Jaume Vallcorba: "La paraula i, per tant, la lectura han perdut prestigi"

¿Es va equivocar Gabriel Ferrater quan li va dir que a un editor li calen 15 anys per guanyar diners?

Ferrater és una de les persones més intel·ligents que he conegut. De les més estimades per mi i de les que trobo més a faltar.

Per què?

Per moltes coses. Els últims temps de la seva vida va venir molt a casa a sopar. Bé, és una manera de parlar, perquè més aviat bevia que menjava. Era un estímul intel·lectual extraordinari, tenia una mirada absolutament oberta, d'una intel·ligència preclara, amb una finor d'anàlisi... Jo era molt jove.

Sí. És que divendres que ve farà 40 anys que va morir.

Ferrater era més que un professor. En aquella primera Universitat Autònoma hi havia poc més de cent estudiants. I teníem un claustre de professors excepcional. Moltes de les classes continuaven al bar El Mesón, davant del monestir de Sant Cugat, que era la seu de la UAB. Al bar, mentre prenia cervesa abans de dinar, Ferrater anava xerrant: la millor classe sobre Baudelaire l'he sentit d'ell allà. Era una vida universitària en què tothom tenia temps de perdre el temps, de divagar, que és l'única manera d'aprendre coses.

Ara ja no hi ha temps. ¿Per això el 2004 vostè va deixar de donar classes a la universitat?

Vaig deixar-ho per la funcionarització i la sindicalització. Perquè has de fer assignatures de tres mesos. Pel reglamentarisme. No vull dir que no hi hagi d'haver un ordre, però... Per la contemporanització dels estudis: vaig proposar de fer el llatí llengua obligatòria de la Facultat d'Humanitats i em van dir que l'anglès és el llatí contemporani. I per una altra cosa perillosíssima: la vinculació amb la societat, amb l'empresa. Pot tenir interès per als estudis d'empresarials, però fins i tot per a les enginyeries pensar absurdament en coses fa aparèixer una bombeta incandescent. Vaig deixar la universitat més per tot això que no per la ignorància general dels estudiants, un problema de l'ensenyament mitjà que pots trampejar.

Això és anar molt contra corrent.

A Europa durant temps es va pensar en una curiosíssima república de les lletres en què les persones tenien unes obligacions amb les quals es guanyaven la vida. Fora d'això, hi havia un amateurisme enriquit que feia que es dediquessin a altres qüestions, cosa que havia donat resultats extraordinaris: per exemple, el teorema matemàtic de Fermat, que era un jurista francès.

La curiositat va de baixa.

Ja ho deia Aristòtil, la curiositat ha estat el motor del pensament. Però avui, a la universitat, no hi ha ni temps de ser curiosos.

Amb Gabriel Ferrater...

...amb ell això no passava. Ni amb José Milicua, Martí de Riquer, Pep Calsamiglia, Rubert de Ventós, Francisco Rico, Joaquim Molas... En aquella UAB hi havia un esperit especial. Per cert, crec que Riquer va agafar Ferrater per fer de professor però amb un contracte de jardiner perquè no tenia el títol. Això sí, a condició que acabés la carrera.

Tot això venia del consell de Gabriel Ferrater.

Era un bon consell, tot i que en aquell moment els contractes d'edició amb l'autor eren de per vida: només es perdien si l'editor no reimprimia. Això era meravellós. Si feies un catàleg de fons, la cosa ja anava. Avui els contractes són més breus. Però tot i això, Ferrater tenia raó. A una editorial que vulgui viure del seu fons, que no sigui d'autor de circumstàncies, li cal temps. Però ara en el món de l'edició en català el fons té molt poc pes. En castellà això no passa tant.

Per què?

Un dels motius és que no hem creat lectors. Al contrari, en català hem contribuït a destruir-los.

Això sona fort. ¿Quaderns Crema tampoc n'ha creat?

M'agradaria pensar que sí. Hi ha una conferència de Josep M. Junoy, a qui vaig dedicar la tesi doctoral, que es titula precisament Crear un públic . Abans de la guerra Junoy ja ho veia. Aquest va ser el meu pensament quan vaig crear Quaderns Crema.

Però no n'hi ha, de públic?

És un problema particular nostre en part i general d'Occident. La desaparició de la paraula com a element fonamental de l'aprenentatge ha fet que bona part dels lectors potencials ja no hagin existit. Al món occidental cada cop es llegeix menys. La paraula ha perdut prestigi i, amb ella, la lectura. Quan em van premiar a la Fira de Guadalajara vaig dir que la frase "una imatge val més que mil paraules" és una enganyifa. Això ha fet que una sèrie de gent m'insultés. Jo no sóc neuròleg ni visuòleg, però estic gairebé segur que un ase i jo veiem les mateixes imatges. La diferència és que jo tinc unes paraules que donen sentit a aquestes imatges. Dir això es veu que és una heretgia. Llegir no està de moda. Sempre hi ha hagut gent lectora i gent que no. Ara bé, abans hi havia la idea transmesa per l'escola que l'ús correcte i ric d'una llengua obria portes i permetia un desenvolupament personal i social, una millora de l'estatus i les condicions de vida. Aquí això ha desaparegut del tot. T'has fixat en la gent jove? Pel carrer tornen a escopir, simplement perquè el seu model són els futbolistes. Abans els models eren intel·lectuals o morals -Fleming, Einstein, Ghandi...- i els esportistes només eren herois. Els informes PISA diuen que els joves no entenen una frase complexa. I hi ha xifres de la Unesco que donen un analfabetisme funcional altíssim.

I el problema específic català?

S'ha perdut molt el públic per les presses. S'han promocionat escriptors que potser no mereixien tant encimbellament, s'han fet traduccions a corre-cuita...

Això fa temps que es diu.

Però ara estem en una situació bastant bèstia. Les xifres de vendes de llibres en català estan baixant d'una manera tan espectacular que és més que alarmant: és catastròfic.

¿Quaderns Crema ho ha notat?

I tant. Podria dir que no, però mentiria vilment. Fa anys que s'ensenya català a les escoles i, en canvi, en fa molts que no s'escriu cap tesi en català sense faltes d'ortografia. De fet, avui ja no es fan tesis doctorals en català o se'n fan molt poques. Això ens hauria de fer reflexionar. Quaderns Crema està passant per moments molt difícils. Aguanta per Acantilado. El Curial e Güelfa no s'ha venut gens. Tampoc un llibre extraordinari com L'home invisible , de Ralph Ellison. Venem una mica Serés.

Però segueix. Què té entre mans?

He fet una salvatjada. És un paio que m'agrada molt i que no ha estat mai considerat com l'enorme escriptor que era: Simenon. L'he comprat tot, en català i castellà. Ja ho sé que hi ha coses editades. Zweig també estava molt editat. Una de les feines de l'editor és posar marc, articular les coses. Simenon ha estat presentat com un autor de gènere. I és molt més que això. Cal tractar-lo com un autor literari. És molt bo i el que cal és mostrar que ho és. Les traduccions catalanes les està fent el Lluís Maria Todó.

Tampoc no deu vendre gaire D'Ors.

La venda és absolutament irrisòria. Però tenim un ajut important.

Vostè sembla haver adoptat uns quants expulsats de la cultura catalana, com D'Ors i Junoy. Noucentisme més avantguarda.

I Estelrich, que va dirigir la Col·lecció Bernat Metge i de qui vull fer els dietaris inèdits.

Vicente Cacho Viu deia que la cultura catalana, a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, es va independitzar de l'espanyola i va connectar amb França, Alemanya...

Això és el que van fer D'Ors, Estelrich, Pijoan... Amb Ferrater ho havíem parlat: que a Catalunya hi hagi un Verdaguer, fins a cert punt és esperable. És el cas d'un Mistral a França, el cas d'una recuperació més o menys romàntica. Però això s'hauria acabat probablement amb Maragall. El que no s'entén de cap manera és com, tot d'una, allò canvia, deixa de ser una continuació més o menys romàntica i es parla de construcció civil, obertura cap a Europa, museus, biblioteques, facultats, escoles... Discretament ara ho començo a entendre: tots ells eren maurrasians, de Charles Maurras. Tenien una idea regeneracionista. Van fer una feinada. I van tenir la sort de trobar un polític que els va entendre, Prat de la Riba. Eren europeus. Tinc la correspondència de Junoy, que vaig comprar a la filla: s'escrivia amb Paul Valéry, Apollinaire, Jean Cocteau, Chesterton, Juan Gris. Estelrich dinava amb Zweig. D'Ors era una figura a París, un llibre com Du Barroc encara se cita avui.

Vostè també és europeu: llegeix en francès, anglès, alemany, italià, portuguès... ¿És un dels secrets d'un bon editor?

D'un editor i d'un rellotger. Però és que jo llegeixo per gust. Des de petit. El meu pare tenia una bona biblioteca i mai em va posar límits.

Què llegeix ara mateix?

Kurkov, el cineasta. Com que no sé rus, ho faig en l'edició italiana. També estic llegint The diffenders of the text , d'Anthony Grafton. I m'estic tornant a llegir els trobadors.