Eduard Punset: "L'amor és la clau de l'instint de supervivència"

Eduard Punset (Barcelona, 1936) diu que va aprendre a parlar amb "la resta dels animals" abans que amb els humans. No resulta estrany després d'una conversa amb aquest economista i advocat convertit en divulgador científic. Acaba de publicar un llibre, Excusas para no pensar (Destino), en què tan aviat parla dels orígens de l'univers com del canvi climàtic, el cervell o la felicitat, un dels seus temes estrella. El seu programa televisiu Redes s'ha mantingut a la graella 15 anys, i els seus llibres es venen com si fossin novel·les. El seu entusiasme en explicar qualsevol teoria embadaleix i, alhora, l'afany de fer polèmica i l'excentricitat que projecta segurament contribueixen al fet que desperti passions, tant positives com negatives.

Què cal per ser feliç? És tan senzill com seguir els deu manaments que proposa el llibre?

Quan vaig acabar de fer el llibre El viatge a la felicitat em vaig adonar que hauria d'haver dedicat més esforços a indagar en les raons de la capacitat infinita de la gent per ser infeliç que no pas a buscar les dimensions de la felicitat. Ara sabem -se n'han fet estudis amb detall a Harvard i també a Espanya- que el factor més correlacionat amb la felicitat són les relacions personals. Sabem que els diners, el nivell de renda, només comencen a ser significatius quan es viu per sota del nivell mínim de subsistència, però, un cop assolit aquest nivell, altres factors com la capacitat de controlar la pròpia vida són molt més importants.

"La felicitat és a la sala d'espera de la felicitat". Què vol dir?

Efectivament, la felicitat és en el camí, en la recerca de la felicitat i no només en la seva culminació. S'han fet megaenquestes a tot el món que ho demostren: el gaudi del cotxe o del gran amor és molt passatger comparat amb el llarg camí que condueix a l'obtenció d'aquest objecte o d'aquesta persona.

Quines són aquestes raons que ens fan infinitament infeliços?

Estem descobrint que la gent no té confiança en la intuïció com a font del coneixement. Només es fia de la suposada raó. Però, de fet, la raó ocupa un lloc irrisori al cervell, mentre que l'inconscient ho domina quasi tot. I avui podem demostrar que la intuïció és una font de coneixement tan vàlida com la raó, i que només quan disposes de tota la informació i el temps necessari per avaluar-la val la pena intentar prendre una decisió racional.

L'amor és bàsic per a la felicitat?

L'amor és l'instint que es va manifestar primer per garantir la supervivència dels bacteris, fa 2.300 milions d'anys. Des del començament de la vida ha existit aquesta ansietat per fusionar-se amb un altre organisme, cosa que podria aportar una sèrie d'avantatges. Aquesta és la història de l'amor. Els que no han entès això 2.000 milions d'anys després seran molt infeliços, perquè no s'adonen que l'amor és la clau i la primera manifestació de l'instint de supervivència. L'amor és un bacteri que en veu passar un altre i li diu "per què no et quedes amb mi i anem els dos més de pressa?", i així es va anar formant la comunitat errant de cèl·lules que som. L'amor hi era al principi i hi és al final.

Recentment va dir que no estava demostrat que vostè moriria...

I és una veritat com una casa. La mort no és genètica, és la ruptura de l'equilibri entre el nivell de les agressions que reps i la teva capacitat de regenerar-te. Quan les dues coses són paral·leles, no et mors! No hi ha un gen on estigui escrit que l'Eduard morirà un dia concret.

Diu que és gairebé impossible canviar les persones.

Desconeixem profundament com funciona el cervell: no busca la veritat, sinó garantir la supervivència. Que no et donis un cop de cap amb la paret. Així, té pànic a tot el que suposa un canvi de les nostres estructures defensives i, per tant, no vol canviar d'opinió, perquè això l'obligaria a canviar d'estructura de defensa. Ara bé, estem descobrint que sí que podem influir en el cervell dels altres i canviar la seva manera de raonar.

De quina manera?

A través de la gestió emocional, de la qual ens comencem a ocupar per primera vegada en la història del coneixement. Paradoxalment, han transcorregut 6 milions d'anys en què mai ens hem parat a meditar sobre l'única cosa amb què venim al món, les emocions bàsiques i universals: la ira, l'alegria, el menyspreu, l'empatia, l'altruisme... Crec que el gran canvi dels pròxims 50 anys serà una disminució dels nivells de violència en les societats del futur i un augment dels nivells d'altruisme gràcies, justament, a aquest aprenentatge de la gestió emocional.

El que passa els primers anys de vida ens marca tant que no hi ha marxa enrere?

Hem descobert que hi ha una finestra del temps, entre els 3 i els 9 anys, que és transcendental. En aquest període, els nens han d'aprendre dues coses bàsiques. Una és l'autoestima, la seguretat en si mateixos que els prepararà per enfrontar-se als seus conveïns. L'altra és l'afecte que reben, que els ha de deixar ganes de seguir profunditzant en el coneixement i l'amor pels altres. Ara sabem quina és la finestra en què podem intervenir.