L'únic portaveu d'ETA sense caputxa
BILBAOEugenio Etxebeste va néixer a Sant Sebastià el 9 de març de 1951, acaba de fer seixanta anys. Però ningú el crida pel patronímic, que se l'ha menjat el nom de guerra, Antton. Nom de guerra per a la història perquè va ser el portaveu oficial d'ETA a les converses d'Alger amb el govern espanyol, entre el 1987 i el 1989, l'únic portaveu d'ETA que no ha portat caputxa.
Aquelles converses van començar amb distensió entre ell i Rafael Vera, però van acabar en una mena d'interrogatori policial fet per policies reciclats del franquisme. Antton se'n va cansar i davant d'un oficial algerià es va declarar presoner de guerra acollint-se a la Convenció de Ginebra, i va demanar que el traguessin d'allà. El van deportar a Santo Domingo, però els problemes no van acabar. Després de la caiguda de Bidart, el van sotmetre a una forta pressió, ell parla de segrest, el van tenir aïllat en una casa amb problemes d'habitabilitat, sense aigua i amb una forta calor. Volien que assumís una responsabilitat de cap d'ETA que era impossible d'assumir. Una deshidratació amb avís cardíac el va salvar.
Etxebeste valora, tanmateix, positivament el diàleg d'Alger, perquè per primer cop l'Estat reconeixia ETA com a interlocutor polític i un tercer país reblava aquest paper simbòlic acollint les converses en un marc internacional. El conflicte basc era d'alguna manera assumit oficialment. El final d'Alger és degut, segons ell, a la manca de condicions en general. Ni Espanya volia anar més enllà, ni ETA havia assumit encara que era el temps de la política. Ell va contribuir de manera molt important a fer que el temps de la política es plantegés.
Quan va tornar a la normalitat dominicana, escriu un document essencial per entendre on és avui l'esquerra abertzale, "Contribución a la autocrítica y a un debate necesario". La conclusió és clara: "perder la batalla militar no debe significar perder la batalla política, para que a su vez no signifique perder la guerra ideológica". Començava a pensar que calia una inflexió, un salt qualitatiu que podia haver estat en el camp militar, un camí cap a un exèrcit aproximadament regular quan ja tenien armes semipesants, però que va començar a ser el seu antagònic, com sortir de la lluita armada quan també les dificultats logístiques i de rereguarda eren tan òbvies com Bidart.
Etxebeste sosté que Alger va suposar una mena d'empat amb l'Estat que ja els donava la possibilitat d'albirar un punt final al cicle violent, obrir el polític i passar d'un interlocutor parcial amb Espanya a un subjecte col·lectiu popular. D'aquell document en sorgiria un procés que menaria a la situació actual de final del cicle de la violència; és impossible entendre Lizarra-Garazi i Txillarre, els diàlegs polítics posteriors, sense la reflexió d'Antton. I avui Antton Etxebeste és un dels ideòlegs de l'esquerra abertzale que recupera la política i s'assenta sòlidament a les institucions.
Etxebeste havia militat a ETA pm i posteriorment va formar part de la direcció política d'ETA militar. Després d'Alger, les converses van seguir però amb sordina, diu que pràcticament no es va aixecar de la taula. L'any 2001 el van extradir a l'Estat, i va complir tres anys de presó; no el van poder condemnar a més pena perquè no tenia delictes de sang. Els seus adversaris valoren la seva intel·ligència i capacitat política i saben que, des del seu despatx del sindicat abertzale LAB, hi ha una persona amb qui sempre es pot parlar.
