El pertorbat ultradretà Anders Behring Breivik va matar joves socialdemòcrates per evitar, segons va afirmar, la decadència europea a causa de la infiltració marxista i de l'islam. D'on sorgeix aquesta paranoia?
La massacre d'Oslo ha posat de manifest un fenomen polític que ha cristal·litzat en l'última dècada: un rebuig a l'islam a bona part d'Europa. L'ha posat damunt la taula la militància de Breivik entre el 1999 i el el 2004 al Partit del Progrés, representatiu de la nova dreta populista, partidària de polítiques restrictives d'immigració i que denuncia el perill d'"islamització" del país.
La islamofòbia del nou populisme dretà és una més de les seves diferències amb la ultradreta clàssica del primer terç del segle XX. Aquesta última va sorgir en una societat industrial, de classes socials nítides i confrontades (burgesia i proletariat) i volia bastir un estat totalitari. Es va nodrir, a més, d'un antisemitisme que denunciava que un "poder jueu" encobert conspirava per apoderar-se del món. La dreta populista, en canvi, ha assumit un discurs islamòfob i, fins i tot, s'ha acostat a l'univers israelià ultraortodox.
Des que van emergir el 1973 a Noruega i Dinamarca, els seus primers partits han adquirit una fesomia ben diferent de l'extrema dreta esmentada: irrompen en societats postindustrials, de classes socials desdibuixades, i exalten més valors (ordre, seguretat, identitat) que ideologies. Actuen com a moviments antiglobalització que exhorten a la mobilització del "poble" com a comunitat cultural homogènia contra les amenaces de tota mena que suposen els fluxos migratoris, la deslocalització d'empreses o la pèrdua de sobirania dels estats en entitats com la Unió Europea. A la vegada, defensen una democràcia plebiscitària i culpen les elits polítiques tradicionals d'afavorir la immigració (percepció que podria haver empès Breivik a matar socialdemòcrates).
Implantació electoral
Aquests partits, doncs, reflecteixen tensions entre un poder econòmic global i un poder polític local, fet que els permet capitalitzar un conjunt divers de malcontents i que explica el seu creixement: el citat Partit del Progrés va ser el segon de Noruega en les eleccions del 2009, amb el 22,9% dels vots.
La islamofòbia, a més, ha esdevingut un component cada cop més marcat i homogeni d'aquestes formacions d'ençà de l'atemptat de Nova York de setembre del 2001, que va generar amplis recels internacionals cap al món musulmà.
En aquest marc, va cobrar popularitat el neologisme Euràbia (creat el 1975 com a capçalera d'una revista) quan l'escriptora jueva Giselle Littman, amb el pseudònim Bat Ye'or ( Filla del Nil en hebreu), va publicar un assaig polèmic: Eurabia: The Euro-Arab Axis . En aquest text, simplificant, apunta que Europa ha abandonat l'actitud de resistència davant l'Islam per adoptar-ne una de submissió i d'integració al món islàmic del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient i esdevenir una nova entitat geopolítica, Euràbia. Aparentment, segons l'autora, ho testimonien tres símptomes de la seva política: l'esponsorització de l'antiamericanisme, l'antisionisme/antisemitisme i el propalestinisme. La dreta populista va difondre a partir d'aquest llibre el terme Euràbia com a plasmació de la pretesa islamització del continent.
Per què la islamofòbia és rellevant? Perquè permet captar un electorat potencialment antagònic entre si, ja que atrau tant sectors ultradretans com altres de progressistes inquiets pel que pot suposar l'islam en termes de retrocés del laïcisme (pèrdua de drets de les dones, homofòbia...). És significatiu en aquest canvi de l'espectre dretà que el líder populista holandès assassinat el 2002, Pim Fortuyn, fos un homosexual contrari a aquesta religió en veure-la intolerant, no per racisme. Ho va il·lustrar la seva rèplica a l'imam de Rotterdam quan aquest el va censurar per no haver parlat mai amb un musulmà: "No només parlo amb musulmans, fins i tot em fico al llit amb ells", va contestar-li.
Després del 22-J
La massacre d'Oslo probablement serà una fita en relació al discurs islamòfob que va començar a expandir-se a partir de l'11-S, en la mesura que una dècada després s'ha constatat que el terrorisme fanàtic pot ser bidireccional (o multidireccional) i que el fanatisme ultradretà i el fonamentalisme musulmà es poden retroalimentar. Possiblement el rebuig a l'Islam es mantindrà, però pot adoptar formes menys radicals. Les eleccions de Dinamarca del novembre, on la dreta populista que representa el Partit Popular Danès va ser la tercera força el 2007 (12.9%), en seran un test. Sobretot perquè el 2005 el país va patir un xoc quan el Jyllands-Posten va publicar les caricatures de Mahoma que van suscitar repulses de països islàmics i els seus autors van rebre amenaces de mort. ¿Fins a quin punt la massacre d'un país tan proper l'afectarà per igual?