Jordi Cortés: "La tècnica ha d'estar al servei d'una idea, d'una emoció"
Atrevit Ha ballat amb crosses, lesionat, i als seus espectacles ha compartit escenari amb ballarins discapacitats. Jordi Cortés (Barcelona, 1964) viu amb passió i llibertat la seva relacio amb la dansa. Del 9 a l'11 de març presenta 'In heaven' al SAT!
El trobo assegut a la terrassa d'un bar, fent un cafè amb llet i amb un barret, una peça que sempre l'acompanya i que, per a ell, està carregada de significat. La seva relació amb la dansa és atípica, i per això els seus espectacles també ho són, mesclant sense prejudicis teatre, dansa i elements audiovisuals.
A pocs dies per a l'estrena, deus estar en aquell moment en què has de decidir on s'acaba l'espectacle.
No. Sóc de l'opinió que un espectacle no s'acaba mai. Hi ha un període d'assaig, però després, quan el portes davant del públic, l'espectacle segueix creixent: cada públic i cada teatre és diferent. A més, en aquest espectacle interacciono amb el públic, cosa que m'obliga a estar molt atent per rebre tot el que m'està dient i utilitzar-ho dins de l'espectacle. Faig de mestre de cerimònies de cabaret dalt de l'escenari, una cosa que no havia fet mai i que tenia ganes de tastar.
Però sempre has treballat molt la improvisació.
He tingut la gran sort que tots els directors amb els quals he treballat, tant aquí com a Londres, sempre han potenciat la meva capacitat per estructurar un discurs o una coreografia a partir d'una improvisació sobre idees, sentiments, emocions, conceptes, un text, una pintura….
De què parles a In heaven ?
Faig una reflexió sobre el que busca el públic i el que busco jo amb el públic, sobre aquest diàleg, aquesta comunió que fa centenars d'anys que es produeix: tant jo com els espectadors cerquem una revelació i potser junts la trobarem. És el que a m'agrada com a públic quan vaig al teatre o al cine, la sensació que de cop s'ha obert una porta al teu interior, establexies una connexió i surts diferent del teatre.
La teva relació amb la dansa és molt curiosa: balles des de sempre, però no t'hi vas posar fins molt tard...
Sóc el petit de tres germans. I quan tenia 4 o 5 anys em posaven música perquè m'encantava i ballava, sobretot l' All together now dels Beatles. Quan la sentia era com si algú pitjés un interruptor: em posava a donar voltes com un boig al voltant de la taula. Eren les meves primeres improvisacions! Abans de saber que em dedicaria a la dansa a casa ballava moltíssim, amb qualsevol música, però sense cap tipus d'intenció de dedicar-me a la dansa.
I és cert que no vas fer cap tipus de classe de dansa fins als 18 anys? Com pot ser?
No entrava dins del meu món. A la meva família ningú es dedicava ni a la dansa ni al teatre. Ballava a casa, quan estava trist o alegre, ballava, però sense cap tipus de referència.
Tampoc no veies dansa ni coneixies cap ballarí?
No. Però quan tenia 18 anys, una amiga amb qui havia ballat a l'escola -als festivals, al pati: érem els friquis- em va portar a La Fàbrica del carrer Perill a veure una classe de dansa. Hi vaig anar i sonava Forbidden colours de Ryuchi Sakamoto i Bowie. Amb aquesta música havia improvisat molt a casa meva! L'endemà mateix vaig fer la primera classe.
Devies anar molt endarrerit respecte dels altres.
Era molt curiós: entenia molt bé la manera que tenien d'organitzar el moviment amb la música. Era instintiu, el meu cos ho entenia molt bé. Em preguntaven: "Amb qui has fet classes?" Em va agradar tant que vaig deixar la carrera d'història que acabava de començar i vaig fer una prova per entrar a l'Institut del Teatre. Sabia que no m'agafarien perquè no tenia prou tècnica.
Però et van agafar.
Sí. Després els professors em van explicar que em van agafar per la improvisació i la composició, no per la tècnica. I després vaig començar a veure espectacles, a llegir, a estudiar: era una esponja. El curiós era que tot em sonava, que tot tenia ressonàncies.
Quan feia només un any que estudiaves a l'Institut del Teatre ja vas fer el teu primer solo...
Havia de veure si podia estar damunt d'un escenari. Va ser a la Marató de l'Espectacle i va ser un malson: els primers dos minuts vaig tenir un atac de pànic i estava gairebé paralitzat davant del públic. Vaig estar a punt de marxar de l'escenari i deixar-ho córrer, però és un d'aquells moments de la vida que són un punt d'inflexió. Si hagués marxat, ara tu i jo probablement no estaríem parlant. I em vaig deixar anar. El director de Lanónima Imperial em va veure i em va dir si volia treballar amb ell, perquè deia que em movia d'una manera molt peculiar i genuïna.
La tècnica està sobrevalorada?
No, la tècnica és necessària, jo l'he necessitat. A mi m'agrada que la tècnica no es vegi: com a espectador no la vull veure, no vull saber de quines fonts ha begut l'artista. El que valoro és que la tècnica serveixi per deixar-me portar per ell, sigui músic, actor o ballarí. Això és el virtuosisme. La tècnica ha d'estar al servei d'una idea, d'una emoció.
I el barret?
Quan em venia a veure, el meu pare tenia el costum de tirar el barret al final de l'espectacle, quan sortia a saludar. A In heaven faig un homenatge al meu pare, que ja no hi és: tiro el barret al públic.