Marina Subirats: "No hem d'educar els nens com si haguessin de ser guerrers"

Especialitzada en l'estudi de les desigualtats, la sociòloga Marina Subirats s'ha fet un tip aquests dies d'intentar explicar el perquè de la irrupció dels indignats com a moviment que diu prou a una situació cada cop més complicada. També s'ha plantejat a fons, però, les diferències de gènere i de classes i tot just aquest mes ha recollit el premi Catalunya de sociologia 2011, promogut pel Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya i l'Associació Catalana de Sociologia, que li ha destacat la feina feta "en un temps en què al nostre país estava gairebé tot per fer i la sociologia era un terreny inexplorat".

Vivim en una societat molt marcada per la desigualtat?

Totes les societats són desiguals. Catalunya ho va ser d'una manera extrema durant el franquisme, i durant els anys 80 i 90 la desigualtat es va reduir perquè hi va haver una millora de salaris i també una millora per part dels serveis que presten els ajuntaments i el Govern. No va ser només per retribució directa, que també, sinó per tot un cúmul de polítiques enfocades al benestar i a l'anivellament que van permetre que milloressin molt els grups més maltractats. Però amb la crisi tot ha tornat a canviar.

La pujada de partits de dreta amb discursos molts centrats en la immigració respon a aquest auge de les desigualtats?

És una resposta a la decepció respecte als partits d'esquerra, que, en principi, haurien de lluitar per disminuir les desigualtats. L'auge d'aquests partits també s'explica pel fet que, quan estem en una situació favorable, tothom és més obert i generós i no discuteix amb el del costat, però en una situació de precarietat creixent, tothom es tanca i busca conservar el que té. Si jo tinc una beca de menjador per al meu fill i no me la donen per donar-la a algú més pobre, és un prejudici per a mi.

Competència...

Sí. Per això la situació posa més en alerta els sectors més baixos. Són sectors que, durant un temps, han tingut la impressió de pujar nivells, de ser iguals que els altres i poder-se pagar vacances o un bon cotxe. I, de sobte, es troben que els immigrants s'enduen part del que rebien o tenen la impressió (falsa) que fan perdre nivell a les classes dels seus fills... En definitiva, que els fan retrocedir.

Les desigualtats de gènere són més difícils de detectar?

I tant. Han passat al terreny ocult. Abans eren terribles: no podies llogar un pis sense el permís del teu marit, ni obrir un compte al banc, ni treballar... En molts terrenys hem avançat, però ho hem fet en la igualtat de sexe i estem en una desigualtat fins i tot més gran que abans en termes de gènere. Això vol dir que pel fet de ser dona ja no tens impediments per fer la feina que vols o anar a la universitat, però en canvi no hem avançat en altres àmbits. Les dones tradicionalment havien fet una feina cada cop menys valorada: la de la casa i el manteniment de les relacions familiars. I això està molt devaluat. Hem entrat a fer la feina que ells feien, però ells no han entrat en aquest àmbit. I aquí s'ha creat un desequilibri increïble. És una doble càrrega molt dura.

Hi ha hagut avenços en la inclusió de l'home en l'àmbit domèstic?

Molt pocs. Les dades sobre treball domèstic que anem tenint regularment demostren que hi ha una minoria d'homes, aproximadament un 12%, que comparteixen les tasques. N'hi ha uns quants que fan algunes coses, com ara anar a comprar o cuinar (normalment per fer un plat especial), però que no assumeixen la responsabilitat com a pròpia.

I això com es combat?

Hi ha una manera molt fàcil de fer-ho: que homes i dones treballessin a mitja jornada. Si abans els homes treballaven fora i les dones a casa i tiràvem endavant i ara les dones també treballen fora, hem de retornar energia a l'àmbit domèstic. No pas tornant-hi les dones, sinó repartint la jornada tant per a homes com per a dones. És difícil perquè estem sotmesos a la fórmula de treballar-treballar-treballar... El problema és que la crisi que viuen els homes és més forta que la de les dones. Nosaltres hem avançat i ens hem adaptat a la societat moderna. Ells no perquè els fa por perdre poder. S'han quedat amb els sues rols davant la possibilitat que les dones agaféssim poder. Jo ho lligo amb el fet que la vida dels homes és més curta.

Està relacionat?

Crec que sí, perquè si mires les causes de mort dels joves, en la majoria de casos no són per malaltia, sinó per córrer riscos innecessaris: conducció, drogues, esports de risc... Els homes necessiten demostrar que són potents, que no tenen por. És per aquesta idea de mostrar una masculinitat potent, que avui no és necessària i que és perillosa.

Quins canvis hem de fer?

Els homes encara avui els eduquem perquè demostrin que es poden imposar. És bàsic introduir canvis en el terreny de l'educació i no només a l'escola, sinó molt especialment a casa, i també com a societat. S'ha acabat dir als nens que no plorin, s'ha acabat estimular-los a fer-se els durs, han de tenir accés a la seva emotivitat, ser tendres, emocionar-se... El que fem és crear guerrers, homes que siguin capaços de matar i morir, si convé. I no és això. Els estem educant sense empatia.