David Torrance: "Alex Salmond és populista, quasi obertament"

Alex Salmond és el líder del Partit Nacional Escocès (SNP) i el primer ministre d'Escòcia -amb majoria absoluta des del maig-, i és al cap de tothom l'home que lidera el país cap a la independència. Els que l'envolten, però, afirmen que el seu èxit en situar el referèndum a l'agenda és més fruit de l'instint camaleònic i el populisme que d'un rumb polític meditat. El periodista freelance David Torrance (Edimburg, 1977) és l'autor de la seva primera biografia, Salmond. Against the odds ("Salmond, contra tot pronòstic"). Rep l'ARA a la seu de la Royal Society of Arts a Londres.

De Salmond s'ha dit que té un caràcter despòtic.

Per entendre Alex Salmond és crucial saber que hi ha molts Alex Salmonds diferents. Hi ha la persona pública: molt carismàtica, encantadora, raonable, moderada. I hi ha l'altre Salmond, el privat, que es manté del tot allunyat de la llum pública. En aquest sentit és molt diferent dels polítics moderns. D'altra banda, amb el seu equip pot ser molt agressiu, és una figura intimidadora. Potser li ve del perfeccionisme. Alhora, el personal que hi treballa és increïblement lleial.

Ha aconseguit situar-se com a representant únic de la causa escocesa. Quina és la clau del seu èxit?

Els seus instints camaleònics amb les polítiques i la ideologia li han sigut molt útils. S'ha mogut en territoris conservadors, liberaldemòcrates i laboristes. Ha sabut posicionar el partit de manera que atregui vots de tot l'espectre polític. Això és molt hàbil tàcticament, però alhora extremadament oportunista.

És, doncs, populista?

Sí. Quasi obertament. Els seus enfocaments es modulen segons quina creu que és l'opinió majoritària i el Partit Nacional Escocès ha usat les enquestes de manera molt efectiva per mesurar què pensa la gent. Com a tacticista, xòuman i cara pública del partit és molt bo, així com per pensar dues passes per davant dels seus oponents. Però ideològicament no té gaire profunditat, no és ni de dretes ni d'esquerres. Tampoc li interessen les polítiques del dia a dia, com la salut i l'educació, competències d'Edimburg. Excel·leix en el to general, la visió positiva del futur, però en els detalls falla molt.

La seva estratègia en abordar el referèndum, la seva gran promesa, és intel·ligent?

Sí, sempre. No vol que la consulta sigui abans del 2014 perquè sap que la majoria dels escocesos, avui, votarien no . Evita qüestions que podrien ensorrar les seves teories, com el fet que no és gens evident que Escòcia entraria automàticament a la UE si s'independitzés. Sabia que, havent escollit una data, Westminster hi voldria interferir -així ho ven ell, en tot cas-. Tant si són nacionalistes com si no, als escocesos no els agrada que d'altres els diguin què han de fer.

Hi ha algú que li pugui fer ombra?

Les enquestes són interessants: en algunes àrees, l'SNP és més popular que ell. I ha estès el lideratge a altres polítics, com la vice-primera ministra Nicola Sturgeon. Però fa 20 anys que ell n'és la figura clau. Per molts, a Escòcia i a fora, ell és l'SNP, no hi ha separació entre ell i el partit.

Què el va dur a l'independentisme?

A diferència de la majoria de polítics, no va ser cap esdeveniment clau de la seva vida. Els seus pares no ho eren, però ell argumenta que tenien un nacionalisme cultural. No és fins a la universitat, a Saint Andrews, que es va interessar per la política. Afirma que va ser l'economia el que el va fer un nacionalista polític, ja que, al·lega, es va adonar que la independència era viable econòmicament, a diferència del que havia sentit sempre.