Diana Garrigosa: "El Pasqual es va sentir traït, els fets li donen la raó"

Com porta una persona de perfil discret tanta presència mediàtica?

Em fa certa gràcia. Però és cert que hi ha hagut gent que després de veure el documental ha comentat: "Oh, la Diana sap parlar!" Ei, que jo he sigut mestra d'informàtica. Sóc discreta, però no em fa por parlar.

Va pensar mai entrar en política?

No, no. Vaig ser militant socialista molts i molts anys. M'interessa com a ciutadana, i també perquè el meu marit s'hi dedicava. Però la meva manera de ser no em porta a la política.

Com hauria de ser per interessar-li?

M'interessa més la ciència que la política. Per això estic molt implicada en la Fundació. De la política no m'agrada l'ambigüitat que hi ha. Perquè jo sóc pragmàtica i racional. En això sóc diferent del Pasqual. Diuen que els extrems s'atreuen.

Quan va recollir el Goya, ell va dir que no hi hauria Pasqual Maragall sense Diana. És fort dir això.

Potser està malament que ho digui, però el Pasqual sempre m'ha necessitat. Ho he sabut sempre, però és cert que abans en públic no es referia gaire a mi. Ara ho diu més i per sorpresa, i em sobta. Pot ser un reconeixement que exterioritza perquè la malaltia el fa més dependent i desinhibit.

No els espanta l'exposició de tanta intimitat?

No. El Pasqual ha estat tota la vida exposat. A mi em costa més.

Però ara és anar retransmetent la pèrdua de memòria.

Nosaltres no hem contemplat aquest problema com si fos personal. És un problema social, i greu. No ets l'únic que t'exposes, ajudes a fer que la gent s'exposi. La gent ens ve a donar les gràcies per parlar-ne. Els malalts estaven amagats.

A la pel·lícula diu que la llibertat de moviment de Maragall mata la seva. No es talla de cara a ell?

És important que ell sàpiga que pateixo. Dels malalts d'Alzheimer es diu que, pobrets, estan malalts i no poden fer res, i que algú els ha de cuidar tot el dia. Jo no vull dedicar la resta de la meva vida només a cuidar el Pasqual, i ell també vol poder anar a la seva. Lluitem per mantenir una unió amb independència.

I on s'escapa?

Per fi tinc una barca i he aconseguit que de vegades ell hi vulgui pujar. Puja, però mano jo. També tinc el ioga, o veig les meves amigues. L'esperit de sacrifici no és tan positiu. Estàs de molt mal humor i acabes estant amb la persona a contracor. Jo no vull estar amb ell a contracor, vull estar-hi perquè vull.

La gent tracta ara més bé Maragall perquè està malalt?

El tracta amb més carinyo. Els entendreix pensar que està malalt.

Però no ho veu molt hipòcrita?

Tant ell com jo tenim un olfacte fantàstic per detectar els hipòcrites. Els veig de tres hores lluny.

Com es troba ell?

Va fent, està bastant bé dins de tot. La situació és anòmala, d'entrada perquè és un jubilat, i després perquè té una malaltia dependent. I tots dos sabem com pot acabar.

Vol dir si un dia no la reconeix.

Exacte. Aquest dia serà el pitjor dia. M'hi vaig preparant. Però nosaltres no mirem cap allà, no per no voler saber què passa, sinó per aprofitar al màxim el temps que tenim.

En parla, de l'Alzheimer?

No, no li ve de gust. Per això també defuig una mica les responsabilitats a la Fundació. Només ve quan toca.

Com ho porten els fills?

Se senten molt responsables de tots dos. Estan pendents de nosaltres i de la Fundació. Tenim una filla a Buenos Aires i costa una mica més, però tots participen, volen saber què passa i estar presents.

Van idear una fundació ambiciosíssima just quan començava la crisi. Està sent com se la imaginava?

No, però ho serà. Anirà més lent. Hem hagut de rebaixar en la part del projecte més cara, que és la investigació directa als laboratoris superpreparats. Però no hem renunciat al nostre projecte.

I en un altre edifici.

Sí, tenim un pressupost inferior i anirem a un lloc més petit. Però no hem deixat de fer recerca. Hi ha set projectes científics en marxa. Ara estem endegant un estudi en el temps amb voluntaris sans que són familiars de pacients amb Alzheimer. L'altre vessant era la divulgació, i ens ha anat molt bé. Des de la malaltia de Maragall mai no s'havia informat tant sobre una malaltia que pateix moltíssima gent.

Bicicleta, cullera, poma la van veure 600.000 persones per la tele.

Això va ser el primer cop. El segon n'hi va haver 600.000 més. Tot i que em consta que molts van repetir. També s'està presentant en associacions o escoles fora dels circuits comercials. I expliquem per què l'hem feta.

Com es viu sense tensió política?

Molt bé. Ens mirem la política de lluny. La malaltia ja ha afectat el Pasqual i és una de les coses en què se li nota. Perd el fil quan escolta, té disminuïda la seva capacitat de concentració. Nota que no pot opinar públicament.

Què recorda dels últims anys a la Generalitat?

Bé, tothom es va posar en contra del Pasqual. Tenir tothom en contra va ser un cop fort que va despertar la malaltia. N'estic convençuda. És possible que també l'hagués desenvolupat, però més endavant, com la majoria dels malalts. No sabem d'on ve, però veiem com sovint els malalts mostren símptomes després d'un cop emocional molt gros, per exemple si han perdut un fill.

Dedueixo que ho va passar fatal.

Molt. L'últim any de govern va ser molt complicat. El pitjor per al Pasqual va ser la falta de confiança de l'entorn.

Més del seu partit o de Zapatero?

De tots dos. Es va sentir traït i els fets li han donat la raó.

Vostè va etzibar a Zapatero que "què li havia fet el seu marit per tractar-lo així". Com va reaccionar?

Crec que no va entendre per què l'hi deia. Però això va ser aleshores. Ara segur que sap què volia dir.

Va trucar en assabentar-se de la malaltia?

Sí. Va ser una trucada de cortesia i punt. I ells dos s'entenien bé. Havien arribat a tenir una relació estreta i cordial. No hi hem parlat més.

Els ha donat mai cap explicació sobre la promesa de l'Estatut?

La famosa promesa que l'Estatut que s'aprovaria seria el que sortís del Parlament de Catalunya la va fer en campanya electoral. I després res. No ha donat mai cap explicació.

Quin creu que és el pecat del PSC?

Paga el que paguen la majoria de partits. Estan molt dominats per aparells molt forts que bandejen els que tenen idees pròpies. A força d'expulsar gent tenen el control, però es queden sols. Podria fer una llarga llista de gent que ha sortit del PSC perquè se sentien marginats. Jo hi era quan vam fer el partit, i ho vam fer unint diferents grups i valorant positivament el contrast d'idees. L'actual PSC ha abandonat aquesta línia.

Va ser sonat quan va deixar el PSC.

Ho va fer públic José Zaragoza, i encara no sé per què. Vaig donar-me de baixa perquè estava convençuda que s'estaven equivocant. Molt discretament vaig enviar 3 cartes (al president, al secretari d'organització i al secretari de la meva agrupació) en què els deia que jo no podia participar en un partit que anava cap al suïcidi. Els fets em donen la raó. I des d'aleshores cada vegada tenim menys vots.

Veu el PSC poc catalanista?

No vull entrar en això. Les paraules em fan por. Per algú, ser catalanista pot significar ballar la sardana, i es pot ballar i ser un reaccionari. Hi ha gent que s'omple la boca de catalanisme i d'altra que el porta dins. El socialisme que vam pensar que estàvem fent era catalanista i federalista.

Per ser federalista cal que ho sigui l'altre.

Evidentment. Sí, evidentment.

I a qui votarà el 20-N?

Voto en blanc. I ja fa uns quants anys.

A totes les eleccions?

No sempre. Defenso el vot en blanc quan no saps a qui votar. No es comptabilitza, però és un dret, i cada vegada hi ha més gent que pensa com jo. No vull deixar de votar, crec en la democràcia encara que sigui imperfecta.

El PP arrasarà, diuen els sondejos.

Això diuen. I crec que és un desastre. La gent no se n'adona. Bé, a Catalunya ja comencem a saber què vol dir que governi la dreta. Comencem a perdre la societat del benestar.

La UE ho posa difícil per no retallar.

Sí, però les dretes fan governs que defensen el sector privat.

Fa 46 anys que viu amb Maragall. El millor i el pitjor moment?

L'època més agradable, l'últim mandat d'alcalde. La pitjor de les pitjors, la negociació de l'Estatut.