"El dret a decidir ha de ser el nou consens català"
"El llibre és un homenatge al periodisme. És una gran crònica política, no és un assaig". Ferran Casas, cap de política de l'ARA, i Joan Rusiñol, delegat a Madrid, han trobat el moment entre rodes de premsa, plens al Parlament i compareixences al Congrés per escriure un llibre a quatre mans que és un llarg tràvelingde la política catalana de l'última dècada. Casas, a més de reivindicar el paper del periodisme polític, desgrana l'objectiu del llibre d'aquesta manera: "Fer una foto fixa del moment actual i explicar d'on venim". Rusiñol també ho veu com un intent de donar respostes al cop de porta del TC a l'Estatut. "Hi ha un buit, un neguit, de gent que es pregunta «i ara què»?"
La hipòtesi que plantegen és la d'una disjuntiva: Catalunya ha de triar entre singularitzar-se en el context espanyol (una actualització de l'etern debat de l'encaixament a Espanya) o bé optar obertament per la independència amb totes les conseqüències. "Hi ha una tercera opció que és la involució, i que nosaltres no preveiem", puntualitza Casas.
Una manera de singularitzar-se, expliquen, seria el pacte fiscal, tot i que Rusiñol adverteix que "tothom amb qui hem parlat per fer el llibre traspua un escepticisme molt gran sobre les possibilitats d'arribar a un acord amb Madrid". En efecte, per Començar de nou desfilen dirigents en actiu com Francesc Homs o Laia Bonet, polítics en retirada com Antoni Castells, intel·lectuals com Josep Ramoneda i representants del nou sobiranisme civil com la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals. En el context d'una conversa relaxada, que no és per aconseguir un titular per a l'endemà, alguns deixen anar reflexions sorprenents, com ara quan Homs afirma que "el dia que es normalitzi tot Convergència desapareixerà: el nostre és un projecte d'excepció". Una altra veu és la del politòleg i col·laborador de l'ARA Jordi Muñoz, que a l'epíleg deixa clar que "el projecte sobiranista, si ha de reeixir, ha d'adaptar-se a la realitat identitària de la societat catalana", és a dir, també ha d'acollir els que se senten espanyols.
L'excepció catalana. O el bucle català. O la quadratura del cercle. Aquest és l'esquema pel qual els autors transiten per dibuixar una línia que va de la majoria absoluta d'Aznar l'any 2000 a la de Rajoy del 2012. "Entremig ha passat tot el que ara ens condiciona: el fracàs de l'Estatut, la manifestació del 10 de juliol i el canvi polític a Espanya i Catalunya", diu Casas, que afegeix una reflexió de Ramon Tremosa que apareix recollida al llibre: "Així com amb l'Estatut no sabíem quin era l'objectiu final, ara amb el pacte fiscal tothom ho té molt clar".
"L'Estatut va ser una operació múltiple i a cor obert", matisa Rusiñol, "el pacte fiscal, en canvi, és una operació quirúrgica perquè puguis tornar a casa a la tarda", conclou. Això vol dir que serà més fàcil? No ben bé. Per Ferran Casas serà clau la capacitat de CiU de fer creïble l'amenaça catalana: "Quan Montilla insinuava que el PSC no votaria els pressupostos de Zapatero ningú s'ho creia, i això li restava poder de negociació. Ara CiU ha de saber transmetre a Espanya que si no hi ha pacte fiscal Rajoy tindrà un problema greu a Catalunya".
El factor crisi
El problema és que un atent observador de la realitat madrilenya com Rusiñol té molt clar que, ara per ara, aquesta amenaça no fa ni fred ni calor al centre de la Península. "Catalunya no és a l'agenda, només hi ha la crisi", afirma. "Ara hi ha una confluència perfecta entre les posicions neoliberals i l'espanyolisme de sempre. La gent del PP diu que si ara no fan la recentralització que sempre han somiat no la podran fer mai".
Al llarg del llibre els dos periodistes tenen l'encert de plantejar preguntes amb mala bava, tal com remarca Toni Soler al pròleg. "Es poden fer negocis i país?" o "On és l'esquerra nacional". A partir d'aquí Soler destaca que "els partits catalans continuen sent hereus d'una època passada que no té gaire a veure amb el present".
Casas i Rusiñol han fet un llibre pensant en el ciutadà que es vol formar un criteri propi sobre el moment polític català, però en realitat tota la crònica és una constant interpel·lació a aquesta classe política que no acaba de fer el pes a una part important de la població que demana noves maneres d'exercir el poder i de relacionar-se amb Espanya. Rusiñol creu que "el dret a decidir ha de ser el nou consens català", les bases sobre les quals construir el nou relat polític i en què poden confluir federalistes (i sobretot exfederalistes), confederalistes i independentistes. El mínim comú denominador hauria de ser, segons els autors, "la renúncia a canviar una Espanya que no té cap conflicte ni cap necessitat de canvi". I per això a Madrid no fan llibres com aquest.