Diputacions: qüestionades però intocables

BarcelonaPosades en dubte permanentment, les diputacions resisteixen i tot apunta que sobreviuran anys. Avui es constitueixen la de Barcelona i la dr Girona, dies després que ja ho fessin les de Tarragona i Lleida. La llei de vegueries, congelada pel govern d'Artur Mas, preveia l'extinció definitiva de les diputacions per substituir-les per vegueries, un pas que requereix el vistiplau de l'Estat. El part s'albira difícil, sobretot si, tal com apunten les enquestes, el PP conquereix la Moncloa a les pròximes generals. Mentrestant, l'organització local a Catalunya segueix regint-se per l'Estatut del 1979 i les respectives lleis que la desenvolupen. La reorganització és tan complexa que es manté incerta.

Quines competències tenen?

Formalment, les diputacions són ens supramunicipals que tenen com a objectiu ajudar en tasques de coordinació, cooperació i assistència jurídica, econòmica i tècnica als municipis. Unes competències molt semblants a les dels consells comarcals, la coordinació amb els quals ha estat variable. Igualment, de vegades les diputacions s'han excedit en les seves funcions i han adquirit un paper més polític. Les províncies segueixen sent l'àmbit d'actuació dels subdelegats del govern central, coordinadors de les antigues delegacions ministerials i responsables de les forces de seguretat de l'Estat.

D'on provenen?

La divisió provincial espanyola es va aprovar el 1833. Des de llavors ha servit de base territorial per a la implantació de les diputacions. Les temptatives recents del Govern per abolir-les fins ara han fracassat: el Constitucional va frenar el primer intent, del 1980, i tampoc s'ha pogut aplicar una llei del 1987 que preveia una província única a Catalunya.

Per què se les qüestiona?

D'entrada, la crisi incrementa les crítiques a nivells d'administració que es poden percebre com a prescindibles. Fins i tot el president espanyol, José L. Rodríguez Zapatero, i la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, s'han mostrat oberts a parlar d'eliminar-les com a fórmula d'estalvi. Un altre inconvenient és que algunes de les funcions que fan coincideixen amb les d'altres ens. A més, els membres de les diputacions són designats pels partits segons els resultats de les eleccions municipals i no per elecció dels ciutadans, per això se les acusa d'opacitat i poca transparència. Josep Oliveras, catedràtic d'anàlisi geogràfic regional de la Universitat Rovira i Virgili, subratlla també els recels històrics per la vinculació amb els governadors civils i que les diputacions "haurien de tenir una funció més tècnica i menys política", tot i que puntualitza: "Tots els països hi ha diferents nivells administratius, però han d'estar ben sincronitzats". Destaca, per tant, la bona tasca de suport a ajuntaments en alguns àmbits per part de les diputacions, "que, si es coordinen bé, tenen vida".

Són partitocràtiques?

"És evident que han esdevingut mecanismes de promoció dels partits", afirma Jesús Burgueño, geògraf i coautor de l'Informe Roca, una proposta de revisió de l'organització territorial encomanada l'any 2000 pel Govern. Les crítiques apunten que les diputacions s'han convertit en una destinació dels partits per col·locar la seva gent. "Els que critiquen les diputacions -com CiU o ERC-, quan han arribat al poder no han fet res per buidar-les de competències", subratlla Burgueño. Fins i tot fonts del Govern reconeixen que són "un contrapès al color polític del Govern", una idea compartida per Oliveras, que denuncia cert "clientelisme polític" respecte a altres ens governats pel mateix partit.

Són realment cares?

A més de rebre una gran quantitat de diners de lliure disposició -per a despeses no finalistes-, les diputacions destaquen pels elevats sous dels càrrecs directius. El president de la Diputació de Barcelona, per exemple, cobra uns 130.000 euros anuals, només 10.000 euros menys que Mas, que gestiona un pressupost 42 vegades superior. Al seu torn, Zapatero cobra 78.000 euros anuals. Burgueño destaca que compten "amb despeses injustificades" que, a més, són "insolidàries" amb la situació d'ofec dels ajuntaments. Oliveras opina que "determinats tècnics són privilegiats" i "apoltronats".

Hi ha territoris que les han eliminat?

Sí, les comunitats autònomes uniprovincials -Astúries, Cantàbria, Comunitat de Madrid, Regió de Múrcia, Navarra i la Rioja- les han suprimit i el govern autonòmic n'ha assumit les competències. A les Illes ja no existeixen tampoc diputacions. A les Balears les han substituït pels consells insulars i, a les Canàries, pels cabildos . En el cas del País Basc, per contra, cada província té la seva diputació foral, amb competències en àmbits com la fiscalitat i els representants polítics de la qual són escollits per elecció directa.

Com es poden suprimir?

"Si volem canviar la situació, cal anar al moll de l'os, que és la Constitució", indica, rotund, Burgueño. I això, de fet, és el que es desprèn de la sentència de l'Estatut, i l'argument esgrimit per CiU per justificar la congelació de la llei de vegueries. Segons el Constitucional, el Govern pot crear vegueries en dos supòsits: com a nova denominació de les províncies a Catalunya -sense poder-ne variar els límits i atribucions- o com un nou ens supralocal amb els límits i característiques que desitgi -però sense qüestionar les províncies actuals-. Tanmateix, la competència per modificar els límits de les províncies recau en les Corts espanyoles i la seva existència està garantida per la Constitució. Com a mal menor, el catalanisme ha apostat també per convertir Catalunya en província única, per reduir-hi la presència de l'Estat, i establir les vegueries com a òrgan intermedi. Per aconseguir-ho, caldria només una majoria a Madrid que ho avalés.

Quin és el pla territorial del Govern?

La prioritat de l'executiu català és aprovar la llei de governs locals durant el 2012. La norma, que es començarà a debatre a la tardor, té com a objectiu fixar i delimitar les competències que corresponen als ajuntaments, als consells comarcals i a les diputacions i evitar així duplicitats i estructures sobredimensionades. L'aposta és crear un mapa competencial asimètric perquè les administracions s'adaptin a les necessitats de cada territori. El Govern obre fins i tot la porta a reduir la quantitat de consells comarcals -ara n'hi ha un per comarca-. El següent pas, ja el 2013, centraria els esforços en l'aprovació de la llei de finançament local. La llei de vegueries resta, de moment, aparcada.

En què es diferencien de les vegueries?

La modificació més evident de la substitució de províncies per vegueries és el pas de quatre a set o vuit àmbits de divisió, més adequats a les realitats i sinergies locals. Aquesta multiplicitat, que no hauria d'incrementar costos, també hauria de permetre més proximitat en l'oferta de serveis del Govern i una redistribució dels recursos més equitativa. No es qüestiona, de moment, la província com a circumscripció a les eleccions espanyoles ni la presència de l'Estat a Catalunya. L'elecció dels membres de l'òrgan de govern -el consell de vegueria- dependrà de la futura llei electoral. Oliveras alerta, però, que més divisió del país pot comportar "més barons com els actuals presidents de diputació".

Què passa amb consells comarcals i ajuntaments?

Els ajuntaments pateixen ara una duplicitat entre l'Estat i de la Generalitat i destinen prop d'un 25% del seu pressupost a competències que no els corresponen, unes disfuncions que cal resoldre. Hi ha experts que reclamen, a més, una reducció de consistoris. "Haurien de desaparèixer els municipis de menys de 250 habitants", defensa Burgueño, partidari de suprimir també la seixantena d'entitats municipals descentralitzades que hi ha a Catalunya. Oliveras, però, creu que el que cal és "afavorir la coordinació de municipis", ja que no es poden forçar fusions. La llei de vegueries també preveu buidar de contingut polític els consells comarcals i transformar-los en consells d'alcaldes que se centrin en la gestió supramunicipal de serveis locals. Burgueño defensa la supressió, per exemple, del Consell Comarcal del Barcelonès, després de la creació del Consorci de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.