BARCELONAEls comicis cantonals celebrats a França i els locals convocats a Espanya el 2011 han dibuixat una dreta populista polièdrica als Països Catalans: el Front Nacional (FN) ha exhibit arrelament al Rosselló, Plataforma per Catalunya (PxC) s'ha expandit al Principat i España 2000 (Esp2000) ha despuntat a València i ha assolit un regidor a Alcalá de Henares. Són partits similars en la mesura que exigeixen preferència per als autòctons en els beneficis de l'estat del benestar, s'oposen a la globalització en termes de fluxos migratoris i de deslocalització empresarial i, sobretot, de pèrdua d'"identitat nacional". Però la distància s'eixampla si posem el focus en aquest últim element.
Identitats polièdriques
El FN va mostrar una presència electoral notable al departament dels Pirineus Orientals (nucleat a Perpinyà): els seus candidats van passar a la segona volta en sis dels setze cantons, tot i que no van ser elegits. Un dels candidats era Louis Aliot, company sentimental de l'actual presidenta frontista, l'eurodiputada Marine Le Pen. Malgrat aquest arrelament rossellonenc, el FN no fa èmfasi en el regionalisme i, de fet, la filla de Le Pen, al seu recent llibre Pour que vive la France (2012), considera que dues amenaces que afronta el país són -per dalt- la cessió de sobirania a la Unió Europea i -per baix- "les derives d'una descentralització sense control". Això apropa el FN a la dreta populista que vol blindar la sobirania de l'estat-nació.
En canvi, PxC conforma una realitat diferent. Entre la seva tímida eclosió a les municipals del 2003 i la seva expansió a les del 2011 (65.905 vots, 2,3% del total, i 67 regidors), el seu missatge ha canviat. Si inicialment es projectava com un partit centrat a defensar un "millor control de la immigració" i es manifestava autonomista i constitucionalista, posteriorment ha virat ideològicament a l'esquerra (a la cerca dels votants castigats per la crisi) i en l'àmbit "identitari" ha lliscat pel pendent catalanista en una posició confusa: Anglada, exmilitant de l'extrema dreta espanyolista, ha alternat regionalisme i autonomisme a la vegada que s'ha mostrat partidari del dret d'autodeterminació.
Finalment, Esp2000, que lidera José Luis Roberto, a les eleccions municipals del 2011 va obtenir 8.066 vots (2.3%) i 4 regidors al País Valencià, configuraria un artefacte diferent a PxC perquè combina blaverisme i ultraespanyolisme, elements que fins ara conformaven ofertes polítiques diferents. Aquesta síntesi ideològica dibuixa un cert camp de joc a aquest partit, ja que eixampla el seu marc electoral en esferes polítiques fins ara intercomunicades però també delimitades en termes d'oferta electoral.
Poden convergir aquests partits? No sembla fàcil, atesa la identitat diversa que defensen: francesa (FN), catalanista (PxC) i espanyola i anticatalanista (Esp2000). Però l'aproximació no és impossible: PxC podria ser un soci del FN en unes futures eleccions europees, mentre que uns comicis estatals o locals podrien fer confluir en una candidatura confederal PxC o Esp2000 com a accionistes majoritaris, atesa l'absència d'altres forces rellevants.
Catalunya s'imposa a Madrid
Aquesta última qüestió remet a un tema no menys important que ha passat inadvertit a analistes i mitjans: l'extinció de Madrid com a pol ideològic ultradretà per excel·lència. Entre les darreries del franquisme i els inicis de la Transició la ultradreta estatal va adquirir la seva topografia actual, centrada en tres punts neuràlgics -Madrid, Barcelona i València- amb un repartiment de papers clar. Madrid era l'epicentre d'un franquisme nostàlgic, amb institucions (Hermandades de Excombatientes), personalitats, premsa ( El Alcázar ) i un partit de masses (Fuerza Nueva). Barcelona va conformar un sector minoritari actiu al carrer i, sobretot, innovador ideològicament i vinculat a la ultradreta europea, atès que afrontava un enemic separatista-marxista que no era una entelèquia (com succeïa a Madrid), sinó una realitat aclaparadora al carrer. En aquest mapa, València era una "placa tectònica" entre Madrid i Barcelona, amb una ultradreta combativa i d'escassa sofisticació ideològica. L'escriptor i assagista Juan Carlos Castillón ho va retratar així: "El primer que fa un grup d'ultradreta que s'organitza a Barcelona és crear una revista, a Madrid dissenya un uniforme i a València obre un gimnàs".
Tanmateix, a inicis del segle XXI el triangle urbà s'ha invertit. El pol madrileny, incapaç d'innovar, s'ha extingit a les urnes i com a focus ideològic. Ernesto Milá, dirigent d'España 2000, ho explica així: "Si la ultradreta és un zero a l'esquerra a Espanya, […] és simplement perquè el centre madrileny sempre ha estat, en qüestions ultres, un pou de confusions, un agregat d'ineficàcies i un desballestament d'idees".
Entretant, Catalunya ha trencat amb la nostàlgia franquista -com reflecteix PxC-, en una tendència que a València, zona de frontera, s'ha palesat en l'èxit limitat d'España 2000.
Aquesta ha estat la revolució silenciosa de la ultradreta espanyola al segle XXI.