Als països del nord d'Europa els directius saben crear ambients de treball més democràtics i positius. Així ho indica un estudi realitzat per una consultora, Hay Group, que es dedica a assessorar empreses. A Espanya i França, un 64% dels treballadors creuen que els seus caps no creen un ambient de treball bo. I aquest no és l'únic estudi que situa Espanya a la cua. N'hi ha que van un pas més enllà i que creuen que els afecta directament. A Espanya, un 10,4% dels treballadors consideren molesta i preocupant la relació amb els seus caps, segons dades de la sisena enquesta nacional sobre condicions de treball. I encara hi ha més: una tercera part dels que decideixen abandonar l'empresa per a la qual treballen és per causa de l'estil de direcció, segons un altre informe, aquest cop de l'Iese.
Una mala direcció suposa una pèrdua de capital humà i un perill per a la salut. Dit d'una altra manera, els caps tòxics perjudiquen la salut. I quines són les toxines que desprenen i que fan emmalaltir els treballadors? Iñaki Piñuel, psicòleg laboral de la Universitat d'Alcalá de Henares i autor de diversos llibres sobre el tema, ha definit tres perfils psicològics: el directiu narcisista, que busca en els seus subordinats un auditori, monopolitza mèrits i destrueix tothom que li sembla que el pot eclipsar; el directiu psicòpata, aparentment encantador, però calculador i malèvol, sobretot amb els treballadors més fràgils; per últim, el directiu paranoic, que desconfia de tothom, fiscalitza constantment la feina dels seu subordinats i interpreta de manera negativa la majoria de les iniciatives. A més, aquestes tres tipologies de directius poden adoptar dues maneres de fer: l'autoritària i la de laissez faire , és a dir, la de no decidir i deixar que les coses passin sense prendre decisions.
Conseqüències
Sentir-se bé treballant té fins i tot un component neurobiològic. La satisfacció fa que s'activi al cervell el circuit plaer-recompensa. El cap tòxic aconsegueix frustrar la condició natural que gratifica l'esforç de treball, que hi ha darrere de la motivació.
La persona necessita sentir que aprèn, que crea i que se la reconeix. Si no, no només se sent desmotivada, sinó que s'inicia una cadena d'efectes psicobiològics que porten a emmalaltir. L'esgotament emocional porta a somatitzar en un 70% dels casos. El sistema nerviós central, el sistema immunològic i l'endocrí estan relacionats de manera bidireccional, i els desequilibris en algun d'ells pot portar a emmalaltir.
Tot això es pot desencadenar quan el cap tòxic situa els seus subordinats en tasques que no es corresponen amb les seves capacitats, quan s'apropia de les seves idees sense cap tipus de mirament ni reconeixement, quan obstaculitza el seu desenvolupament o quan els demana objectius que no són realistes i, per tant, no poden assolir. I el pitjor: quan tot passa sota la sensació que tot és arbitrari i no es té cap tipus de control sobre la situació.
Els casos més extrems ja han estat descrits pels manuals de psicologia. Són el mòbing (assetjament al treballador), que a Europa el pateixen uns 13 milions de treballadors, i el burnout o síndrome del treballador cremat, persones que veuen frustrades les seves expectatives professionals.
Treballadors tòxics
També hi ha treballadors tòxics. Encara que els experts coincideixen que de vegades resulta difícil distingir si és causa o conseqüència del mal ambient de l'organització. Piñuel també en distingeix tipologies: els treballadors compulsius, insolidaris i sense vida més enllà de la feina; els treballadors controladors de la seva feina i de la dels altres; els treballadors alienats per la necessitat d'èxit, que serien persones que alimenten la seva autoestima només amb la feina, i els treballadors que busquen afecte i que idolatren als seus caps per aconseguir com sigui demostracions que se'ls valora. Sigui com sigui, la presència de treballadors tòxics no excusa els mals directius. Els bons caps saben treure el millor talent dels seus treballadors, fins i tot dels tòxics.