La dona àrab demana pas

BARCELONA.Van estar en primera línia per fer caure el vell ordre i es van guanyar a pols un espai al carrer exposant-se a les porres, les bales i els gasos lacrimògens, al costat dels seus companys. No s'oblida fàcilment la imatge de policies egipcis apallissant una manifestant coberta amb nicab que va acabar tirada a terra, mig despullada, prop de la plaça Tahrir. Tampoc la Pietà contemporània, en forma de dona iemenita abraçada al fill ferit, que ha merescut a Samuel Aranda el World Press Photo. Les dones han estat en primera línia en la reivindicació de dignitat i llibertat que ha sacsejat el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, però el seu esforç no s'ha vist recompensat en unes transicions en què l'islamisme polític és hegemònic a les institucions més o menys remodelades.

"La situació és contradictòria: és veritat que les dones tenim ara més llibertat d'expressió i d'organització, que s'està traduint en un exercici més actiu en la política i en la societat civil, però és evident que hi ha amenaces", reconeix Alhem Belha, la presidenta de l'Associació de Dones Democràtiques de Tunis. Tunísia és un cas especial, perquè des del 1956 disposava del Codi de família més avançat del món àrab (i un dels més igualitaris del món, per davant, en aquell moment, de la majoria de països europeus en temes com el divorci i l'avortament).

Feminisme d'estat i islamisme

Heretada per Ben Ali, aquesta legislació va convertir-se en el prototipus de feminisme d'estat als anys 90, quan les dictadures del nord d'Àfrica segellaven l'aliança amb Europa i el Estats Units en el combat contra l'islamisme. Derrocat el dictador, les primeres eleccions democràtiques de la història del país van acabar amb el triomf d'Ennahda, el moviment reprimit sota la dictadura que es reclama islamista moderat. "A més de l'islamisme dur dels salafistes [il·legalitzats] ens preocupa el discurs dels que estan al govern sobre la poligàmia o el nicab, coses que no havíem vist mai a Tunísia", lamenta Belha, que acaba de presidir un seminari sobre la constitucionalització dels drets de la dona en plena redacció de la nova Constitució tunisiana.

Les feministes tunisianes estan atrapades en una paradoxa: després de la revolució, més que lluitar per guanyar drets han de sortir al carrer per defensar els que ja tenien sota la dicadura. Se senten utilitzades pels islamistes? "No. Ells no hi eren quan la revolta va fer fugir Ben Ali i la nostra revolució va ser un missatge d'igualtat i de llibertat. Són on són perquè s'han presentat com les víctimes de la dictadura. Però el seu projecte no és el nostre i estem organitzades i vigilants. Hi ha un contrapoder al carrer per evitar que anem enrere", apunta.

La bloguera egípcia Dalia Ziada recorda els 18 dies que va durar la revolta de Tahrir amb emoció: "No és que lluitéssim darrere o al costat dels homes: ens posàvem davant d'ells". La justícia va acabar prohibint les anomenades "proves de virginitat", que les forces de seguretat practicaven a les detingudes oficialment per evitar que denunciessin falses violacions. L'escàndol va posar en problemes la junta militar que governa el país des de la caiguda de Hosni Mubàrak.

La quota femenina que el règim va imposar reservava 64 escons a les dones. La quota es va abolir amb la revolució i a les últimes eleccions només deu diputades han entrat al Parlament. Però algunes entitats es resisteixen a treure conclusions simples: "Mubàrak posava dones sense experiència en alts càrrecs. Només donava accés a les dones del règim i només s'ho podien permetre els sectors benestants", apunta en un article recent Mozn Hassan, la directora del centre Nazra d'Estudis Feministes. Més val poques però per mèrits propis, conclou. La jove bloguera és optimista: "Ara tot està cap per avall, però és qüestió de temps que tornem a anar pel bon camí", resumeix.

Des del Marroc, on el rei ha impulsat una reforma constitucional preventiva, el canvi es veu amb més escepticisme. "La Primavera Àrab no és una Primavera Àrab de les dones", denuncia Hudna Bennani, la presidenta de l'Associació Democràtica de Drets de la Dona del Marroc, que es mostra més prudent davant l'arribada al govern dels islamistes del Partit de Justícia i Desenvolupament. "Fa poc que estan al govern i estem a l'expectativa, però ens fa por que, segons com vagin les coses als altres països de la regió, vagin abandonant el discurs moderat per un de més fonamentalista".

Les associacions de dones al món àrab responien al feminisme d'estat de les dictadures denunciant que no hi ha igualtat sense democràcia. Ara s'ha girat la torna: davant dels governs islamistes sorgits de les eleccions, diuen que no hi ha democràcia sense igualtat.