PASQUA MILITAR EL FUTUR DE LA MONARQUIA

Letizia Ortiz, el cavall de Troia republicà a la Zarzuela

SEMPRE EN EL PUNT DE MIRA  La princesa Letícia ahir durant la celebració de la Pasqua Militar.
i Carles Torras
07/01/2012
4 min

Un important empresari va rebre recentment els prínceps d'Astúries a la seu de la seva companyia i els va oferir un dinar en senyal d'agraïment per la visita. Al final de l'àpat, en un ambient distès -tot el que algú es pugui distendre en presència de la família reial-, l'amfitrió va demanar al príncep si li molestava que fumés. Li va donar permís, i l'empresari va encendre un cigar. La princesa Letícia va reaccionar amb males cares criticant els que fumaven en locals tancats, i va comminar així l'estupefacte fumador a apagar el cigar.

Anècdotes com aquesta, que circulen a la velocitat de la llum per la Villa y Corte , són les que han elevat la princesa d'Astúries al top ten dels personatges públics més controvertits. En el seu cas, protagonitzen la cacera la premsa del cor i els mitjans de comunicació arrenglerats amb la ultradreta, que cada cop són més i fan més soroll. El resultat és que a Madrid les facècies de Letizia Ortiz acaben amenitzant molts cenacles politicoxafarders.

Des que es va casar amb Felip de Borbó, la princesa d'Astúries ha hagut de sentir i llegir acusacions i crítiques de tota mena pel que fa a la seva extracció social, el seu passat polític, sentimental i professional, la seva aparença física, la seva salut, el seu estil, el seu caràcter, les seves relacions familiars -en particular amb el rei i les infantes-, la seva manera d'educar les filles, de comportar-se en públic i en privat, i de relacionar-se amb els mitjans de comunicació.

Tot plegat, foteses, si ho comparem amb els nous maldecaps del rei Joan Carles, que s'enfronta per primer cop en democràcia a un cas de presumpta corrupció d'un dels membres de la seva família directa. Un cas que ha fet trontollar de passada els fonaments d'aquesta institució en el seu punt més dèbil: la seva legitimitat. Aquesta crisi ha relegat a la categoria d'anecdòtic el debat que va suscitar la decisió del príncep Felip de casar-se amb una persona que no només estava desvinculada de la noblesa, sinó que a sobre era periodista, separada, d'esquerres i, per si tot això fos poc, republicana.

Si posem en una balança tot el que s'ha dit i escrit de la princesa Letícia, la descompensació del costat dels contres és abassegadora. Ni l'opinió pública ni, molt menys, la publicada van rebre la princesa amb els braços oberts. Ans al contrari, les primeres aparicions públiques d'una Letícia que volia semblar espontània i es va passar de frenada la van posar ràpidament al punt de mira. També va pagar un peatge per la manera com la seva relació amb Felip de Borbó es va solapar amb la de la seva anterior parella. El periodista de Canal Plus David Tejera, segons s'ha publicat, es va assabentar oficialment del trencament de la seva relació amb Letizia quan es va anunciar l'enllaç en un comunicat oficial de la casa reial per Televisió Espanyola.

No sabrem mai si notícies com aquesta són reals o si són producte de la imaginació d'un país que ja viu instal·lat permanentment al plató de Sálvame . El linxament públic és una pràctica habitual al gran safareig espanyol, en què imperen tres manaments d'obligat compliment. El primer: si menteixes, enganyes o robes, que no et descobreixin. El segon: si tens poder, diners o bellesa, no en facis gala. El tercer: si ets algú important, sigues planer i assequible, o almenys fes-ho veure.

En definitiva, un país que idolatra formalment la sinceritat sempre que no serveixi per transmetre ni un bri d'immodèstia.

Des del punt de vista professional, la feina de la princesa Letícia ha estat impecable. Les seves dots de comunicació li han estat de gran ajut a ella i al seu marit, que ha millorat notablement a l'hora de parlar en públic. Tots dos han anat sempre d'acord en la tasca de representació institucional, i han projectat internacionalment una imatge de la monarquia espanyola molt més moderna, sòbria i professional. Tant és així que, sense explicitar-ho, han posat sobre la taula la seva sòlida candidatura al relleu generacional de la monarquia.

Però aquests aspectes professionals, que haurien de passar per davant de tot, queden en un discretíssim pla per darrere de moltes qüestions que, aquestes sí, han tingut un gran ressò mediàtic. Si busquem un denominador comú dels retrets generals a la princesa és el seu caràcter suposadament altiu, tibat i despòtic. Els que la defensen, que dit sigui de passada són molt pocs, atribueixen aquesta imatge al fet que és una persona molt exigent amb ella mateixa i extremadament preocupada per la seva projecció pública.

A aquesta personalitat s'hi afegeix un afany de control absolut del seu entorn immediat i no tan immediat. Com quan enmig d'una passejada popular es va dedicar durant una llarga estona a intentar posar pau entre dues nenes del públic que s'havien barallat. O com l'anècdota que explica un conegut escriptor, que va ser convidat de manera inesperada a un dinar de lletres presidit per la princesa. En un moment donat, un bidell li va demanar a l'escriptor que l'acompanyés, i en una estança a part s'hi va trobar la princesa, que l'esperava. Va ser ella mateixa qui li va explicar el motiu de la seva invitació: volia demanar-li en persona que es mirés amb més bons ulls una noia amb qui l'escriptor no havia volgut tenir relacions, i que va resultar ser amiga personal de la princesa. No cal dir que ho va acabar fent "per Espanya".

Són anècdotes reveladores d'una personalitat que no haurien de pesar més que la perícia amb què fa la seva tasca, a diferència del que passa amb el rei, a qui sempre s'han perdonat els excessos a canvi del seu suposat paper destacat en pro del règim de llibertats a Espanya. Però molta gent no sembla disposada a tolerar que valors tradicionalment republicans, com la justícia social, el radicalisme democràtic o la igualtat entre homes i dones, es puguin inocular al cos de la institució monàrquica a través, ni més ni menys, de la seva pubilla.

stats