Leopoldo Calvo Sotelo va haver d'afrontar, aquell 12 de setembre de 1982, una crisi de govern: José Luis Álvarez, ministre d'Agricultura, va dimitir del seu càrrec i va abandonar la Unió de Centre Democràtic (UCD), el partit a què pertanyien ell i el president Calvo Sotelo. Al Camp Nou, Maradona i Schuster firmaven una bona actuació en la victòria del Barça davant del Valladolid per 3 gols a 0. Mentrestant, també a Barcelona, Josep Antoni Duran i Lleida era escollit per primera vegada president del comitè de govern d'Unió Democràtica. L'octubre del 2012, quan els democristians celebrin el seu XXVè congrés, es compliran 30 anys de l'arribada al poder de Duran. I té previst celebrar-ho tornant-se a presentar a la reelecció.
De fet, el líder d'Unió ja formava part des de l'any 1977 del comitè de govern. Un any més tard, es converteix en un dels signants pels democristians, juntament amb dirigents històrics del partit com ara Marià Vila d'Abadal i Francesc Borrell, de la coalició amb CDC. Així es reflecteix a El dir i el fer , una aproximació històrica en forma de crònica elaborada per Joan Auladell i que es troba a la web del partit.
Un inici amb perfil propi
L'arribada de Duran al poder va anar precedida per uns fets que diuen molt de la seva manera d'entendre tant Unió com CiU. En el congrés en què va ser escollit president del comitè de govern, el líder democristià es va emmarcar en el sector més reticent a tenir un nivell de compromís alt amb CDC. Un cop escollit, Duran va fer la següent declaració d'intencions: "No es tracta de discutir percentatges o participacions a les llistes, el que cal és reforçar la presència d'Unió en la presa de decisions". Unes paraules que, 29 anys més tard, han pres més sentit que mai. Els democristians ocupen la vicepresidència del Govern -responsabilitat impensable amb Pujol- i tenen reservada la interlocució amb Madrid, ja que el mateix Duran és el president de la part catalana de les quatre comissions de traspassos Estat-Generalitat.
Després de tres anys (1984-1987), en què va cedir el lideratge a Concepció Ferrer i Francesc Borrell en dos successius congressos, Duran va retornar a presidir el comitè de govern. L'any 1996 suposa un punt d'inflexió en la trajectòria política del líder democristià: pronuncia dues conferències en què fixa l'ideari que ha exhibit fins ara. És la primera vegada que parla de connectar amb els "problemes reals de la gent" i reconeix a Catalunya el dret a "decidir lliurement el seu propi destí polític". Ara parla de "model confederal". La seva experiència com a conseller de Governació dura catorze mesos, entre finals del 1999 i principis del 2001. Pujol tria Mas de successor i ell, molest, plega. Aleshores marxa a Madrid.
La guàrdia pretoriana
A partir d'aquí, el lideratge de Duran al partit encara ha estat més indiscutible. Envoltat de dirigents afins -Josep Maria Pelegrí, Josep Sànchez-Llibre o Jordi Casas-, ha desactivat i foragitat l'oposició interna. La successió, indiquen la majoria d'integrants de la cúpula del partit, s'haurà de situar a l'horitzó del 2016: fins ara no està previst que cap dirigent li planti cara l'any que ve. I això que l'última setmana han aparegut escletxes en una direcció que, anys abans, era un bastió inexpugnable.