El ministre que venia míssils
Al ministeri de Defensa, ministeri de la guerra, s'hi han conegut ministres de tota mena, però mai havíem vist una successió que presenti un contrast tan marcat. Quan Carme Chacón es va fer càrrec d'aquesta cartera, la seva imatge de dona jove, embarassada de set mesos, pantalons negres, el pas marcial, la mirada circumspecta, entre perduda i espantada, passant revista a les tropes, va donar la volta al món com el símbol d'una nova modernitat.
No van faltar, esclar, les veus indignades en contra d'aquell nomenament, ni els comentaris tronats, maldestrament irònics, d'alguns líders d'opinió, entre els quals recordo els del duo Pedro J. Ramírez i Jiménez Losantos que la qualificaven de "ministra trampa" i recomanaven a la parròquia que no confonguessin " bombo amb bomba". Una brometa de gust pèssim a la qual se sumava el comentarista Miguel Ángel Aguilar -i ho feia des d'un diari favorable als socialistes-, segons el qual l'arribada de Chacón presagiava una representació més bona de les "obeses" al consell de ministres.
Del 'bombo' a les bombes
Durant aquests anys, la ministra Chacón s'ha esplaiat poc sobre la paraula guerra , i ha preferit parlar de "missions humanitàries" per explicar què fan els nostres soldats -armats no precisament de xeringues, vacunes i llonguets- en les diferents guerres en les quals participen o han participat. Aquest maridatge per sota de la taula entre exèrcit i humanitarisme demanava, sens dubte, un gran debat ètic i polític que no s'ha produït, malgrat que en altres països de la UE es tracta d'un tema de gran importància, especialment pel que fa al nou encaix en el món dels imperis armats, com és el cas, per exemple, de l'OTAN. Així, conceptes com guerra preventiva i guerra humanitària són indissociables del sentit (o sense sentit) que es vulgui donar als exèrcits moderns, en un debat que té com a referència principal l'any 1999, quan l'OTAN va bombardejar l'antiga Iugoslàvia -sense l'autorització de les Nacions Unides-, quan n'era secretari general Javier Solana. Un debat que ha agafat nova intensitat amb la intervenció humanitària sobre Líbia, reconvertida finalment en guerra a seques.
El nou ministre no té bombo , però sí que s'ha dedicat a vendre bombes. Si ens fixem en els càrrecs polítics que Pedro Morenés va tenir en el passat i en els negocis en què participava fins ara, ens trobem, efectivament, amb un perfil ben diferent del de Carme Chacón. És un home per al qual els assumptes de la guerra tenen una relació més estreta amb l'economia i la indústria que amb el debat filosòfic i polític sobre l'exèrcit. Les preguntes que, amb tota probabilitat, motivaran ara el nou ministre és molt probable que tinguin poca relació amb el sentit de la guerra i molta amb el fet econòmic i industrial que significa l'existència dels exèrcits i la seva activitat, sigui la de disparar trets o la de limitar-se a renovar el material i mantenir-se "sempre alerta".
De moment, tothom coincideix que el nou ministre arriba al ministeri a retallar i quadrar els números. El forat de Defensa puja a 32 milions d'euros -endeutats els últims 15 anys, quan, per cert, Morenés va participar com a secretari d'estat en els nous programes de modernització-, i dels 7.200 milions euros del pressupost anual, el 65% se'n van en pagar les nòmines, i en deixen una quantitat insuficient per al manteniment i la compra de material.
Criden l'atenció les dues feines principals que el nou ministre ha tingut en el món privat. Fins al mes d'octubre, quan va ser nomenat president de Segur Ibérica, Morenés representava a Espanya la firma MBDA, un consorci europeu dedicat a la fabricació i venda de míssils. A Segur Ibérica -que fa feines de seguretat per als pesquers espanyols a Somàlia- hi va arribar al mateix temps que ho feia l'exministra Ana Birulés, nomenada consellera. Tots dos nomenaments van coincidir amb la compra del 55% de l'accionariat de Segur Ibérica per part de MCH Private Equity, una societat de la qual el ministre és el president del consell estratègic.
Relacions del món públic i privat
Però tornem als míssils. Si fem el simple exercici d'escriure MBDA al buscador d'internet i comencem un seguiment, ens assabentarem, per exemple, que l'any 2006 França va vendre a Líbia míssils fabricats per MBDA i que, després de la guerra, francesos i alemanys van alertar sobre la desaparició d'uns deu mil míssils que "podien caure en mans terroristes" i que encara no s'han trobat. França també va vendre a Gaddafi alta tecnologia militar del consorci aeroespacial EADS, que és una de les firmes a la qual l'exèrcit espanyol deu més diners. I, precisament, una de les empreses que treballa per EADS, amb seu a Badalona, és Aritex, de la qual el nou ministre és membre del consell d'administració. Abans que ho fes en aquestes dues empreses d'armes i seguretat, Morenés va ser president de Construcciones Navales del Norte. Un dels accionistes de Construcciones és una empresa creada per l'antic director general de Navantia, la principal fabricant, amb capital públic, de vaixells de guerra, a la qual el ministeri deu una milionada. Entre els 11 càrrecs que té el nou ministre -com a conseller, president o membre del consell estratègic- hi ha una empresa, Inforpress, dedicada a les relacions públiques. Tot un currículum per a un home que va estar a Defensa, Interior i Indústria, i una bona pista per intuir com funciona el món d'avui -també les guerres- i quines són les estranyes relacions entre la cosa pública i la privada, l'enriquiment, la ruïna, les idees: la visió.