L'ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que podria posar en qüestió el sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana és la segona conseqüència directa de la sentència que el Tribunal Constitucional va emetre el juny del 2010 sobre el recurs del PP contra l'Estatut. Primer va ser la suspensió d'alguns preceptes dels reglaments lingüístics d'alguns ajuntaments i administracions que establien el català com a llengua "preferent" d'ús en les comunicacions. Unes concrecions que permeten fer-se a la idea de l'abast i els efectes "contundents" de la controvertida resolució de l'alt tribunal, a criteri del catedràtic de dret administratiu de la UAB i director de la revista Llengua i Dret , Antoni Milian. De fet, el Tribunal Suprem s'ha aferrat a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut per obligar el TSJC a rectificar la seva pròpia doctrina sobre el model lingüístic a l'escola.
Però la resolució del TC té efectes no només en matèria d'educació, sinó també en altres àmbits claus per al titànic procés de normalització lingüística iniciat a Catalunya després de dècades de prohibicions i persecució que van deixar en situació de debilitat el català. Per Eva Pons, professora de dret constitucional de la UB i experta en dret lingüístic, la sentència del TC "trasllueix la voluntat de posar límits a la normalització lingüística". "La sentència del TC ha fet que la llengua catalana, a més d'inútil a Espanya, sigui innecessària a Catalunya", sentencia Milian.
El català, llengua pròpia? El deure de conèixer-la i la preferència d'ús
Un dels elements més demolidors ha estat el concepte de "llengua pròpia" i l'anul·lació de l'incís "preferent", que per al TC suposava el perill que el català fos considerat "privilegiat", per damunt de l'altra llengua oficial, el castellà. La sentència, segons Milian, "desnaturalitza" per complet el concepte de llengua pròpia al voltant del qual s'havia construït l'arquitectura de la normalització lingüística.
Anant encara més enllà, Eva Pons considera que la sentència esdevé ni més ni menys que un clar "atac" al concepte de "llengua pròpia". Per tot plegat, opina que en la resolució del 2010, el Constitucional va ser més "regressiu" que en altres sentències que havia emès amb anterioritat en què deixava més oberta la interpretació també entorn a aquest concepte, en restar-li qualsevol validesa jurídica. Així, en aquest cas ja estem davant un criteri que "pot atacar el fonament normalitzador" de la llengua, afegeix Pons a l'ARA.
Encara més si hi afegim allò referit al "deure" de saber català a Catalunya. La Constitució inclou el deure de conèixer el castellà en tot el seu àmbit d'oficialitat, però no l'estableix als seus respectius territoris a les altres llengües oficials. Per això, l'Estatut feia un intent corrector per equiparar efectivament les dues llengües a Catalunya. L'alt tribunal en va salvar la constitucionalitat però li va restar qualsevol conseqüència pràctica. Un element "molt greu" a criteri d'Antoni Milian, perquè "en la mesura que el TC atribueix al deure conseqüències de l'oficialitat", és tant com "rebaixar el rang d'oficialitat" del català i subordinar-lo sempre al castellà.
Administració i llengua. Cap de les llengües cooficials pot ser preferent sobre l'altra
De fet, precisament el primer cas en què, a partir de la sentència del TC, es van fer el que Milian considera els primers "estralls" en matèria de llengua a les administracions, va ser precisament entorn als usos lingüístics de les administracions. Si bé el TSJC havia admès amb anterioritat el caràcter prioritari (que no exclusiu) de l'ús del català en els reglaments d'usos lingüístics de les administracions, en aplicació de la sentència del TC, el TSJC ha suspès les normatives sobre llengua que estableixin explícitament l'ús "preferent".
Així, el TSJC ha suspès el caràcter preferent del català en els reglaments d'usos lingüístics per exemple de l'Ajuntament de Barcelona o la Diputació de Lleida. Ara bé, segons Pons, les suspensions faran canviar poc l'aplicació de la norma que en feien les administracions afectades, que mai han negat l'ús del castellà quan així era requerit.
De fet, la mateixa Eva Pons subratllava, però, que de la sentència del TC se n'extreuen elements positius. Per exemple, que admet que totes les administracions establertes a Catalunya han de respectar el dret dels ciutadans a ser atesos en alguna de les dues llengües oficials, això és, també en català. Això implica que jutges, policies o funcionaris estatals establerts a Catalunya han de conèixer el català per respectar els drets lingüístics dels ciutadans. Però la realitat demostra, segons Pons, que "l'Estat no aplica la part de sentència que li toca complir".
Català a l'ensenyament. Les dues llengües oficials han de ser vehiculars a l'escola
Però on realment s'ha tocat os és quan s'ha posat en dubte el model d'immersió lingüística, o de confluència, en l'ensenyament, és a dir, la no fragmentació per motiu de llengua a l'escola en benefici de la cohesió social. La sentència del Constitucional del 2010 ja va ser "regressiva" respecte a la que el mateix tribunal havia emès el 1994 quan va ser recorreguda la primera llei de política lingüística. Hi coincideixen tant Milian com Pons, que opinen que si bé és cert que la sentència de l'alt tribunal obligava la Generalitat a "corregir" el model perquè el castellà fos vehicular també en l'educació, el Suprem n'ha fet una lectura "excessivament restrictiva".
De fet, tots dos conflueixen també en considerar que el Suprem "s'extralimita" en algunes de les seves funcions, especialment quan considera pràcticament normalitzada la llengua a Catalunya, i diu al legislador com ha d'aplicar la sentència, quan és la Generalitat qui té la competència per adaptar la norma a la resolució. Per Pons, "el Suprem vol fer de legislador i imposa unes mesures que no es pot interpretar que es derivin de la sentència del Tribunal Constitucional".
A l'espera de conèixer com es resol el recurs de la Generalitat contra la interlocutòria del TSJC, encara caldrà esperar la resolució del TC sobre la llei d'educació de Catalunya que pretenia blindar el model d'immersió. Curiosament, el PP no va impugnar alguns articles claus en matèria d'immersió de la LEC, però res fa pensar que l'alt tribunal espanyol pensi a fer una lectura oberta i menys restrictiva de la que ha fet el Suprem. Es fa fàcil pronosticar un nou revés judicial ja no només a la immersió, sinó al model de normalització lingüística que avala la immensa majoria del Parlament.