Isona Passola: "Vull creure que hem acabat amb el malefici que el català fa nosa "

Fa un any que vau estrenarPa negre, i no para de donar-te alegries, i feina.

És com a la cançó del Raimon, quan veus que tot s'acaba, torna a començar. És una situació tan bèstia! Estic molt contenta, si l'objectiu màxim és donar a conèixer al món el que fas i la llengua amb què ho fas, l'opció dels Oscars ens deixa molt ben posicionats.

I ara, què?

He de triar els millors assessors de màrqueting, mirar que ens ajudi tothom aquí, les institucions catalanes i espanyoles, fer el que convingui. He de començar a pensar en americà i fer una estratègia per passar la primera criba. Hi ha uns cinc o sis competidors forts, ens hem de moure molt bé.

Et fa por alguna pressió o trava pel camí cap a l'Oscar?

Vull creure que hem acabat amb el malefici que el català fa nosa, perquè entre el Premio Nacional, els Goya i els premis internacionals, ens hem fet grans abraçades i la gent em deia: " Qué bien lo del catalan, ¿no? " Però potser sóc massa optimista, perquè la infecció que ha creat l'Espanya negra i els seus mitjans és tremenda, i els socialistes no l'han contestada. Hem tornat a les cavernes, les fòbies col·lectives són primitives.

T'han dolgut, les acusacions de ser afavorida per lobis...

És divertit perquè amb els Goya ens van dir que ens havia votat el lobi gai i el català, i ara els tres directors a la final eren gais, o sigui que un lobi ja el descartem. Però els del cine sempre van per davant, van votar sense el prejudici dels mitjans que infecten.

Ara tindràs més glamur?

Que la gent em tracti diferent perquè han sentit la paraula Oscar m'atabala. Sóc poc mitòmana. El valor afegit del glamur i la catifa vermella i els vestits i les joies m'és ben igual! Però qui no vulgui pols que no vagi a l'era, forma part de l'ofici, si estàs al ball has de ballar, i ens divertirem.

Notes el pes d'un país que necessita un èxit?

El meu pare va estar tota la vida treballant per la llengua i per a mi és natural, sé que el que compta és el valor col·lectiu.

Penses més en el teu pare, Ermengol Passola, aquests dies...

Ell va promoure la Cova del Drac, la Nova Cançó, la Llibreria Ona, el disseny. El pare deia que és agradable, enriquidor i gratificant treballar no només per a tu i la teva vanitat, sinó amb una idea col·lectiva. No estàs sol, tens darrere el país. Això dóna sentit a la feina que fas i sobretot dóna molt sentit a la vida. Em van donar el premi Lluís Carulla i vaig dir al Quim Triadú i la Mariona Carulla: el pare hauria estat content. I em van contestar: els pares. Els nostres pares van lluitar per restituir les llibertats i la llengua, que havia estat trepitjada i robada. Els fills trobem natural contribuir a resoldre aquest país inacabat.

Som un país emprenedor, perquè aquí tot és més difícil.

Tenim un subsòl que no té carbó com els bascos, i això ens ha obligat a liderar la industrialització i tot plegat. Ahir era a Madrid, i veia amb quina facilitat tenen metro i aeroport, i com ens costa aquí. Per força hem de ser més pencaires.

La feina de productor de cinema s'assembla a la de Déu.

El meu ofici és meravellós, jo els dic als estudiants que si tots volen ser directors, qui els produirà? En un rodatge em vaig enfilar a les golfes de la casa i veia a baix els maquilladors maquillant, els altres muntant els focus... i pensava: tot això ho has generat tu! Et sents totpoderós.

Et toca barallar-te amb el director...

La funció del productor és mirar-se la pel·lícula amb els ulls del públic. Hi ha directors que ignoren que han de presentar la pel·lícula al públic. N'hi ha que diuen: la nostra obligació és anar arruïnant els productors.

Amb l'Agustí Villaronga no us discutiu?

Ens barallem, però ens entenem, ja hem fet tres pel·lícules. Ell és boníssim, jo m'he posat al seu servei. Havia fet una pel·lícula que estava molt bé i la segona va ser un fracàs, i va estar set anys a casa, treballant de pastisser. Li vaig dir: tira, que ets molt bo. Ell diu que el vaig treure del pou. M'agrada intervenir molt en el guió i en el muntatge. Amb Pa negre vam fer tests amb públic, no suporto aquesta idea europea que l'autor té tota la veritat. Tinguem una mica d'humilitat.

Digue'm els teus directors de referència.

Jo arrenco amb el teatre, de Sòfocles i Eurípides, i ja me'n vaig al Shakespeare i d'ell al cinema nòrdic, de l'Ibsen, de l'Strindberg, el Dreyer, el Bergman, un cine enormement espiritual, metafòric, molt heavy , marcat pel sentit de la responsabilitat. També em va la comèdia i sóc gamberra i m'agrada divertir-me, però el sentit tràgic el tinc. M'ha seduït moltíssim el cine rus, i l'italià, més que el francès.

Voler produir cinema català els últims anys vol dir que ets molt molt optimista...

Quan una cosa la veig claríssima no m'equivoco, no són tossuderies internes, tenen connexió amb la realitat. Barcelona havia estat una ciutat productora de cinema molt important, fins que es van cremar els estudis Orfea. Qui els va cremar? Es va desplaçar tota la indústria a Madrid. Després hi va haver una revifada interessant que reivindico: Bellmunt, Ventura Pons, Antoni Ribas..., però de cop això s'acaba. Al cinema ens faltava aprovar l'assignatura del gran públic i demostrar que dóna diners. Els distribuïdors ens han dit molts cops: " Que no se vean taxis de Barcelona ", sobretot, que ha de poder arribar a Madrid... I a Pa negre li ha donat públic la llengua. Som l'última branca de la cultura que ens falta per normalitzar.

La veus a prop, la normalització?

La situació ajuda, el país ha perdut complexos. L'altre dia a Madrid em vaig donar un gust a la roda de premsa, quin gust parlar amb una llengua que contribueix a la diversitat, però quin mal pot fer una llengua? Qui s'hi pot oposar? Vaig llegir un article boníssim del Cardús a l'ARA, el de les dues ànimes independentistes, jo sóc de la segona, sóc una ànima emancipada, jo vull la independència un minut, com deia en Pedrolo, per l'endemà abraçar-me amb qui calgui però d'igual a igual.

Hi ha moltes dones productores?

A Madrid normalment són les dones dels directors, la dona del Trueba, la dona del Colomo, és molt de dona posar-se al servei del marit.

I dones fortes com tu?

Els que em coneixen saben les meves febleses. Jo he notat discriminació però he tirat pel dret, i he creat la meva pròpia productora. No tinc una ambició personal i això és molt de dona, tinc una manera de manar que deixo una enorme llibertat, intento convèncer i en cap cas imposo. Hi ha prejudicis i quan una dona s'expressa d'una manera vehement, automàticament se li crea un rebuig, he rebut algun linxament d'algú que no em coneixia, però he fet la meva.

Ara que el cinema català comença a anar bé s'acabarà el cinema per culpa de la pirateria? Seria mala sort...

Trobarem noves formes, però és terrible. A l'ARA vau vendre 60.000 devedés de Pa negre , que és moltíssim, més dels que ha venut Harry Potter, però sense pirateig n'hauríeu venut 100.000. Hi ha d'haver algú que ho reguli, hem de buscar nous codis.

Però la nova generació està viciada al tot gratis. Aconseguiràs que el teu fill pagui?

Quan vénen els amics i es posen a veure una cosa, veig que se la baixen. De moment no paguen, però ho acabaran fent, hi ha d'haver una llei que ho penalitzi.

Pa negres'ha de veure al cinema?

Ara la reestrenen, i té tots els elements perquè es vegi amb Dolby i amb pantalla gran: les passes dels nens pel bosc, els ocells que canten, per on entren els ecos de les coves, la llum, la fotografia...

El Monzó em va dir que les sèries en devedé eren més centrals que el cine.

Creen addicció, el cap de setmana hi ha gent que veu una temporada seguida, és un plaer. Però res no substitueix res, no pateixo gens per quedar- me sense feina.