Els nipons se'n van a dormir amb l'ai al cor

NagoyaTot comença amb una sensació estranya al cos, com si estigués marejada o comencés a tenir mal de cap. Després, començo a notar que el terra es mou sota els meus peus. Aquesta vegada durant més d'un minut, un període de temps que es fa interminable.

El primer que faig tan bon punt s'acaba la tremolor és engegar el televisor. Vull saber què ha passat exactament. El que veig són periodistes donant la informació mentre porten posats uns cascs blancs. L'estudi de televisió encara tremola, però allà els tenim a ells per dir-t'ho, mentre dubten si continuar asseguts a la cadira o posar-se sota la taula que hi ha al plató.

He tingut força sort. A la ciutat de Nagoya, al centre del país, el terratrèmol "només" ha estat de shindo 4. El cop fort l'han encaixat a Tohoku i a Tòquio.

De seguida, em neguitejo en pensar en tots els amics que tinc escampats pel país. Intento trucar-los per telèfon, però les línies estan sobrecarregades i no puc contactar-hi. És més eficaç escriure un missatge a les xarxes socials: si actualitzen l'estat al Facebook o fan un tuit vol dir que, almenys, són vius.

No parlo directament amb ells fins gairebé les 11 de la nit. Per sort, tots estan bé, tot i que l'experiència que han viscut ha estat esfereïdora. En Juan Pablo, un amic mexicà que està estudiant a la Universitat de Keio de Tòquio, va veure com el pont que uneix dues de les facultats s'enfonsava davant seu poc abans d'intentar travessar-lo per sortir de l'edifici. Després, segons el seu testimoni, pels altaveus van començar a informar sense parar, però tot era molt confús. "Entreu a l'edifici. No, quedeu-vos fora. No torneu a casa. Passeu la nit a la universitat". Eren missatges contradictoris.

Aquesta sobre(des)informació és per tot arreu, miris on miris. Des que es va notar la primera tremolor, tots els canals de televisió japonesos han aturat la seva programació i només informen sobre el terratrèmol i els efectes del tsunami.

És comprensible la necessitat de saber què està passant, però el volum informatiu és aclaparador. A les pantalles se superposen els locutors amb les imatges de les destrosses, un mapa del Japó que mostra les zones amb perill de tsunami, una tira d'informació de l'estil breaking news que cada sis segons actualitza el nombre de víctimes, ciutat a ciutat. Experts en tots els àmbits imaginables s'asseuen al costat dels presentadors. Però aquesta sobrecàrrega d'informació, sense temps d'aprofundir-la ni de digerir-la, no fa més que augmentar la confusió de la ciutadania.

Els amics que viuen a Tòquio no saben si es quedaran sense llum aquesta nit a causa de l'explosió de la planta de Fukushima. O sense gas. El pànic ha fet que els prestatges de supermercats i de botigues obertes 24 hores estiguin completament buits. Tothom ha acumulat provisions. És impossible trobar un carregador amb piles per a mòbil: ningú no es vol quedar incomunicat.

Però malgrat la por a la incomunicació, m'alegro que la línia telefònica a la zona nord vagi tornant a la normalitat. Després de més de 30 hores sense possibilitat de comunicar-me, he pogut parlar amb el meu amic que viu a Sendai. Tot i l'ensurt i la desorientació de no acabar d'encaixar les més de 250 rèpliques en menys de 48 hores, no ha patit cap mal. Sembla que, per ara, tot va "bé". Però ens n'anem a dormir amb l'ai al cor perquè no sabem fins quan durarà aquest malson.