Pep Bernadas: "Per què haig de voler fer tantes coses si no les acabaré ni en 4 vides"

Pep Bernadas dóna inici a un nou cicle del segell Altaïr amb la llibreria de la Gran Via de Barcelona com a pal de paller, la revista, una editorial enfortida i una nova oferta en continguts digitals. Antropòleg de formació, és un home xerraire que mai sembla dir res buit. Altaïr la van fundar un grup de persones que, com ell, estaven convençudes que totes les ciències parlen del mateix: de l'evolució de l'ésser humà.

Com t'ho fas per sobreviure amb la crisi i davant la competència dels gegants de la distribució?

Després de dos anys de reflexió vull retrobar aquell Altaïr fresc. Els canvis, que s'haurien d'haver fet de manera metòdica, s'han fet amb urgència. Quan les coses perden velocitat i eficàcia és millor treballar des de la motivació que des de la reacció. La voluntat de només reduir despesa no és útil. Sobreviure en el negoci? Fer visibles els bons llibres ignorats. És com l'hort del pagès: per a cada temporada hi ha unes verdures. Hem de seleccionar-ne les adients. Tenim catalogats i disponibles virtualment més de 100.000 títols. Això és costosíssim. L'important és veure com es pot fer útil. Aquesta mena de crisis són genials per pensar què estàs fent. El problema és que sovint aquestes crisis donen pas a actuacions poc ètiques, i això no és repensar per fer-ho millor.

Un cop em vas dir que la poesia de Kavafis és literatura de viatges.

Un llibre de viatges no té res a veure amb una aventura d'un viatge ràpid. Això és un diari de viatge, però un llibre de viatges és el Corto Maltés, o Graham Greene. Qualsevol llibre que et dóna informació sobre un territori és literatura de viatges perquè qualsevol escriptor seriós es documenta sobre l'escenari on es desenvolupa la ficció.

Per quins indrets del món mostrem els catalans més interès?

En aquest país coneixem molt poc de tot el que hi ha fora dels nostres països veïns. La gent consumeix informació de llocs a partir de productes que solen destacar l'ego del protagonista i els tòpics. L'interès per viatjar segueix sent d'unes minories. Abans el viatge naixia d'una disposició personal. Ara les noves generacions tenen una relació amb el viatge que ve d'experiències de fora, i trobar significa seleccionar el que et cau al damunt. El viatge és un mètode d'aproximació empíric que t'obliga a limitar-te, a concentrar-te en un espai físic, t'obliga a documentar-te. Si a algú li obres la curiositat, s'interessarà.

He llegit que et consideres un "home de frontera". Creus en pàtries?

La pàtria són les persones situades en un context que et porta a reconnectar amb un món que és el que et fa ser com ets: un territori, uns amics, els anys de formació lligats a una llengua, a uns valors que poden ser teus sense haver-ho de pensar. Els despatriats tenen les arrels en les persones que van coneixent. Però moltes vegades ens inventem les coses per allò d'idealitzar la pàtria, l'amor, la família i l'autoimatge. Aleshores estàs més lligat a un desig que a una realitat. És perillós perquè una idea de pàtria i bandera és fàcil de manipular. Els matisos d'un territori són infinitament més diversos i variats que cap idea.

Hi ha qui creu que viatjar et cura del nacionalisme, però George Orwell deia que això dependrà de la persona. Què et diu l'experiència?

Jo sóc nacionalista, però no un nacionalista contra res o lligat a uns dogmes, sinó lligat a unes arrels. El refugi on llepar-te les ferides, el que reivindiques com el teu espai al món. Per això no cal trepitjar ni que et trepitgin. Ni viatjar tota la vida és garantia d'entendre ni ser doctor vol dir que saps de res.

Tampoc cal viatjar. Un ermità o genis com Bach o Kant són grans coneixedors de l'ànima humana i han viatjat poquíssim.

Què faràs amb la física quàntica si no tens un pla per aplicar-la? No podem convertir les eines en finalitats. El viatge no és un fi en ell mateix, és un mitjà per aconseguir alguna cosa. No crec en dogmes. També em sembla lícit si algú vol anar al Carib a menjar llagosta i beure còctels a la platja amb un braçalet. Hi ha gent que el viatge li justifica 12 mesos de treballar. Tot depèn menys del que faci's que de com ho faci's.

L'última frontera de la curiositat expedicionària humana és l'espai.

La frontera és el que t'atura i alhora t'incita a travessar-la. Si no hi ha regles, els límits els posaràs tu o te'ls posaran. El que fan els de Virgin, poder navegar allà dalt, ha de ser meravellós. Però som tan lluny de tants planetes, i nosaltres no viatgem a la velocitat de la llum, que val més ser passius. Ara, si vingués un de fora i em digués de pujar a la nau, jo m'hi apuntaria.

Pateixes una lesió medul·lar que d'entrada et pot limitar molt, però tens més energia que jo!

Una tetraplegia, ni que sigui incompleta, no és cap regal. És una putada, però m'hi adapto. ¿Calia passar per la malaltia per saber on era el meu límit? No, jo sabia quin és el meu límit, que podria aixecar-me de la cadira de rodes al cap de tres anys. Puc fer altres coses que abans no feia, com contemplar millor la natura. També puc fer-ne menys. Però per què haig de voler fer tantes coses si no les acabaré ni en quatre vides?