Roger Casamajor: "El més difícil de la feina d'actor és quan no tens feina"

Roger Casamajor (la Seu d'Urgell, 1976) desfà tots els tòpics que puguem relacionar amb el cinema. Si algú s'hi acosta buscant glamur, pedanteria i sofisticació, s'equivoca. S'ha passat mitja vida als platós de cine, sobretot a Madrid, i l'altra mitja entre el teatre i la televisió (ara a Infidels , TV3), però ell sol viatjar en tren cap al seu poble adoptiu, Santa Fe del Penedès, i porta pantalons de muntanya i xiruques. Parla amb accent nord-occidental i em dedica tot el temps del món, trempat, perquè diu que no li fan gaires entrevistes.

T'estàs especialitzant a interpretar homes de la postguerra...

Sí, és lleig que ho digui, però a mi la guerra m'ha donat molta feina.

Els teus dos darrers personatges, en Ferriol de Pa negre i en Jaume de Pedra de tartera , què tenen en comú?

Molt. Són gent de muntanya, que han viscut molta misèria, són molt deixats. La guerra enganxa en Jaume i el pelen perquè es fica en política. En Ferriol, en canvi, és un covard, no s'implica i acaba malament però no per la guerra sinó perquè es converteix en una mala persona. En aquest sentit, són molt diferents: un és un guanyador i l'altre un perdedor.

Tu, com la Conxa, la protagonista de Pedra de tartera , i la seva autora, Maria Barbal, vas baixar dels Pirineus a la ciutat.

Per la professió que vaig triar, a casa meva no tenia sortida. Vaig tirar pel dret i vaig baixar a Barcelona a estudiar teatre.

Però quan encara estudiaves, et va segrestar el cinema.

Bé, he fet de tot, no puc triar. Vaig tenir la sort que a primer de l'Institut del Teatre, el 1999, vaig fer una prova per a El mar amb l'Agustí Villaronga i va ser l'entrada a un cercle professional del qual ni n'havia sentit mai a parlar. Cine, teatre, televisió... són coses molt diferents, no sabria triar. A mi m'agrada molt treballar.

Però des d' El tinent d'Inishmore (2003) fins ara compto molt poc teatre. Hi ha hagut sobretot rodatges de cine...

No et pensis. He tingut un parell d'èpoques llargues, de mesos, sense treballar, en què no sona el telèfon. I desespera! Quan han passat tres mesos t'estàs menjant les ungles dels peus. El més difícil de la feina d'actor és quan no tens feina. He provat d'escriure o fer altres coses, però no en sé. Jo sóc músic [teclista a la banda Stereofunk] i actor.

La teva carrera és singular: ha passat sobretot fora de Catalunya.

Perquè després d' El mar em van trucar per a L'illa de l'holandès , després Guerreros , Salvajes ... Vaig entrar en una espiral estranya en què tenia molta feina i m'anava molt bé. Entrar en aquest món amb tanta força et permet viure una mica de renda. Però després això es va relaxar, i ara ja no sóc jove ni prometo res. Però ara m'ho passo més bé.

És dura la indústria madrilenya? O al contrari, tornar al teatre català?

No hi crec gaire en aquestes coses de les famílies. És que si no, si fas aquests raonaments, et tornes boig.

Acabes de guanyar el teu primer premi Gaudí.

Sí, i estic molt content. Ningú no treballa pels premis, però això va molt bé perquè ets més conegut, potser no em faran càstings i m'agafaran directament...

Que encara et fan càstings?

Em sembla que me'n faran tota la vida. És el pitjor del món. Jugues al pòquer a la carta més alta. A El laberinto del fauno vaig anar a fer un càsting després de vuit mesos sense treballar i em van agafar! Pa negre és una pel·lícula d'autor o comercial?

Estic content per l'Agustí perquè ha aconseguit deixar la seva marca en una pel·lícula que és un encàrrec, però alhora fent-ho de manera que la gent del públic la pugui veure sense marxar del cine, que és el que ens passava amb El mar , que la gent marxava esvalotada. Ara ha fet una gran pel·lícula, amb els seus temes, la religió, les infàncies trencades, tot aquest món interior, però és una pel·li que tothom pot disfrutar.

Es tracta de cedir, de renunciar.

Segur. Si li haguessin donat carta blanca hauria fet una cosa més radical, però penso que ha fet bé de maquillar-ho una mica perquè ha arribat a moltíssim més públic.

Quina és la clau?

Dos mesos d'assaig, matí i tarda. És una cosa que en cine es fa en comptades excepcions. L'Agustí no et diu mai "Anem a fer el teatrito" , que és la gran frase que et diuen quan arribes al set. I el resultat salta a la vista.

Estàs el cas de la polèmica dels Gaudí, dels suposats acadèmics d'última hora?

Saps què passa, que són una mica estranys aquests premis que nosaltres ens donem a nosaltres mateixos, tant els Gaudí com els Goya. A partir d'aquí poden passar les mil i una. Per sort, normalment acaben guanyant les pel·lis que estan més bé. Però aquest any n'hi havia de boníssimes: Blog , La mosquitera , Herois ... i han estat poc repartits, els premis.

Ets acadèmic?

No, ai, em mataran!