Grégoire Ahongbonon: "Els malalts mentals volen ser estimats com tothom"

Era reparador de pneumàtics, tenia sis fills i diners, però els va perdre tots, va patir una depressió i es va intentar suïcidar. Un missioner el va convidar a fer un pelegrinatge a Jerusalem i va renéixer.

Què li va passar a Jerusalem?

Un dia, en una missa, el capellà va dir que cada cristià ha de contribuir a la construcció de l'Església posant una pedra, i aquesta frase em va marcar: vaig entendre que l'Església no és només una cosa de capellans i de monges. I vaig començar a pensar quina pedra podia posar.

I després va tornar i l'any 83 es va dedicar a ajudar malalts, i més tard presos. I un dia, malalts mentals.

A l'Àfrica els malalts mentals els consideren gent posseïda, els amaguen, els encadenen. Els veus despullats pel carrer, menjant de les escombraries. Tothom els té por. Jo mateix en tenia.

I com va perdre la por?

Un dia que anava pel carrer vaig veure un malalt mental que remenava les escombraries, em vaig aturar, me'l vaig mirar i vaig pensar: "Aquest és el Jesucrist que busco a les esglésies. No pot ser que li tingui por". Me'n vaig anar cap a casa, i vaig pensar què podia fer. Quan m'hi vaig començar a acostar, vaig descobrir que eren persones que volien ser estimades com tothom.

Les famílies encadenen els seus propis fills malalts durant anys. Com s'ho fa per no enfadar-se?

Sé que no és culpa de la família. A la Costa d'Ivori, on hi ha més de 17 milions d'habitants, només hi ha dos hospitals psiquiàtrics. Si tens un malalt mental a casa, has de tenir els diners per poder pagar l'hospitalització i els medicaments. Les famílies no en tenen la culpa, el que passa és que no saben com fer-ho.

Però un dia sí que es va enfadar.

Va venir una dona a demanar-me que ajudés el seu germà, que era malalt mental. Quan vam arribar a casa seva, el seu pare va començar a cridar: "Per què has portat gent aquí? Està podrit, no val la pena!" Jo vaig dir: "Encara que estigui podrit, el vull veure". No ho va acceptar fins que el vaig amenaçar de cridar a la policia. I va obrir la porta de l'habitació on tenia el seu fill.

I què va veure?

Un noi encadenat a terra amb els braços en creu: tenia parts del cos podrides i els ferros li travessaven la carn. Sí, aquell dia em vaig enfadar. La seva mare era al meu costat i li vaig dir: "Tu, que has portat aquest fill a dins del teu ventre, l'hauries d'haver matat abans de tenir-lo aquí d'aquesta manera". No el vam poder alliberar fins l'endemà, amb l'ajuda d'una infermera i un serraller.

Què va passar?

El vam portar al centre, el vam rentar i el vam vestir. Em va mirar i em va dir: "No sé com donar-vos les gràcies. Encara no sé què he fet per merèixer el que m'han fet els meus propis pares. No sóc una mala persona. Em puc curar?" Va morir, però almenys va morir dignament, com un home.

En total ha alliberat, guarit i reinserit uns 30.000 malalts mentals.

A la Costa d'Ivori vam començar l'any 93 i hi hem alliberat uns 15.000 malalts, i al Benín, on vam començar el 2004, també.

Haver ajudat totes aquestes persones deu ser molt encoratjador, però la tasca que queda pendent és enorme. D'on treu la força?

Quan veus algú que ha perdut totalment l'esperança, que només espera la mort, quan l'alliberes reps la joia que sent a dins del seu cor. Això et refà les forces.

I tot sense l'ajuda de cap subvenció. D'on treu els diners?

Fins ara vivim de la providència, que ens ha permès anar fent amics. Al Canadà, a Itàlia, a França, a Suïssa i a Catalunya, amb grups com Aima o Moianès Solidari. Anem fent el dia a dia. Quan ens falten diners, truco i demano ajuda. No tinc paraules per agrair-ho. Moltes organitzacions ens han ajudat a construir edificis, però aconseguir el menjar i els medicaments costa molt.

Quanta gent en depèn?

Hi ha 1.300 malalts entre els diversos centres, que hi dormen, mengen i s'han de medicar. I aquests prop de 30.000 que ja han tornat amb les seves famílies i que s'han de medicar per mantenir-se estables.

A la pel·lícula Els oblidats dels oblidats hi ha moments impactants: troben al carrer en Valentin, un malalt mental, el renten, li tallen els cabells i l'afaiten, i quan es veu al mirall, diu: "Me'n recordo".

És que això és la dignitat de l'home. Era com una deixalla més, d'aquella manera no es podia acostar a ningú i entrar en contacte amb un grup. Quan alliberem algú de la cadena, la primera cosa que fem és tallar-li els cabells, rentar-lo i vestir-lo perquè surti del poble ben digne.

Insisteix molt a dir que si vostè, que és una persona normal, sense cap formació, ha pogut aconseguir això, qualsevol pot aconseguir-ho.

I tant! Jo no conec res, no sé res, no tinc estudis. Si cadascú de nosaltres fos conscient que qui té al davant és la seva imatge, és algú com ell, moltes coses canviarien al món.

De veritat no es considera una persona especial?

A qui jo considero molt especials és als malalts.