Les agències de qualificació tenen el seu origen en els somnis d'un noi dels encàrrecs d'un banc de Wall Street el 1890. El jove John Moody es volia convertir en milionari i va estudiar en detall les regles del mercat fins que va aconseguir-ho. Un matí, mentre llegia el diari ple de llistats de valors d'inversió, va tenir una idea d'or. Així, el 1909, Moody va publicar un llibre en què va utilitzar per primer cop lletres per valorar la qualitat creditícia de diversos actius relacionats amb la indústria del ferrocarril. La idea va entusiasmar els inversors, que anhelaven un mètode simple per garantir les seves decisions, i el negoci va créixer com l'escuma.
Set anys més tard, l'editorial Poor Co va començar a qualificar el deute corporatiu i el 1922 es va fusionar amb una altra empresa per convertir-se en Standard & Poors. Fitch Ratings, la més petita de les tres grans agències, va entrar en el mercat el 1924.
Les agències de qualificació o ràting de risc han rebut crítiques al llarg de la seva història. No van veure venir crisis com l'asiàtica dels anys noranta ni el col·lapse de companyies gegants com Enron. Però la censura més gran va ser durant la crisi del 2008 perquè van tenir un paper destacat en la propagació de la bombolla financera que va provocar un daltabaix a les borses del món. Fins poc abans de l'esclat de la crisi, les agències van donar notes altes a productes tòxics com les conegudes hipoteques subprime , concedides a clients amb baixa solvència. També donaven triple A, la màxima qualificació, al fallit i desaparegut banc d'inversió Lehman Brothers.
Fugint d'escola
Tot i els retrets d'inversors i empresaris, les agències se'n van rentar les mans. Els seus directors van callar davant filtracions sobre el seu funcionament com la d'un treballador de S&P, que en un missatge electrònic va assegurar: "Qualifiquem qualsevol cosa. Els productes podrien haver estat estructurats per vaques i ho qualificaríem". Les notes de les agències, però, són opinions, i els inversors són lliures d'acceptar-les o de no fer-ne cas. Això fa que sigui complicat demanar-los responsabilitats.
"No tots els inversors o creditors poden analitzar els productes, però necessiten estar segurs de les seves decisions, per això busquen consell en el mercat", explica el professor de finances de la Universitat de Nova York, Lawrence White, que creu que tot i els errors de les tres grans continuaran tenint influència perquè l'inversor "no té enlloc més on anar". Els últims atacs a les agències es van fer sentir amb força a Europa a principis de juliol, enmig de la crisi del deute a la zona euro i després que Moody's decidís rebaixar la nota del crèdit portuguès fins al límit de bons escombraria. El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, va opinar que la qualificació de l'agència afegia "un element especulatiu a la situació". Altres veus europees, com la del president del Banc Central Europeu o la del ministre de Finances d'Alemanya van expressar la necessitat de "trencar amb l'oligopoli de les tres agències".
Davant les crítiques europees, la professora de dret de la Universitat de Minnesota, Claire Hill, considera que les agències "no busquen fer mal a Europa però tampoc volen semblar estúpides", ja que, afegeix, "la veritat és que la situació financera d'alguns països no és bona". Hill creu que sí que cal millorar la transparència de les agències, com proposa l'última reforma financera dels Estats Units, però creu que cal fer més. Hill afirma que per reduir la seva influència "és necessari crear una competència real a les tres grans". Més agències i de més i diferents països haurien d'aconseguir millorar la situació.
És del mateix parer William Chamber, exanalista a S&P durant vint anys. "Tenen massa poder", diu, però les defensa perquè "no poden controlar el poder que els dóna el mercat" i justifica els seus errors perquè "són humanes". Altres acadèmics no les veuen tan innocents. Per això les culpen per l'estret vincle que les uneix a les empreses que avaluen, i que són alhora els seus clients.