Claret Serrahima: "El nacionalisme català és de cap de setmana"

L'Ajuntament de Barcelona, El Bulli i CatalunyaCaixa han estat alguns dels seus clients. Assegut al seu despatx, des del qual contempla tot el seu estudi, Serrahima repassa algunes de les claus de la seva professió. La primera, diria jo, la confiança en un mateix.

A l'exposició hi ha més de 25 anys de feina. Un deu tenir la temptació de mirar enrere.

No és una retrospectiva, ni hi ha cap ordre cronològic perquè no ho volia fer. Encara no estic preparat ni per a la jubilació ni per als homenatges.

Què és aquesta exposició, doncs?

He volgut fer una exposició sense caure en el tema íntim, però hi ha la meva intimitat a través de la meva professió. M'ha estat fàcil, perquè els meus treballs són molt íntims: sempre m'he preocupat més del discurs, del continguts, que de la forma.

I com es fa compatible la intimitat amb les feines per encàrrec?

T'he de confessar que jo no tinc encàrrecs: tinc brífings. Mai he anat a buscar cap client, el client em ve a buscar a mi. Això vol dir que, teòricament, sap qui sóc, com sóc i què faig. De vegades m'han dit que no faig cas del client, que vaig a la meva. Jo escolto. Per fer una bona feina has de tenir un bon client.

Les empreses fan massa cas del màrqueting?

Sóc un gran enemic del màrqueting, no me'l crec. Entenc el màrqueting que analitza a qui va destinat un producte. L'altre, el majoritari, el que no suporto, és el que va per darrere: es pregunta què és el que es porta ara, què vol la gent i dóna a la gent el que vol. Això no fa avançar el país. Jo amb els clients hi discuteixo molt. Els dic: "Perdona, però jo en sé més que tu!"

Això deu ser més fàcil fer-ho quan un és Claret Serrahima. Si digués el mateix un jove de vint anys, ningú no li faria cas.

És cert, perquè amb l'experiència i l'edat, el client va més segur. Molts m'han aprovat la feina abans d'ensenyar-la, perquè faig un procés amb el client i si aquest procés i la diagnosi són correctes, diu endavant. No sóc un mag que diu "torni d'aquí tres mesos" i aleshores faig un número de màgia.

La feina més gran que has fet fins ara ha estat CatalunyaCaixa?

N'estic molt content. Hi ha qui m'ha dit: "Per passar de Caixa Catalunya a CatalunyaCaixa has trigat tres mesos i has cobrat?" Sí, vaig fer un gir de 360º i tot raonat, amb moltes reunions, moltes discussions. Va costar molt, era un joc d'equilibris delicat, però van creure en mi. Si enraones i raones, la gent et creu.

Abans del disseny gràfic venies de la pintura, oi?

Volia ser pintor i vaig tenir un estudi durant uns cincs anys al Raval. Però em vaig sentir marginat, sol. Hi havia molts tòpics sobre el que havia de ser un pintor i jo no m'hi ajustava gaire. I tampoc no acabava d'entendre de què servia la pintura. Pintava un quadre, em donaven diners… Un dia vaig sortir de l'estudi, vaig tancar la porta i vaig llençar les claus al clavegueram. No hi vaig tornar més.

I vas anar al disseny gràfic.

Havia d'anar al món creatiu i m'hi vaig sentir molt còmode. M'agradava sentir que participava en la societat. Vaig estudiar a l'escola Eina tres mesos i ho vaig deixar perquè em va trucar l'Enric Satué per treballar amb ell. Hi vaig estar cinc anys. Vaig aprendre amb ell: jo venia de la pintura i era molt brut, no posava res recte!

Arreu em trobo la paraula irreverent associada a tu.

[Pausa] És veritat. A casa em diuen que sempre estic emprenyant. Sempre estic fent crítica al món de la política, al món de la cultura. Però dec fer-ho amb sentit comú, no insulto, ni crido, i per això m'ho accepten.

Ara ja no dissenyes.

Em vaig adonar que els dissenyadors de la meva edat havien perdut l'autocrítica. En aquest món, l'edat castiga molt. Al meu estudi ara hi ha 10 persones, molt joves, de tot arreu, i m'ho passo molt bé dirigint. També atenc els clients i faig de veterà i l'equip em pregunta molt. Dissenyar, ja no. A mi m'interessa el contingut.

Barcelona és una potència del disseny o ens ho creiem massa?

Ens ho creiem massa. Barcelona ha estat sempre una ciutat important en el disseny gràfic perquè hem sabut mirar a l'exterior i hem viatjat, i perquè hem tingut una base cultural potent. El franquisme la va tapar i quan va arribar la democràcia aquest esperit creatiu va tornar a explotar. Però ara anem a vint per hora i ens estan atrapant.

També ets extremadament crític amb Catalunya.

Estimo Catalunya una barbaritat, però estic molt emprenyat. En 50 anys hem destrossat el país, i no ha estat el franquisme. No crec que els catalans estimin Catalunya: no pots estimar la teva dona i maltractar-la. Hem basat la identitat en la llengua i hem abandonat el territori. Ho fem tot malbé pels diners. Els barcelonins que van a la Cerdanya posen denúncies als pagesos perquè les vaques fan caca al carrer. És al·lucinant. El nacionalisme català és de cap de setmana: entre setmana, ens ho carreguem tot.