Joan Oliveras Bagués: "Autoflagel·lar-nos és un esport col·lectiu dels catalans"

També hi ha hagut una bombolla, amb el luxe?

Sí. Durant anys, el màrqueting ha justificat que sota un rètol lluminós magnífic es poguessin vendre coses més per aparença que pels materials de què estaven fetes. I el consumidor també va rebaixar el criteri d'exigència. Però ara, amb la crisi, el luxe està recuperant els seus valors: el del que és autèntic, el de la investigació, el de la recerca de la perfecció.

Però al luxe li ha afectat menys la crisi.

Compte! No podem reduir el luxe a quatre grans marques internacionals que, quan Occident entra en crisi, ho compensen penetrant amb facilitat als mercats emergents. Hi ha moltes petites cases de luxe artesanals locals que no tenen aquesta possibilitat i que pateixen.

És cert que als catalans els agrada el luxe però no que se sàpiga?

No hi ha una manera universal d'entendre el luxe, és diferent en cada cultura. I el luxe català està més basat en el fet vivencial que en l'ostentació. El català no ensenya el que té però no per això deixa de viure el plaer de la descoberta d'un vi, la degustació d'un menjar o el tacte d'una llana magnífica.

Va sentir la pressió familiar per la perfecció i la creativitat pròpies del negoci?

No, no. A casa vivíem igual la medicina, perquè el pare és metge, que la trajectòria familiar per part de mare. No ens van voler obsessionar ni fer sentir el seu pes. Va ser intel·ligent, perquè això va permetre una aproximació amable al món de la joia, que a més és molt bonic i t'aproxima al món de l'art. També va pesar que a casa l'empresa no es visqués com un fenomen aïllat, sinó com a part d'un compromís amb el país i la ciutat.

Quina va ser la primera joia que va regalar?

Un anell que havia dissenyat. Era per a una noia que m'agradava, però no pensi que era una ganga ser joier. Les noies et podien acusar de dir: "Apa, sí que t'has rumiat què regalar, ¿eh? Obres un calaix i ja està". I la que em van regalar, un clauer de Sant Jordi que encara tinc. I no era només una joia. Tenia una simbologia patriòtica, a casa vivíem intensament la lluita contra el franquisme.

Per què els grans joiers han estat homes?

No, no. Avui, la diversitat és gran. Hi ha moltes dones joieres, i més en les noves generacions. Però ens queda la imatge del passeig de Gràcia, on n'hi ha quatre o cinc i tot són homes.

Des de fora, vostès semblen uns senyors d'unes famílies riques que es casen entre si…

Home, casar-se no tant. Però aquest sector ha estat molt endogàmic. I no tan sols per la manera de fer dels grups familiars, sinó perquè hem posat barreres als joves que hi volien accedir.

Què vol dir?

Tenim normatives de seguretat que comporten molta despesa i que compliquen l'accés dels joves a la joieria. Això no passa en altres sectors. En un estat de dret, l'administració hauria de garantir la seguretat dels ciutadans i dels seus negocis.

Parlar ara de fons públics per a la seguretat del que ven luxe…

És injust barrar el pas a gent que voldria dedicar-s'hi. No podem condemnar la joieria a ser un sector de quatre famílies històriques.

Els robatoris als joiers augmenten?

Durant molts anys va ser dramàtic. Darrerament s'han fet esforços. I es nota. Però caldrien canvis al codi penal. Si ets estranger i comets un robatori, pots canviar la pena de presó per l'expulsió del país. I al cap d'unes setmanes tornes a entrar i ja hi tornem a ser. Els joiers vivim en angoixa permanent per la inseguretat.

¿S'empenyoren moltes joies, amb la crisi?

Les cases de subhastes estan plenes de joies producte de situacions familiars complicades. La joia té un valor de segon mercat que en moments de crisi pot ser útil.

L'or ha esdevingut un valor refugi per als inversors. Com els afecta?

És problemàtic. Amb el valor especulatiu de l'or, és difícil encertar el moment de la compra. La matèria primera se'ns ha encarit de manera dramàtica en deu anys. Però a qui posseïa joies i ha necessitat vendre-les li ha anat bé. Jo confio que la cosa s'arreglarà. L'or tindrà menys dents de serra quan Europa prengui les decisions adequades sobre coses com el paper del BCE.

Que té esperança en Europa?

Jo sóc optimista per naturalesa. Quan estiguem davant del precipici, hi haurà presa de decisions.

Ha estat molts anys lligat a Convergència. És pels diners que tan pocs empresaris passen a fer política?

No. Hi ha un tema d'incompatibilitat manifesta. La política m'ha agradat sempre, potser m'hi hauria dedicat. L'empresa m'ho ha impedit. Miro poc enrere, però no he perdut l'atracció per tot el que té a veure amb el que és col·lectiu. També des de l'empresa, que ajuda a crear riquesa o a generar un imaginari cultural concret. M'interessa la col·lectivitat, la civilització, el que som capaços de construir.

Hauria estat un polític idealista. Potser s'hauria frustrat.

Miri, el que hi ha de negatiu en la política és un reflex de la nostra societat. Al món de la política no hi ha hagut gaires assumpcions de responsabilitat, no s'ha estat a l'altura. Però és que, més que una societat rica, hem generat una societat opulenta, que genera individualisme i ociositat intel·lectual, obsessionada pel gaudi individual i prou. Com a ciutadans hem dimitit de moltes conviccions democràtiques i del concepte de civilització.

És greu, el que diu.

Sí. Perquè les conviccions democràtiques fan ser conscient de coses com la utilitat del vot o la participació activa en l'espai comú. Hem dimitit d'aquesta responsabilitat de col·laborar activament en l'espai comú. Cal que recuperem els valors del sistema democràtic.

¿Creu que la democràcia està en perill?

No m'agraden algunes decisions que es prenen al marge dels processos democràtics. Per exemple, Mario Monti està molt bé. Però la imatge d'ell nomenat des de l'exterior des d'un Parlament de pantomima no és cap bona notícia. Estèticament no m'agrada. Quan governa la desesperació per la crisi, la urgència ho justifica tot i es poden fer moltes ximpleries que ens poden costar cares en el futur. En política tampoc no m'agrada que trobo a faltar un sentiment profund d'autocrítica. Però és cert que tampoc el tenen la resta de ciutadans.

I els empresaris?

No, tampoc. Però sàpiga que mantenir una vocació empresarial a Catalunya és un esforç lloable. L'empresari topa amb un entorn hostil. L'accés al crèdit segueix sent una cursa d'obstacles.

Rajoy farà la vida més fàcil als empresaris?

Jo m'he tornat com sant Tomàs. S'anuncien moltes mesures, però cal veure els calendaris d'aplicació i els reglaments que les desenvolupen. Sento música, però cal veure la lletra.

S'ha recuperat de l'ensurt del Palau?

Fóra bo que sí. Perquè l'hem de considerar un cas aïllat en la història cultural i associativa de Catalunya. La vida cultural del país no ha de seguir pendent del Palau. Hem de centrar-nos a construir, i no tant a autoflagel·lar-nos. Autoflagel·lar-nos és un esport col·lectiu dels catalans.

Mirar cap a una altra banda, també? Perquè durant anys ningú no va preguntar res.

Hi ha lliçons per aprendre. Però miri: hem de prendre mesures perquè el que ha passat no torni a passar, però aquestes mesures no poden acabar provocant una malfiança permanent que faci que s'esgoti l'esperit generós de moltes persones que aporten diners a determinats llocs i que ho fan amb un dipòsit important de confiança.

Per què aquí les grans fortunes no han demanat més impostos?

A Catalunya no hi ha les mateixes grans fortunes que a França.

Però hi ha fortunetes.

Fortunetes, sí. A mi em va semblar bé quan Artur Mas va parlar de mesures relacionades amb els que en tenen més. Potser no acaben sent molts diners, però el gest és important. Sí que cal gravar les grans fortunes. Per estètica. El gest genera tranquil·litat social. Però cal fer-ho de manera que no provoquem evasió de capitals o la instal·lació de grans fortunes en altes autonomies si allà no es grava igual.