L'herència de Lula és un Brasil més ric I poderós

Corresponsal a MontevideoVuit anys després d'esdevenir president del Brasil, Lula da Silva cedeix demà el seu lloc a Dilma Rousseff, la successora escollida per ell. Ha estat el director d'un cercle virtuós que ha convertit el Brasil en un potència real: model de reducció dels índexs de pobresa, nou referent geopolític mundial, mirall de l'Amèrica Llatina i triturador d'estadístiques i d'índexs de popularitat.

Després de 8 anys de poder -poder que sol desgastar-, Lula abandona el càrrec amb un 87% d'acceptació i permetent-se enviar un missatge carregat de simbolisme als tòtems del concert internacional: "És important dir als països desenvolupats que amb la crisi qui va saber barallar-s'hi no va ser cap doctor, ni cap nord-americà, ni cap anglès… sinó un torner mecànic de Pernambuco, president del Brasil, amb el seu equip econòmic. Per això, aquí la crisi va trigar més a arribar, i va marxar més de pressa". La crisi econòmica mundial va portar al Brasil la recessió del 2009, i va deixar un creixement del PIB de -0,2%. Però el 2010 ja ha crescut un 7%. Per això, Lula ha qualificat la crisi de "marejol", quan al mar hi ha onades petites.

1. Xifres per treure pit

Uns bons resultats econòmics

La gestió de Lula ha tret 20 milions de persones de la pobresa extrema en vuit anys, fet que ha convertit la classe mitjana en la majoritària del país (95 milions de persones, el 50,5% de la població), ha dinamitzat el mercat intern, ha reduït l'atur al mínim històric del 5,7% i la inflació en set punts des del 2002, fins al 5,6% (l'any 1990 marcava un desastrós 2940%). Segons el Latinobarómetro, el Brasil és el país llatinoamericà amb més consciència d'estar creixent. Una altra dada rellevant: en 8 anys, el comerç amb la Xina ha augmentat un 750%.

2. La sort dels campions

Un "liberal-desenvolupista"

Durant el seu mandat el Brasil ha trobat petroli al fons marí, i si l'extracció és exitosa se'n convertirà en productor mundial. Una troballa que és la cirereta d'un pastís cuinat amb ingredients paradoxals, donat l'origen sindical de Lula: una política macroeconòmica neoliberal unida a una política social assistencialista centrada en la lluita contra la pobresa extrema, que han donat estabilitat al sistema amb una gestió titllada de "liberal-desenvolupista".

3. No tocar el que funciona

Acontentar els mercats

Hi ha coincidència a considerar que el principal mèrit de Lula va ser optar per mantenir les polítiques macroeconòmiques del seu precedent, Fernando Henrique Cardoso. Amb vuit anys de perspectiva, l'espant inicial dels mercats financers quan Lula va ser escollit el 2002 va ser precipitat. Aleshores, a més, Lula va saber resistir la pressió del Partit dels Treballadors i dels partits d'esquerres de la coalició de govern, que li exigien polítiques d'un socialisme menys avingut amb l'ortodòxia del mercat que les aplicades per l'equip econòmic de Lula.

4. Menys pobres

I menys analfabets

L'únic president del Brasil sense títol universitari, Lula, pot presumir d'haver estat el president que més escoles tècniques i universitats ha posat en marxa. Les polítiques socials de Lula, a més d'efectives, han estat reconegudes per organismes com el Banc Mundial. Borsa Família (donacions de l'Estat d'entre 10 i 90 euros mensuals a dotze milions de famílies pobres a canvi de vacunar els fills i mantenir-los escolaritzats) i Fam Zero (mobilització massiva a favor de la població en extrema pobresa) han disminuït dràsticament la pobresa: 26'7% de pobres el 2002, 15,3% el 2009. Vinculat amb Borsa Família, el Pla Nacional de Desenvolupament Educatiu ha promocionat els centres educatius, premiant els que obtenen bons resultats pedagògics i docents, i intervenint en els que mostren deficiències.

5. La "marca Brasil"

Les relacions internacionals

El cercle virtuós de Lula ha tingut projecció internacional. No casualment. Lula ha passat en total més d'un any sencer del seu mandat fora del seu territori promocionant la "marca Brasil". Lula s'ha mostrat incisivament crític amb els intents dels països del nord de manipular els països del sud, i ha establert relacions de proximitat amb estats democràticament qüestionables com Veneçuela, Cuba i l'Iran. En el seu balanç en afers exteriors, els experts solen citar com el seu màxim error l'intent de convèncer el president iranià Mahmud Ahmadinejad d'atendre les resolucions en matèria nuclear de les Nacions Unides, que va ignorar l'esforç de Lula. L'obtenció el 2008 de la credencial inversora de les principals consultores internacionals va enfortir el paper del Brasil, que va augmentar el seu pes específic en organismes internacionals, acollint el G-20, i obtenint l'encàrrec d'organitzar dos macroesdeveniments que simbolitzen el moment de creixement estructural del país: el Mundial de Futbol del 2014 i els Jocs Olímpics del 2016.

6. Però no n'hi ha prou

Les veus crítiques

Malgrat les xifres, les tendències i els reconeixements, la gestió de Lula da Silva també rep crítiques. En una entrevista amb The Economist, el mandatari es va lamentar: "El president no pot fer sempre el que vol, fa el que pot". Les crítiques a Lula apunten a aspectes estructurals de la seva gestió: els impostos, la corrupció política, la legislació laboral -considerada rígida i anacrònica- i les generoses pensions públiques. En temes econòmics, se l'acusa d'haver desatès la rectitud fiscal en la segona legislatura utilitzant la recessió mundial com una excusa per incrementar la intervenció estatal en l'economia, i es critica que no hagi dut a terme una anunciada, promesa, i diuen que inevitable, reforma agrària.

7. Un país referent

Exemple per a Amèrica LLatina

El dirigent que Obama va definir com "el polític més popular de la terra" probablement ho sigui i potser ho continuï sent. "Sóc un polític i continuaré políticament actiu", ha advertit. A Lula se l'ha definit com "un polític d'esquerres popular però no populista, un perfil completament nou i exemplar per a la resta de l'Amèrica Llatina". De moment s'ha guanyat l'admiració d'una majoria qualificada dels seus compatriotes i potser hagi fet certes les paraules de Richard Nixon, que el 1971 va afirmar que "cap a on va el Brasil, anirà l'Amèrica Llatina". Probablement molts llatinoamericans firmarien perquè fos així.