El dramaturg que va ser la consciència de l'Est

BARCELONAVáclav Havel és un dels intel·lectuals i homes de cultura més importants del seu país -i gosaria dir, juntament amb Czeslaw Milosz i György Konrad, de tots els que formaven l'anomenada Europa de l'Est- i qui va encarnar com ningú la consciència cívica insubornable davant del poder totalitari. Per això, va semblar natural que, després de la Revolució de Vellut de 1989, Havel assumís la presidència de la nova Txecoslovàquia democràtica.

Ha estat, però, més un intel·lectual que un polític, i va exercir el seu càrrec de president més per responsabilitat ètica davant del moment històric que vivia el seu país que per ambició política. Només cal recordar els discursos que adreçava als seus conciutadans cada diumenge al matí per adonar-se que eren les reflexions d'un home preocupat per la reconstrucció moral i cívica d'una societat devastada per quatre dècades de totalitarisme comunista.

Va ser també la defensa de la llibertat la que el va dur a dirigir de manera exemplar la partició de Txecoslovàquia perquè així ho volien els eslovacs.

Havel va bastir la seva reflexió a través de l'assaig i del teatre. En assaig destacaria les Cartes a Olga , escrites a la seva dona des de la presó, de 1979 a 1983. Les autoritats van atorgar a Havel el "privilegi" d'escriure una carta a la setmana. I va aprofitar aquesta circumstància humiliant per parlar sobre ell mateix, les seves esperances i temors, i l'exigència de la responsabilitat individual. Reflexió que va continuar mentre era president, en el volum Meditacions estivals , i en les seves memòries, Sigui breu, sisplau .

Pel que fa al teatre, Václav Havel s'insereix en el teatre de l'absurd, que convenia d'allò més a qui, com ell, volia pensar la condició humana en un règim totalitari.

Autor d'una desena d'obres, elogiades per escriptors com Tom Stoppard, destacaria Audiència i vernissatge , entre les traduïdes al català. I sens dubte, la que més m'ha impressionat és justament la més recent, La retirada , en la qual reflexiona amb tendresa i ironia alhora sobre la retirada d'un polític, i de la qual ell mateix va dirigir l'any 2010 la versió cinematogràfica.