc competencial de cadascuna de les administracions, i evitarem els solapaments innecessaris, la proliferació d'estructures burocràtiques i l'augment excessiu del personal al servei de les administracions". Els nous governs de Castella-la Manxa i les Illes Balears actuen amb el convenciment que el procés autonòmic ha anat massa lluny i que cal retallar organismes com el Defensor del Poble. Algunes comunitats, com ara Madrid, han arribat a insinuar el retorn a l'Estat de les competències de Justícia. I a Catalunya el PP ha obligat CiU a desmuntar l'aparell exterior de la Generalitat, les ambaixades, que al PP consideren un "excés nacionalista". La mateixa sort podrien tenir els canals de Televisió de Catalunya, que els conservadors consideren un dispendi excessiu.

Contra la immersió

Un altre tema delicat que el PP ha evitat treure en campanya ha estat el de la llengua. Tot i així, dimecres passat a Inca, a Mallorca, en va donar alguna pista. Allà va lloar la política lingüística de José Ramón Bauzá, que s'ha carregat la preponderància del català en el sistema educatiu i ha reduït a zero les partides de foment de la llengua pròpia. En el programa es parla d'impulsar "una opció d'educació trilingüe" que a la pràctica representa el desmantellament de la immersió. En la ponència oficial, però, encara es manté com a doctrina que "el dret a estudiar en castellà a tot el territori nacional i en totes les etapes del sistema educatiu és un dret bàsic i inajornable". En aquesta legislatura, a més, el PP ha estat un dels promotors del Manifiesto por la Lengua Común, signat per intel·lectuals espanyolistes que defensen la supremacia legal i social del castellà.

Tot això, però, ha passat en un segon pla en aquesta campanya. El que arriba és un discurs de to bonista, pensat per no espantar ningú. Però la lectura dels seus documents oficials no enganya. I a la citada ponència del 2008, que passava per tèbia per a l'ala dura, encara podem llegir: "La nació espanyola no és una creació artificial sorgida d'un text legal. Espanya és la nació més antiga d'Europa, fruit d'una història comuna llaurada de manera voluntària durant més de cinc segles". Voluntària? Diumenge que ve tindrem un bon termòmetre de fins on arriba aquesta voluntarietat.