Juan Prat: "Jo no faria batalla per parlar català al Parlament Europeu"

Juan Prat s'acomiada aquests dies del seu destí com a ambaixador d'Espanya als Països Baixos. Prat, de 68 anys, deixarà l'Haia i tornarà a Brussel·les, on ha passat bona part de la seva vida professional. Va treballar a la Comissió Europea, al costat dels comissaris Abel Matutes i Manuel Marín, i va representar Espanya a l'OTAN els anys que José María Aznar volia que l'Aliança Atlàntica s'impliqués en la invasió nord-americana de l'Iraq.

Amb quina perspectiva afronta el nou càrrec a Brussel·les?

Arribo amb molta il·lusió de poder acabar la meva carrera professional servint Catalunya després d'haver servit l'Estat durant molts anys. Vaig a ostentar una representació institucional davant les institucions europees que conec molt bé, ja que jo vaig treballar onze anys a la Comissió Europea. Conec molta gent allà i això serà molt útil per defensar els interessos de Catalunya, dins de l'Estat espanyol, a Europa.

És una qüestió de fer lobi per la causa catalana?

La diplomàcia és un lobi i jo no veig gran diferència entre el que faré per a la Generalitat i el que he fet per a l'Estat. Quan estava d'ambaixador a Itàlia tenia la bandera espanyola, la de la UE i les banderes autonòmiques. Quan em venien a veure, els explicava que representava l'Estat espanyol, que havia delegat funcions a la UE per una banda i a les comunitats autònomes per l'altre, les quals també s'havien de tenir en compte. És una relació triangular.

Al govern anterior se li va criticar el baix perfil davant la UE...

Jo vull donar-li, per l'interès de Catalunya, el perfil més alt possible. La imatge de Catalunya al món no és on hauria de ser, es pot millorar molt. A Brussel·les tenim per exemple l'espai Catalunya-Europa, on es fan exposicions i conferències, que cal potenciar. S'han de fer coses que donin prestigi i que no s'identifiqui Catalunya sempre com una lluita solitària contra l'Estat. Catalunya, dins de l'Estat, és una comunitat impressionant, molt important, i s'ha de donar a conèixer.

Vostè creu que s'ha de poder parlar el català al Parlament Europeu?

A l'Eurocambra no hi ha representants de països, hi ha representants de famílies polítiques. Un diputat no és ni espanyol, ni francès, ni català. És socialista, democratacristià o lliberal. Europa és la unitat en la diversitat i és molt important la defensa de les minories, ja que és un dels patrimonis més importants que Europa pot donar al món. Jo personalment no crec que sigui tan necessari això que em planteja. Quan era a la Comissió Europea parlava en francès al Parlament Europeu i algun parlamentari espanyol se'm venia a queixar. Això de les llengües s'ha de contextualitzar molt dins del que és Europa i l'ideal de la llibertat i la diversitat.

Creu que no se n'ha de fer un cavall de batalla?

Clar que no. Jo no sóc dels que faria aquesta batalla. Però jo ho admeto i ho explico. Jo no busco complicar les coses sinó simplificar-les. Si es pot simplificar, sempre estaré per la simplificació, però si hi ha necessitat de tenir una posició determinada per unes minories que ho exigeixen, doncs endavant. Jo no seria l'abanderat d'això, però tampoc no m'hi oposaria.

Com respon a les crítiques de l'oposició pel seu nomenament?

Jo he tingut nomenaments per decret de tots els partits polítics que han governat a Espanya. Els primers van ser amb la UCD i mai em van demanar si jo coincidia amb els seus principis polítics. Després, quan va guanyar les eleccions el PSOE, em van dir que em quedés i vaig ser un dels dos directors generals que es van mantenir. Abel Matutes em va demanar d'anar a la Comissió Europea amb ell i, quan era allà, Manuel Marín em va proposar que fos director general de Relacions Exteriors. Més tard el ministre Josep Piqué em va demanar que anés a l'OTAN. I, per cert, ningú no em va treure d'allà. Quan José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa em va demanar que em quedés fins a la cimera d'Istanbul del juny del 2004. Aleshores el ministre Moratinos em va proposar tornar a ocupar-me de la zona euromediterrània, que era un dossier que ja havia portat. Ell i jo havíem creat el procés de Barcelona que porta aquest nom gràcies als que vam estar treballant en aquells moments. Mai hi ha hagut política pel mig. Jo no sóc un polític actiu.

Com va anar la proposta de tornar a Brussel·les com a delegat?

Ara cessava com a ambaixador d'Espanya als Països Baixos i quan va guanyar les eleccions CiU el president Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, als quals conec bé, em van demanar si volia anar a Brussel·les i ho vaig trobar molt bonic.

Vostè va ser a l'OTAN quan es discutia la invasió de l'Iraq. Creu que va ser una bona idea?

Jo sempre he estat contra la invasió de l'Iraq i ho sap tothom que em coneix. Crec que va ser un error històric fonamental. Els EUA es van equivocar del tot. Els esforços s'havien de centrar a l'Afganistan perquè allà hi havia el perill real. Ho vaig dir en una entrevista que em van fer, que a l'OTAN no se'n parlava de la guerra a l'Iraq. Al govern del PP els vaig dir que jo no hi estava d'acord. Però jo no era el govern, n'era un representant, i com que l'OTAN no es plantejava cap guerra tampoc no creia que hagués de dimitir.

Juan Prat entre Putin i Aznar en una cimera OTAN-Rússia el 2002.

Amb el secretari general de l'OTAN, George Robertson, el 2003.

Prat, ambaixador a l'Haia.