Una campanya massa llarga i amb traca final
BARCELONAMai en la història de la democràcia espanyola una campanya electoral a les Corts Generals s'havia fet tan llarga, tan sobrera i amb tanta sobreactuació de cartró pedra. La campanya espanyola acaba sense cap mena de tensió, amb el resultat més cantat que mai, i amb un missatge contundent dels mercats cap al previsible guanyador: la victòria del PP no tindrà cap mena d'efecte balsàmic sobre la situació econòmica. Al contrari, la pressió pot convertir-se en asfixiant si Angela Merkel no acudeix al rescat del seu coreligionari espanyol.
Per contra a Catalunya les expectatives en caiguda lliure del PSC han provocat una situació inèdita que ha derivat en una autèntica guerra de nervis. Sobre el paper hi ha tres partits, PSC, CiU i PP, que arriben molt ajustats a la recta final de la campanya i qualsevol podria emportar-se el premi final, ni que sigui per un vot o un escó. Aquesta situació extrema, pròxima al paroxisme, va viure el seu colofó ahir als estudis de 8TV a Esplugues de Llobregat, on Josep Cuní va anunciar a dos quarts de sis de la tarda la suspensió d'un debat amb els cinc candidats de la circumscripció de Barcelona. El motiu va ser l'absència de la candidata socialista, Carme Chacón, i la negativa de Duran i Lleida a debatre amb el número 2 de la llista del PSC, Daniel Fernández.
Guerra psicològica
De fet, tota la campanya ha estat una guerra psicològica entre el PSC i CiU, que han portat la campanya al límit, i fins i tot més enllà en el cas del vídeo del PSC sobre les retallades en l'àmbit de la sanitat en què un pacient moria per falta d'assistència. Tot i que Josep Antoni Duran i Lleida havia orientat la seva campanya a fer-se un lloc entre el pols Rubalcaba-Rajoy, al final l'agenda domèstica s'ha imposat i ha buscat amb insistència el cos a cos amb Carme Chacón. El president, Artur Mas, també s'ha implicat al màxim aquesta setmana amb l'objectiu de llançar el missatge que el resultat que tregui CiU el 20-N condicionarà el futur de l'actual govern.
Marea blava
L'amenaça d'una autèntica marea blava del PP, el partit que va portar l'Estatut al Tribunal Constitucional i va recollir signatures en contra per tot Espanya, no ha servit perquè les formacions que van protagonitzar la manifestació unitària del 10 de juliol del 2010 fessin pinya o, almenys, esbossessin unes línies vermelles clares en defensa de l'autogovern, la llengua o el finançament. Al contrari, cadascú ha anat a la seva. Duran contra Chacón, Chacón contra Duran, Bosch contra Duran, Duran contra Bosch, Coscubiela contra Chacón, Chacón contra Coscubiela... Jorge Fernández Díaz, l'incombustible candidat del PP, mai podria haver imaginat una campanya tan plàcida, tan fàcil, gairebé innecessària. Fins i tot va superar amb nota el debat de TV3, tradicionalment una plaça difícil per als candidats populars, a pesar d'una afonia que el va deixar en inferioritat de condicions i que el va obligar a guardar silenci durant dos dies. És igual, Fernández Díaz i els seus (la sempre efectiva Alícia Sánchez-Camacho i líders com el mateix Rajoy o Gallardón) han col·locat amb eficàcia els seus missatges, han evitat temes espinosos com la llengua, i han aconseguit el miracle de l'amnèsia col·lectiva.
Aquesta actitud passiva, que és la que ha fet servir Mariano Rajoy durant tota la campanya, és justament la que han castigat els mercats, que esperaven més concreció i, sobretot, més contundència, en allò que li demanen. La pressió ha estat tal, però, que el PP s'ha vist obligat a fer proclames nacionalistes per fer veure que el de Rajoy no serà un govern titella de Merkozy. Ahir mateix, María Dolores de Cospedal va declarar a El Mundo que "Mariano Rajoy no està disposat a rebre ordres d'Europa ni de ningú". I és que els exemples de Grècia i Itàlia s'han convertit en el principal factor desmobilitzador de l'electorat conservador de cara al 20-N: si en un país com Itàlia els mercats han imposat la caiguda de Berlusconi i un govern sense polítics, quin marge de maniobra tindrà Rajoy?
A l'altre extrem, Alfredo Pérez Rubalcaba ha fet una campanya perdedora des del primer minut (i durant el debat ja va actuar com a cap de l'oposició). Però aquest no ha estat el pitjor problema. El pitjor ha estat l'intent devendre com a nou un candidat fortament implicat en la gestió dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero. Fins al punt que l'actual president només ha acompanyat el candidat en un míting celebrat a Màlaga. Molt més protagonisme han tingut velles glòries com Felipe González i Alfonso Guerra, el senyal més visible de la desesperació socialista.
Congrés multicolor
El nou Congrés espanyol estarà pintat majoritàriament de blau, però paradoxalment serà més multicolor que mai. La irrupció d'Amaiur serà la nota més destacada, però també s'espera que ERC tanqui el cicle baixista i mantingui els tres diputats, i que el nacionalisme valencià arribi per primer cop a la cambra baixa de la mà de Compromís. També ICV i Esquerra Unida s'han beneficiat d'una campanya amb un pronòstic tan clar i amb un malestar social tan estès. El 15-M i les xarxes socials han jugat a favor d'un cert vot outsider que semblava desterrat de la demoscòpia espanyola. Serà el contrapunt a la majoria del PP.
A Catalunya també caldrà recompondre forces i refer vincles. El catalanisme no tindrà més remei que reagrupar-se al voltant d'uns eixos mínims. Després del Congrés del PSC, el president Mas podrà ampliar el ventall d'aliances i guanyar múscul per encarar el nou repte: el poder absolut del PP.
