Un Govern perseguit per les protestes
Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l'activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l'acte d'inauguració de les obres de fusió de les facultats d'Economia i d'Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d'Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre'l amb crits de "dimissió". Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.
Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d'abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d'acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s'ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d'aquesta última setmana.
Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l'altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que "ens trobem en un moment complicat" i que "la població identifica que s'estan fent coses, s'estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment". Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals "l'autèntic termòmetre" de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s'apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a "símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable". Es tracta, però, d'una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l'Hospital Clínic.
Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l'element vehicular de les manifestacions, perquè "s'estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics". El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l'abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d'àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. "Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta", apunta.
El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política "pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s'aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar". Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són "clarament d'àmbit global i que requereixen coordinació supranacional". En segon lloc, que s'estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà "només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble". Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la "democràcia hauria d'avançar cap a formes deliberatives". Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que "cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades". Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: "O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució".
Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d'entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l'acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d'aquests dies responen a l'evidència que "vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema". El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.
Terreny preparat
Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l'estiu passat amb els primers indicis de retallades. "Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull". Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s'expliquen per una raó clara: "Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global". Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.
Des del camp de l'educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l'educació no estan lligades però sí que funcionen com a "reforç mutu". El perquè de tanta protesta el té clar: "Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari".
