BARCELONA"Ara mateix el grau de relació entre els dos governs és pròxim a zero". Aquesta reflexió lacònica correspon a un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya que veu amb preocupació com tot el que s'havia avançat en els últims temps, sobretot des de la substitució de Francisco Camps per Alberto Fabra, pot perillar ara per l'entrada en escena d'un element que tradicionalment ha estat utilitzat com a eina de confrontació: l'aigua de l'Ebre. "El president de la Generalitat Valenciana exigirà a Mariano Rajoy que defensi i aprovi el Pla Hidrològic Nacional que necessita aquesta comunitat", va dir Fabra el 16 de febrer a les Corts Valencianes. Era una manera velada de referir-se al transvasament, una possibilitat de la qual no volen ni sentir parlar a CiU, que ja van pagar una alta factura electoral a les Terres de l'Ebre pel seu suport al PHN d'Aznar a principis de la dècada passada.
"Per nosaltres, la solució ideal és el transvasament del Roine", expliquen a CiU, però també admeten que no creuen que el govern espanyol renunciï a l'aigua de l'Ebre, a pesar de les bones paraules del ministre Miguel Arias Cañete al conseller Lluís Recoder dilluns passat.
Fins a l'aparició de l'aigua en l'agenda de tots dos governs la reivindicació conjunta del corredor mediterrani enfront del corredor central havia fonamentat una relació estratègica que havia obert noves expectatives entre els dos territoris. Un Fabra acabat d'elegir va viatjar a Barcelona el 16 de setembre, juntament amb el president murcià, Ramón Luis Valcárcel, per escenificar al costat de Mas l'aposta per l'eix mediterrani abans que la Comissió Europea l'inclogués dins del mapa d'infraestructures susceptibles de rebre finançament comunitari. Aquell dia, al pati dels tarongers de l'antic Palau de la Diputació, els equips de Mas i Fabra intercanviaven targetes i copets a l'esquena.
D'aquell clima d'entesa en van néixer els contactes per negociar davant el totpoderós Bernie Ecclestone la possibilitat que el circuit de Montmeló i el de València s'alternin en la celebració dels Grans Premis de Fórmula 1. Tant el conseller d'Economia català, Andreu Mas-Colell, com el vicepresident valencià, José Ciscar, han coincidit que les arques de les dues administracions no estan en condicions de satisfer els contractes draconians i supersecrets firmats amb el magnat de la Fórmula 1 en època de bonança.
Sense diners a la caixa
L'enfonsament dels ingressos ha castigat durament les finances dels dos governs i ha enfilat els respectius dèficits i deute a llarg termini fins a nivells rècord. No és estrany, doncs, que la prioritat dels dos executius sigui ara exigir un nou sistema de finançament. De fet, el País Valencià és el territori que menys s'ha beneficiat del sistema pactat entre Antoni Castells i Elena Salgado, segons un estudi de l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB). Catalunya, però, aquesta vegada no vol teixir aliances i aposta per plantejar una batalla estrictament bilateral per sortir de la cotilla del règim comú i la Lofca i aproximar-se al sistema del concert.
Enmig de tot plegat, el conflicte per les emissions de TV3 continua empantanegat, tot i que Fabra, quan era alcalde de Castelló, es va manifestar a favor de buscar una solució. Justament per això la seva arribada al govern valencià va ser rebuda amb esperances per part d'Acció Cultural del País Valencià, però el temps ha passat i l'exigència en el pagament dels terminis de la macromulta de 800.000 euros continua igual.
Això sí, Fabra ha tingut gestos impensables en Camps, com reunir-se amb Escola Valenciana, l'entitat que els últims anys s'ha guanyat a pols el títol d'entitat capdavantera en defensa de la llengua i la cultura pròpies. Precisament, el viu teixit associatiu cultural i social, i també els interessos econòmics compartits són ara per ara la millor argamassa que uneix dos països que tradicionalment s'han mirat de reüll, amb una certa incomoditat a causa de les múltiples interferències interessades dels que han volgut bastir un mur a la Sénia i afeblir el principal eix econòmic de l'Estat. A partir d'avui el diari ARA es converteix en un nou element d'unió i de cohesió, i altra vegada els quioscos valencians acolliran un diari en català. Malgrat tot.