La dissort del passat i les pífies de la història recent
Membre del CIDOb i professor de la Universitat de SalamancaFa un any el món va quedar astorat per les imatges d'Haití, el país més pobre de l'Amèrica Llatina. Un terratrèmol de set graus de l'escala de Richter va ensorrar Port-au-Prince i dues-centes mil persones van perdre la vida.
La dissort d'Haití no és cap novetat. Es tracta d'un país que ha patit el llegat del colonialisme francès, diverses intervencions nord-americanes i una ferotge i depredadora dictadura (que va durar des del 1957 al 1986) comandada per François Duvalier, conegut com a Papa Doc. Amb tot, no s'ha d'atribuir el que avui està passant a Haití al passat. També cal tenir en compte moltes pífies de la història recent.
A principis dels anys noranta el sacerdot salesià Jean-Bertrand Aristide va guanyar unes eleccions amb un moviment popular anomenat Lavalas. La població tenia dipositades moltes esperances en aquest nou líder, però l'any 1991 un militar (Raoul Cedras) va interrompre l'experiència democràtica just abans que s'iniciés una campanya massiva d'alfabetització. Poc després, l'any 1994, l'administració nord-americana va tornar a envair el país, però aquesta vegada per reinstal·lar-hi l'antic president electe. Però la redemocratització impulsada pels Estats Units va anar de la mà de polítiques que van obrir completament la dèbil economia del país a l'exterior i van desmantellar la poca infraestructura pública que hi quedava. Aquesta combinació va suposar la caiguda de la producció agropecuària, la ruïna de la poca indústria i serveis i també la incapacitat de l'Estat de poder fer efectives les polítiques socials i de seguretat més elementals.
És en aquest context en què s'ha d'analitzar la incapacitat del govern de René Préval d'atendre les persones afectades pel sisme i de reconstruir la capital, així com de la impossibilitat de fer efectiva l'ajuda internacional que va arribar d'arreu del món i d'organitzar els milers d'organitzacions que volien ajudar.
Davant d'aquesta situació d'impotència operativa de l'Estat, convocar unes eleccions el dia 28 de novembre del 2010 per escollir un nou president, 99 diputats i 11 senadors va ser una altra pífia. Organitzar unes eleccions sense poder-ne garantir la netedat va suposar més caos. Molta gent deia que no era el moment, però les autoritats de l'ONU van dir que era necessari escollir autoritats democràtiques per poder avançar en la reconstrucció del país. El problema és que, perquè una democràcia sigui operativa, també ha d'existir un Estat.
