La crisi avorta el pla del PP per a Catalunya

BARCELONAEl PP tenia un pla per a Catalunya. Un pla madurat des del congrés de València, en què els facultatius populars van diagnosticar que el PP sagnava per terres catalanes. La teràpia de xoc va ser rebaixar de cop el to de la campanya anti-Estatut, però en paral·lel també es va pensar a fer un pas més: com ens podem guanyar la confiança dels catalans? La resposta era clara en aquell moment (juny del 2008), en què la crisi encara es percebia com un episodi temporal i remuntable: amb diners.

El PP català ha insistit a Mariano Rajoy els últims mesos que un cop instal·lat a la Moncloa una de les primeres mesures havia de ser millorar el sistema de finançament pactat per Antoni Castells i Elena Salgado. Hi ha dos factors a tenir en compte. Els populars saben que si alguna cosa vertebra els catalans des que es va obrir el meló estatutari és la reivindicació d'un millor tracte fiscal. Les enquestes del CEO situen el suport al pacte fiscal (entès com una fórmula equiparable al concert econòmic basc) al voltant del 75%, i s'hi compta una part gens menyspreable de votants del PP i també del PSC.

Menys solidaritat

L'altre factor que hauria facilitat una millora del finançament català (via augmentar la cistella d'impostos i la capacitat normativa, però sense sortir de la Lofca) és que en els think tanks populars situats a Madrid s'ha instal·lat la idea que l'esforç fiscal de les anomenades comunitats riques és excessiu i que cal acabar amb la cultura del subsidi que, denuncien, el PSOE ha instal·lat a l'Espanya meridional. Una reforma que beneficiés Catalunya, però també la Comunitat de Madrid, el País Valencià i les Illes Balears és congruent amb aquest nou discurs que treu l'èmfasi en el concepte de solidaritat interterritorial i més en la responsabilitat individual i col·lectiva. L'exsecretari d'estat per a l'Administració Pública, Julio Gómez-Pomar, és un dels teòrics de FAES d'aquest canvi de paradigma, que adverteix que l'actual sistema autonòmic és insostenible si les comunitats no es fan corresponsables de la política fiscal i si no es mancomunen serveis i s'articulen mecanismes de col·laboració. Gabriel Elorriaga, també refugiat en la fundació que presideix José María Aznar, encara va més enllà i demana que es replantegin les comunitats uniprovincials. Més col·laboració i l'eliminació de duplicitats sí que apareixen en el programa del PP, però la millora del finançament no.

Esperant santa Merkel

La situació que es trobarà Rajoy en arribar a la Moncloa ho fa completament impossible. No hi ha ni un euro a la caixa i la pressió sobre el deute és brutal. Si a Rajoy no se li apareix santa Merkel en forma d'eurobons o afluixant els límits de dèficit permesos, el marge de maniobra serà pròxim a zero. El mateix Rajoy ha admès que, excepte les pensions i el pagament de l'interès del deute, la resta de partides s'hauran de replantejar, i això inclou els 8.000 milions d'euros extra que el 2012 han de rebre les comunitats autònomes en compliment del nou sistema de finançament. De les primeres coses que ja ha dit que farà hi ha una convocatòria als presidents autonòmics per explicar amb detall el dramatisme de la situació i exigir sacrificis. Més encara. I més durs. D'aquesta manera Catalunya es pot trobar que el que havia de ser la legislatura del pacte fiscal esdevingui una lluita aferrissada per mantenir allò que va pactar el tripartit.

Tot plegat, però, encara converteix en més transcendentals els resultats d'aquesta nit. Rajoy prefereix un bon resultat a Catalunya que arrasar a certes parts d'Espanya on ja és hegemònic. "Catalunya és capital", repeteix als seus assessors. L'objectiu és superar CiU en vots (almenys a Barcelona), assegurar-se el diputat a Girona i guanyar a la circumscripció de Tarragona. Aquest resultat frenaria de cop les aspiracions catalanes i posaria en una situació molt incòmoda l'executiu d'Artur Mas. El PP confia que amb aquest resultat podrà obligar el Govern a aparcar la reivindicació fiscal "fins que escampi la crisi". Però això ningú sap quan serà. Aquesta amenaça va fer sortir divendres el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, a llançar un missatge al pròxim executiu: Catalunya necessita mans lliures per sortir de la crisi, i no més imposicions.

Consulta pel pacte fiscal

La preocupació principal del PP és que CiU tregui un bon resultat i faci pinya amb ERC pel pacte fiscal. Un resultat que validi d'alguna manera la reivindicació catalana obligarà Mas a fer passos en la direcció del que ja s'ha pactat al Parlament: si no hi ha acord a Madrid caldrà consultar la ciutadania. El PP veu aquesta possibilitat amb pànic (en privat diuen que a fora seria percebut com un factor d'inestabilitat i els mercats castigarien Espanya), i ja prepara un pla per intentar frenar una hipotètica consulta.

En aquesta batalla serà clau el paper dels agents socials, sobretot econòmics, i altres poders fàctics. El que Toni Soler ha definit com la Santa Aliança. La pressió sobre Artur Mas serà terrible perquè adopti el paper de Jordi Pujol l'any 1996 per facilitar l'entrada d'Espanya a l'euro, és a dir, que aparqui l'agenda nacional i remi en la mateixa direcció que el govern espanyol. La precària majoria governamental al Parlament i la debilitat de les finances catalanes (en què el PP té marge per administrar una mena de respiració assistida) seran les armes de Rajoy.

El resultat a les urnes d'aquest diumenge faran decantar la balança i definiran la força del catalanisme per fer front a un panorama en què el còctel crisi econòmica - poder absolut del PP pot resultar letal per a les aspiracions nacionals de Catalunya. El 20-N esdevé així una autèntica cruïlla. L'inici d'un salt o l'entrada en un llarg hivern.