Eduardo Mendoza: "Barcelona és ara una ciutat rere un equip de futbol"

Dimecres va fer 69 anys. Felicitats.

Els del dia 11 de gener som pocs. A les llistes dels diaris sempre hi surten el Josep M. Flotats -en realitat és un error perquè és del dia 12-, la Vicky Peña i poca cosa més.

L'any que ve, 70. Ho celebrarà literàriament amb els seus lectors?

No, no. Sóc molt poc aficionat a les celebracions. Les suprimiria totes: Nadal, Cap d'Any... Com que el meu aniversari venia després de Reis, em regalaven una bufanda per anar a l'escola i prou. Per això m'he acostumat a no celebrar res.

Els editors el pressionaran.

No ho crec. A més, ja vaig cap a una edat en què hauré de començar a pensar a tancar la barraca. És difícil per a un escriptor decidir quan has de parar. Hi ha grans obres que s'han escrit als 80 anys. Però no cal esperar a quedar-te descerebrat per veure que ja no tens res més a dir.

O sigui, que s'ho ha plantejat.

Sí, vaig pensant en la conveniència de no fer més novel·les. Però continuar fent coses: tampoc no em quedaré mirant la tele tot el dia.

El pas del temps forma part consubstancial de la seva obra. Potser amb aquella idea que si la felicitat existeix, existeix en el record.

És així tant des del punt de vista personal com sobretot col·lectiu. El que passa cada dia és un fragment imperceptible de la realitat. Només després, amb perspectiva, pots veure què significava. Ara ens adonem que els darrers anys han estat una etapa de luxe, però no n'érem conscients. I per això estem com estem, perquè pensàvem que era la cosa més natural del món. Es feien extravagàncies públiques i privades. Tots en som culpables: hem actuat exactament igual que els banquers i els governs. I ningú no ha dit mai: parin!

Hem estat feliços... Quin seria, com a escriptor, el seu temps més feliç?

Em costarà contestar. Quan estàs escrivint sempre és un temps agònic però alhora també molt enriquidor: no hi ha res més agradable, sobretot quan ho fas i saps interiorment que això funciona. Potser quan vaig escriure El misterio de la cripta embrujada va ser un moment autènticament feliç. M'havia estrenat amb La verdad sobre el caso Savolta , que havia estat molt ben acollida, i això m'havia provocat un autèntic bloqueig. Havia de fer la segona novel·la, que volia que fos important i que després acabaria sent La ciudad de los prodigios , però que a l'inici era un caos. Un dia vaig començar a escriure El misterio... i m'ho vaig passar molt bé: la vaig fer d'una tirada, estava sol, a Nova York, un estiu, en un pis fantàstic. Tot va anar rodat. Va ser un moment feliç. I també ho va ser quan vaig fer Sin noticias de Gurb perquè era un moment dolç de la meva vida, i crec que l'única gràcia que té la novel·la és que és la creació absolutament desinhibida d'una persona que està passant un bon moment. Aquestes dues obres les vaig fer en molt poc temps, en setmanes. Però el normal és trigar més temps, un any o dos. Llavors, l'important és que la novel·la no sigui un sismògraf del teu estat d'ànim.

La seva obra recull de finals del XIX a finals del XX, de la Barcelona de l'anarquisme a la de l'olimpisme. Com veu la d'avui?

Estem en un moment de transició, buscant de nou un sentit, i mentrestant fem la viu-viu. Aprofitem el que tenim i venem-ho. Barcelona sempre ha sigut una botiga. Va haver-hi un parèntesi que ens té a tots enganyats, el de la Revolució Industrial... Ara mateix crec que és una ciutat rere un equip de futbol. No és que el Barça sigui més que un club, és que Barcelona no és més que un club. Però això no vol dir res. D'aquí uns anys potser inventarem una altra cosa.

Del 1888 al 1992 va ser la ciutat dels esdeveniments. Amb el fracàs del 2004, això es va acabar.

Sí, però només per a nosaltres. La inèrcia és molt gran i la gent continua venint. Perquè Barcelona dóna coses que no donen altres ciutats: un equilibri entre benestar, seguretat, caos, luxe i cutror; tot això fa que la gent s'hi trobi bé. A Londres, si no vas amb un Rolls i tens molts diners, estàs com fora de lloc. En altres llocs has d'anar amb pistoles. Aquí és com un centre d'acollida...

Un centre de dia!

I de primeres hores de la nit [riu]. I això és un mèrit de la ciutat, portada per uns alcaldes la història dels quals s'hauria de narrar. Sempre sembla que tinguin un punt de bogeria. Hi ha com una constant, en això. Els surt l'antena. No se sap si ells són la causa o l'efecte, però van fent.

Com veu la Barcelona anterior al 1888? S'ha plantejat mai d'anar més enrere?

Sí. Sempre m'ha interessat molt la història de les ciutats. Em fascinen. He viscut en diverses ciutats. Sempre he pensat que l'hàbitat natural de l'ésser humà és la ciutat, no el camp ni la natura. I de fet el món em dóna la raó: avui Europa és una gran ciutat amb uns horts i uns llocs per tenir-hi quatre cabres, però purament decoratives. Abans del 1888? Sí però no. Això ja era fer història. I a mi m'interessava la Barcelona contemporània, la que arriba fins avui, la que encara entenem i reconeixem.

Però la de finals del XIX ja s'havia novel·lat. El va influir La febre d'or, de Narcís Oller?

Molt. Barcelona té unes novel·les esplèndides i uns cronistes fantàstics. Les memòries de Gaziel són magnífiques. El Sagarra de Vida privada és imprescindible. Hi ha Mercè Rodoreda...

El seu segle literari ha estat el de les utopies, inclosa l'anarquista, la memòria de la qual vostè reivindica.

Som dins el món i el món ja no va per aquí. La utopia anarquista avui s'ha quedat molt reduïda, potser els boletaires... Però el potencial de l'ideal llibertari va arribar fins a principis dels 80: els àcrates. Això s'ha perdut. Ara bé, tinc l'esperança que la crisi, com que s'està carregant la manera convencional de fer les coses, arribarà un moment que portarà alguna cosa nova.

Hi ha els indignats .

Quan els bolxevics van prendre el Palau d'Hivern van ser una noticieta als diaris. Eren uns desgraciats. O sigui que no sabem com acabarà. De moment no sembla que sigui res transcendent, però ja ho veurem.

El que vostè no va veure ni viure, perquè era a l'estranger, va ser la Transició. Se n'ha penedit mai?

Va ser un error de càlcul. Quan m'acabava d'instal·lar a Nova York va passar l'atemptat a Carrero Blanco. I vaig dir-me: "Ostres, jo em pensava que allò seria etern!" Quan finalment vaig tornar, ja era el moment del desencís, cosa que jo no veia així: en realitat estàvem molt millor. A més, treballant per a l'ONU, havia viatjat molt per països molt interessants i exòtics, però alhora terribles. Per això no em crec la queixa del "que malament que estem".

Ni la Transició ni la Guerra Civil surten a la seva obra. Fins ara, que ha traslladat l'última novel·la al Madrid del 1936.

Sempre he pensat que la guerra ja s'ha tocat molt, tant a la literatura com al cine.

Com va viure la guerra la família?

El meu pare, per edat, no va anar al front. Però com que li agradava vestir bé, es va fer un uniforme a mida: "Si em maten, que em matin ben vestit". No es va moure de Barcelona. Quan jo era petit, a casa era un tema recurrent: se'n parlava sempre, sense parar, durant anys i anys. I com tothom, vam tenir familiars als dos bàndols.