Endavant en direcció a la gola del llop
Eurovegas: aquest sí que és un debat de país, de valors, de les idees, de com som, de com volem ser. I no sembla que la millor manera de començar-lo sigui explicant al Parlament que, de tot el projecte Eurovegas, només un 2% -santa innocència, senyor Mas!- estarà dedicat al joc. Tampoc són maneres el to del portaveu del Govern, Francesc Homs, segons el qual dubtar de la conveniència d'un assumpte d'aquesta magnitud és una actitud de "llepafils", i discrepar-ne et col·loca directament al bàndol dels que volen rebentar-ho tot. "La cultura del no -ha dit literalment a la ràdio pública- porta a l'ensorrament del país".
Parlem-ne. El senyor Sheldon Adelson, que s'ha passejat pels horts del delta del Llobregat i els despatxos oficials amb aura de messies, no pertany precisament al model dels benefactors. El que vol venir a fer a Barcelona -o a Madrid o allà on l'hi deixin fer- són diners: diners a cabassos, com molt bé va explicar a la revista Forbes i va reproduir aquest diari fa uns dies. Fer diners no és d'entrada un assumpte reprovable, però les maneres i els negocis d'aquest home, a qui li agrada presentar-se com "el jueu més ric del món", són d'una ambició fora de tota mesura, faraònica, i d'un gust que fa abaixar la mirada. Segons s'ha pogut saber -el projecte està en mans del bufet Cuatrecasas, informava el diari El País - hi ha previst aixecar sis casinos amb més de mil taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques, tres camps de golf, nou teatres, restaurants per a 50.000 persones i 12 hotels temàtics amb 35.000 habitacions.
L'Eurovegas s'inspira, doncs, en les instal·lacions que ja existeixen a Las Vegas i a Macau. I es veu que el sursum corda del que ha fet fins ara Adelson, la seva peça més apreciada, la que sintetitza més bé els seus ideals estètics i la seva visió de la vida, és el complex de Las Vegas, The Venetian, una obra que va inspirar l'amor que sent per la seva segona dona durant el viatge de noces a Venècia i que pretén reproduir -i posseir- la ciutat italiana. Els resultats d'aquesta egolatria desmesurada i hortera que es poden veure per internet permeten imaginar com quedaria la façana marítima del delta del Llobregat, quina mena d'equilibri, humà i estètic, conservaria el territori -incloses les plantacions de carxofes- i quina en seria la transformació després d'una recreació adelsoniana. A part d'aquest desgavell, però, l'aspecte més revolucionari del projecte, el que veritablement afectaria la nostra posició i la nostra identitat com a país turístic, són els valors que desprèn, el reclam de l'activitat que s'hi farà, el personal i els capitals que ens vindran a visitar. S'hauria de tenir com un avís per a navegants el fet que el mateix Adelson, segons explicava una revista nord-americana, tingui com a model el famós gàngster dels anys trenta Willi Sutton, a qui quan se li va preguntar per què seguia arriscant-se a atracar bancs va contestar, impertèrrit, que "és allà on hi ha els diners".
L'advertència de Saviano
Si Catalunya aspira, com li hem sentit dir al president Artur Mas, a no convertir-se en receptor d'un turisme de borratxera i, per tant, hem d'entendre que el Govern aposta per un turisme de qualitat, per un oci equilibrat, cultural, agradable, enriquidor, i vol crear les condicions per captar reunions i congressos -amb visitants carregats de bones intencions, s'entén-, Eurovegas no és precisament un model que s'adapti a aquestes aspiracions sinó més aviat el model contrari. No s'ha de prendre com una broma el fet que l'escriptor Roberto Saviano, especialitzat en el crim organitzat i la Màfia, alerti sobre la possibilitat que, en el cas que tiri endavant, Eurovegas farà de Catalunya "el centre de blanqueig mafiós oficial d'Occident".
L'Eurovegas i el seu promotor, aquest home que també té algunes idees polítiques i diu coses tan tronades com que el poble de Palestina és "una invenció", respon al perfil dels emprenedors que han estat la causa -i, per tant, no poden ser la solució- de la crisi econòmica occidental i del model de creixement de la nova manera de fer negocis del capitalisme financer. El blanqueig de capitals, la invisibilitat dels negocis, empreses o corporacions, la corrupció de la política com una manera de protegir els negocis, troben el millor terreny adobat en aquesta mena d'activitats. L'agència Reuters, concretament, relaciona els casinos asiàtics del senyor Adelson amb el crim organitzat i vincula alguns dels seus locals a Macau -on hi ha una nova rèplica de la ciutat de Venècia, una mica més gran que la de Las Vegas- amb les triades xineses, les quals s'encarreguen de gestionar els deutes de joc i disposen de sales VIP a les mateixes instal·lacions.
Confrontats a un assumpte de tanta envergadura que, a més a més, vol modificar lleis i normes sobre les relacions laborals, sobre menors, el joc, els ludòpates, el moviment de les persones, i clama barra lliure fiscal i exempció de les quotes de la Seguretat Social -de moment els dos primers anys-, sorprèn que un dels arguments a favor sigui dir que si no ho fem nosaltres s'ho quedaran a Madrid.
¿No hauria de ser aquest "nosaltres" una cosa una mica més sòlida? Que no hi hagi manera de posar nom i cognom a les causes de la crisi -econòmica i de valors- no vol dir que no se'n senti la flaire. Algunes vegades, fins i tot, n'hem pogut fer un petit tast força explícit i pertorbador com ha passat amb les gravacions de Camps i els seus amiguets de l'ànima de València, malgrat que no se li hagi volgut donat valor judicial. Costa d'acceptar que per anar endavant se'ns vulgui dirigir en direcció als llops.
