Laia Marull: "Cada acte que fas té una connotació política"

Hedda Gabler s'avorreix a mort. I vostè? S'avorreix amb facilitat?

Mmm... Hi ha una part de mi que li agrada avorrir-se, mirar les musaranyes, no fer res, tenir estones mortes. És com si tingués un botó. Quan estic treballant m'encanta estar activa, buscar, trobar, embolicar-me amb personatges que no sé si me'n sortiré. Però hi ha èpoques a la vida en què poso l' off . Faig pumi desconnecto.

L'han interpretada algunes de les millors actrius del món. L'espanta?

Aquests personatges complexos amb tanta fama requereixen aproximar-se a l'abisme, és un plaer per a una actriu. Pots intentar descobrir coses que no saps si aconseguiràs i que cada nit sigui una descoberta. El David [Selvas] me'l va proposar i vaig dir: "Ostres! Esclar!" Però just després vaig pensar: "I com es fa, això?" Era com molt important. Al final, et dius que fas el que has anat trobant internament, treballant amb el cap i el cor, amb mesos de preparació, provant què funcionava. La Hedda és un os difícil de rosegar.

Avui al Lliure fa de dona volcà, i, en contrast, al cinema, a Las olas , encarna la contenció. És més difícil?

Sí, en la mesura que és difícil saber el to, el punt exacte, si està ple o en falta. Aquest to l'havia treballat amb Salvador García Ruiz a Las voces de la noche , que demanava això. És un treball minuciós. Em va encantar fer Las olas . Va ser bonic treballar amb un company ideal com Carlos Álvarez, i llegint el guió vaig pensar que jo volia dir el mateix que el guió.

Coneixia el drama dels camps de refugiats de la Guerra Civil?

Sí, i se'n parla poc. El graciós del meu personatge és que no en sap res. Quan el protagonista li ensenya la foto del camp es pensa que ha estat a Alemanya. I li diu que no, que aquí hi havia gent que a França va buscar la llibertat i que es va trobar amb això. Trobo que ara és especialment interessant parlar-ne.

Per què? Pel context polític?

Sí, la pel·lícula és política i reivindica des d'un lloc molt poc revolucionari, però valent, la memòria històrica, que sembla impossible de conciliar perquè reobre la ferida, però una ferida no es tanca fins que no s'obre i es neteja. Cada individu té dret a revisar el seu passat.

Dedueixo que no passa de política.

Bé, jo visc una mica al meu món. Tinc èpoques com les de l'endoll. Faig off . De vegades, massa. Penso que els polítics són uns senyors que ens enganyen constantment, però dir que no m'interessa la política és absurd. Perquè cada acte que fas té una connotació política. Vivim envoltats de decisions polítiques.

Parli'm dels seus actes polítics.

Decidir si contractes una dona de fer feines o li pagues de sotamà, si li pagues quan es posa malalta, si fas la pirula amb els impostos, a quina escola portes els fills... Saber on van a parar els diners que pago, per exemple.

Ho entenc. Sap que té fama de treballar poc?

Treballo poc en comparació amb els companys, que són en una sèrie i fan teatre i una pel·li alhora. Tinc la sort que em puc guanyar bé la vida.

És mandra o perfeccionisme?

M'agrada abocar-me en el que faig, si faig moltes coses alhora pateixo en comptes de gaudir-ne, que és el que, en canvi, pretenc amb la meva feina. M'agrada tenir una vinculació real amb el que faig, i si estàs en moltes coses alhora és difícil tenir-la. I si no em cal, doncs tampoc ho necessito. A més, així canvio radicalment. Faig uns mesos una pel·lícula en un lloc, torno aquí, estic un temps sense fer res, faig teatre després... M'encanten els contrastos de la meva feina, combinar cinema i teatre.

Per què és actriu?

No ho sé. Vaig tenir la sort de ser dalt d'un escenari gairebé sense haver-ho decidit. Una amiga meva va donar el telèfon a una altra que coneixia la gent de direcció que anava boja buscant una nena per a Roberto Zucco , i jo tenia molta pinta de nena.

Però l'amiga dóna el nom perquè sabia que vostè volia.

Quan l'amiga va donar el meu nom jo estava fent primer a l'escola de Nancy Tuñón. Tenia el cuquet. Als sis anys anava a la parròquia del barri i feia teatre, bàsicament mim. Era graciós perquè tots eren gent gran, i jo era com la mascota. La meva mare es pensava que anava amb un grup infantil. I un dia li vaig demanar diners perquè una noia del grup havia tingut un fill i va tenir un ensurt!

I s'ho va prendre bé, la seva mare?

A casa els va fer gràcia. No hi va haver resistència, tot i que no vénen d'aquest món. La mare sempre m'havia empès cap a la cosa artística, a fer dibuix, plàstica, dansa. Al meu germà també. Tot l'artístic, volia que provés tot el que fos artístic. El meu germà pinta, ho va heretar del meu pare, que anava al cinema i de memòria feia dibuixos increïbles dels actors. Vam tenir la mala sort que va morir dos mesos abans que jo comencés com a actriu professional.

Quin cop. I en quin moment.

Sí, va ser duríssim. Sentia que passava tot alhora. Ell havia mort. I aquells càstings amb el Lluís Pasqual... I avui dia encara m'hi dedico. Sap? Hi havia una part de mi que em deia que ell m'animava. Com si em digués: "Nena, ara cap aquí". Com si em portés de la mà. Quan tenia 18 anys el meu pare m'havia regalat el Todo Mafalda i m'havia dit que era màgic, que li podia demanar un desig. Unes amigues m'estaven atabalant que havia de fer un curs d'interpretació, i al final vaig agafar el llibre i es va obrir per una pàgina sencera en què la Mafalda sortia dient: " Si así no lo hiciérais, que Dios nos libre de la que se va a armar ". No vaig dormir i l'endemà em vaig apuntar al curs d'interpretació.

Cadascú processa les pèrdues com pot. Va saber fer-ho en positiu.

Sí. D'alguna manera em va donar una força important.

Creu que hi té a veure la tirada cap a personatges durs, forts?

No ho sé. Potser sí. O potser em ve de família de pagès. A casa són molt bèsties! Els meus avis no estaven per hòsties. Era una generació més dura. Van viure una guerra, una postguerra. Ara ens atabalem per no res. Quan anava a casa dels avis veia que per menjar calia llaurar un camp i matar l'animal. Sabia d'on venien les coses. Ah, de vegades enyoro ser néta. Potser adoptaré avis!

És una persona familiar?

No! Gens. La meva mare se'n queixa. Sóc zero nens.

És valenta. No tothom gosa dir-ho.

És que és tabú, sobretot per a les dones. Per això quan diuen que si hem d'actualitzar la Hedda Gabler, que si això que li passa ja no passa... És mentida! Molta gent es casa igual, té fills igual, i no vol, i calla. Fa uns anys hi va haver moltes conquestes de les llibertats, als setanta i vuitanta hi va haver molts avenços. Després ens vam estancar i ara crec que estem anant enrere. Ara ens hem tornat més convencionals, més conservadors. Vull dir que, en teoria, ets lliure de fer el que vulguis. Però en teoria. Si no et cases i tens fills ets un bitxo raro .

Els actors no són més lliures?

En el cas dels actors potser no tant, però el patró també es reflecteix.

Viu en un món molt endogen? El seu món són actors i actrius?

No. Amb el temps vaig tenint cada cop més amics actors i actrius, però per sort he mantingut o he guanyat amics de fora de la professió. No m'ha agradat mai el món de les estrenes, ni anar als bars dels actors. Si me'ls trobo, encantada de la vida. M'agrada moure'm també en altres mons. No ho sé, no em sento identificada amb el gremi. Em fa vergonya dir-ho, però m'han donat tres Goya i no sóc acadèmica!

Com és guanyar tres Goya?

Uau! Una pujada d'adrenalina. Divertit. Rebre premis, però, em fa vergonya. Tinc aquesta contradicció. M'han guardonat amb molts premis, els tinc junts en una habitació. Disfruto del fet que em segueixen donant feina.

L'ha sorprès, l'èxit de Pa negre ?

Quan hi estava treballant no pensava en el resultat, en com arribaria a la gent, no ho faig mai. I esclar, et sorprèn. Però esclar, l'Agustí Villaronga és un dels grans. Abans d'anar a Sant Sebastià ens va ensenyar la pel·lícula i vaig flipar. Em va fer molta il·lusió formar part del projecte.

Què pesa més, haver arribat tan lluny o la frustració per l'Oscar?

És bo que ens emocionem abans d'hora... però esclar, ens vam emocionar abans d'hora! Hi intervenen molts factors, no tan sols que la pel·li sigui bona. Jo em quedo amb la supercarrera que ha fet, ha arribat amb el cap ben alt. Que no arribés als Oscar podia ser i és el que ha estat.

Sap que hi ha gent que encara la recorda per Estació d'enllaç ?

Sí! Van ser uns quants anys. Vam començar que l'Aina Clotet era la meva germana petita, un pam més baixeta, i en acabar me l'havia de mirar cap amunt. Va ser una escola brutal.

Cap dona torturada més a la vista?

Fa temps que dic que em toca una comèdia. Crec que tinc una vena per explotar. Alguna dia sortirà.