El dictador de les mil disfresses
Nascut a Sirte (Líbia) fa 69 anys, Muammar al-Gaddafi era fill d'un pastor de camells beduí. La seva família havia lluitat contra el poder colonial italià i, a part d'inculcar-li inquietuds polítiques, va donar-li estudis i l'oportunitat de formar-se com a militar a Anglaterra. Des de llavors, Gaddafi va fer tots els papers de l'auca: militar, revolucionari, visionari, terrorista, dictador.
Com a militar revolucionari, amb 27 anys va capitanejar un grup d'oficials que van derrocar la monarquia del rei Idris. Sentint-se hereu del panarabisme de Nasser, va copiar la Constitució egípcia i el lema "llibertat, socialisme i unitat" i va proclamar la República Àrab de Líbia. El 1971 va crear la Unió Socialista Àrab -partit únic-, va buscar aliances en el món àrab i va arribar a somiar en uns Estats Units del Sàhara, que no van prosperar.
Visionari, el 1973 va posar en marxa una particular revolució cultural que va culminar el 1976 amb la publicació del Llibre verd , en què preconitzava una alternativa autòctona al socialisme i el capitalisme amb elements de l'islam. Va tancar les bases dels EUA al país i es va adscriure al moviment dels no-alineats. Convençut que la seva cosmogonia era la correcta, el 1977 es va inventar el sistema de la jamahiria o estat de les masses, en què el poder és administrat pels comitès populars i el Congrés General del Poble. Amb tot, l'oposició interna va créixer i la repressió va continuar, sobretot contra els integrants del Front Nacional de Salvació, format per civils i militars dissidents i patrocinat, segons el coronel, per governs estrangers.
Terror, dins i fora del país
Gaddafi no només va colpejar amb mà de ferro dins de Líbia. Els Estats Units el van acabar relacionant amb atemptats com l'atac als atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic del 1972 o les bombes a la discoteca La Belle de Berlín el 1986. Inicialment, els EUA havien aplaudit Gaddafi, i fins i tot van ajudar-lo a sufocar cops d'estat contra el seu règim, però l'activitat terrorista líbia dels 70 i els 80 ho va canviar tot. El president nord-americà Ronald Reagan va acabar titllant el coronel de "gos boig", i el 1986 va fer bombardejar Bengasi i Trípoli, on va morir una filla adoptiva del dictador. Dos anys després, Gaddafi va respondre amb l'atemptat contra un avió de la Pan Am a Lockerbie (Escòcia) en què van morir 270 persones.
Acusat de terrorista, l'ONU va imposar sancions econòmiques al règim gaddafista, vigents fins al 1999, quan el dictador va lliurar Abdel Basset al-Megrahi, el principal acusat del crim de Lockerbie, a la justícia internacional. Condemnat a cadena perpètua, el terrorista va ser alliberat anys més tard per raons humanitàries (al·legant un càncer que va resultar fals, en un procés que diversos senadors dels EUA van denunciar que formava part d'un contracte milionari de British Petroleum a Líbia).
Gaddafi, en un gest més del seu caràcter excèntric, en els viatges oficials es feia acompanyar per una guàrdia pretoriana femenina, armada amb fusells AK-47. Va canviar el discurs panarabista per l'africanista, i va començar a vestir roba tradicional i emblemes africans. I quan finalment va reconèixer la seva responsabilitat en diversos atemptats i va compensar les famílies de les víctimes, el coronel va ser rehabilitat per Occident.
Aliat clau a la zona -combatia el terrorisme islàmic i disposava del 3,3% de les reserves de cru del món-, diverses autoritats mundials, com el ministre d'Exteriors espanyol, Miguel Àngel Moratinos, van assistir el 2009 al 40è aniversari del règim. A Líbia, però, va continuar la repressió contra la dissidència.
La inspiració de la Primavera Àrab del 2011 va fer sortir el poble al carrer. L'exèrcit va mirar d'esclafar les revoltes amb tanta brutalitat que el Tribunal Penal Internacional (TPI) va acabar acusant Gaddafi de crims contra la humanitat. Lluny de rendir-se, Gaddafi es va fer fort a la seva ciutat, Sirte, on ahir va ser mort.
