Manel Ollé: "Preocupa que el sistema autoritari xinès es torni un model"

Xina Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor d'història de la Xina, de cinema xinès i coordinador del màster d'estudis xinesos de la Universitat Pompeu Fabra. Ha escrit, entre d'altres, el llibre 'La Xina que arriba: perspectives del segle XXI' (Eumo)

Manel Ollé és expert en història i cultura xineses i considera que falten més ponts entre Catalunya i la Xina.
Cristian Segura
23/03/2012
3 min

Manel Ollé ha creat a la UPF un dels pocs ponts acadèmics que Catalunya té amb la Xina. Ollé és una veu objectiva: ni és un crític passat de rosca ni fa de palmero del Partit Comunista i del seu miracle econòmic.

Creus que el partit està aplicant la seva màxima d'avançar democràticament a mesura que es consolida la classe mitjana xinesa?

Com més classe mitjana, la societat s'obre més i té més capacitat d'incidència, però encara molt limitada i incipient. És molt incert on pot dur això perquè aparentment el sistema és molt sòlid. Els professionals liberals urbans i estudiants són els que van un pas endavant en el que es pot fer, i si no demanen més democràcia, sí que demanen més llibertat d'expressió, més influència en la capacitat de decisió.

Veus possible que la Xina evolucioni cap a un model com el de Singapur? Amb un estat de dret fort però sense separació de poders?

Tots els escenaris són possibles. És possible la continuació d'un règim autoritari, però per la complexitat de la societat de mercat, amb la quantitat d'opcions que s'han obert i la transparència informativa malgrat les traves, es fa difícil pensar que això pugui aguantar en els termes actuals.

A què et refereixes?

Si el partit i el sistema han sobreviscut és perquè s'ha anat donant corda perquè la societat s'autoreguli en el pla econòmic però també en els costums. El poble ha tolerat el sistema mentre genera riquesa i genera estabilitat. És tan possible que el sistema evolucioni d'aquesta manera molt lenta que no percebem, però que el ciutadà xinès sí que percep, com és possible que tot col·lapsi per contradiccions internes. La clau de tot és l'evolució econòmica.

Col·lapse significa una mena d'escissió per part de les regions més riques del sud i de l'est?

El problema seria que les famílies del partit en aquestes regions, o els sectors econòmics representats per la premsa més liberal, entrin en contradicció amb els interessos del sistema. S'ha començat a parlar de les diferències entre el capitalisme d'estat i un capitalisme en mans privades. La propietat privada i la inversió estrangera estan incòmodes perquè l'evolució de l'última dècada ha prioritzat el capitalisme d'estat. Podria ser que l'enteniment entre l'elit burocràtica i empresarial es trenqués. No seria tant un trencament regional com econòmic. El perill, la por del partit, és que algú capitalitzi el descontentament social.

Quina és la importància de la diplomàcia xinesa de no-intervenció en la consolidació d'un poder internacional multipolar?

El pragmatisme xinès ha marcat una escena que està sent beneficiosa per als països emergents. A l'Àfrica, per exemple, hi té ombres i llums, però hi està aportant creixement, inversió directa i infraestructures. També està desmantellant en alguns països la petita indústria tèxtil, o pot servir de model de maneres autoritàries, però en comparació amb el que hi hem fet europeus i americans, el que fan els xinesos a l'Àfrica és ben rebut.

Quin és el referent sociopolític internacional del Partit Comunista?

Tenen el discurs d'un model diferenciat, de no imitar a ningú. Podem trobar concomitàncies tant amb la socialdemocràcia com amb el concepte d'harmonia social. Però quan es parla de democràcia no es vol assimilar un model existent, per això destaquen allò de "amb característiques xineses". El discurs nacionalista de la reivindicació de la seva pròpia dinàmica històrica i civilització i de reinventar coses tradicionals és molt potent. Em preocupa el discurs que de vegades tenim de dir que per la seva eficàcia són un model per a nosaltres. Em preocupa que el sistema autoritari xinès esdevingui un model.

El victimisme xinès demostra que és un país dèbil?

Hi ha una hipersensibilitat herència d'una experiència postcolonial. La Xina té una sensació de caiguda des de la parcial ocupació que va patir. Creuen que s'estan recuperant, que assumeixen de nou la seva posició al món. Aquesta hipersensibilitat patriòtica és l'únic discurs que aconsegueix crear consens.

Rebeu moltes delegacions xineses a la UPF?

Sí. Per exemple, l'any passat va venir una delegació de rectors i degans de dret perquè els expliquéssim el sistema de govern universitari i d'elecció de càrrecs. Senten curiositat perquè volen aprendre. Fa molt de temps que tenen més curiositat que nosaltres.

Quantes delegacions rebeu a l'any?

Cada tres mesos hi ha alguna visita. Potser és el país més actiu. Hi ha un factor que ha fet créixer el seu interès, i és la seva projecció a Llatinoamèrica. Els estudis de castellà han crescut moltíssim i hi ha molt d'interès per establir lligams amb universitats espanyoles.

I per què no es materialitza en inversions empresarials?

Cal visualitzar el fet que arribem tard, i cal continuïtat en la negociació xinesa. La gent que se'n surt és la gent que cuida el vincle xinès. Hi ha un problema: tot queda en una diplomàcia formal i s'estableixen pocs ponts i poca formació.

stats