ANTONI ROS MARBÀ: "Estic escrivint la meva primera òpera"

Què és la música?

Una font de vida. Sóc músic de naixement, i sense antecedents familiars, tot i que a l'avi li agradava la sarsuela. Al parvulari cantàvem, tenia bona afinació. La professora va dir: "A aquest nen l'hem de portar al conservatori". I així va ser.

Ho explica fàcil, però va néixer en temps de guerra. No ho devia ser.

No gens! Eren temps de guerra i vinc d'un barri com Santa Eulàlia, a l'Hospitalet. I l'educació musical era limitada. El meu primer giradiscos, acoblat a l'altaveu de la ràdio, el vaig tenir als 18. Del que vaig aprendre més era d'escapar-me a veure assajar Eduard Toldrà. I aprenia més amb una hora de conversa amb ell que a classe. Era el meu mestre.

Sempre ha viscut de la música?

Sí. El pare tenia un petit negoci de lampisteria però no m'interessava gens. De jovenet, tocava a la parròquia, o en algun casament. Després, discogràfiques de cantants de moda i algunes orquestres de festa m'encarregaven fer-los arranjaments.

Va fer política amb la música?

En aquell moment, el catalanisme només es podia fer amb la música o amb els peus, ballant. Vaig entrar a les Joventuts Musicals de Barcelona, on es concentraven bons melòmans amb esperit de divulgació i on la línia era oberta, progressista. Van fer que la música tingués un sentit més elevat. Perquè els anys de postguerra van ser foscos per a la cultura. El mestre Toldrà feia el que podia amb l'Orquestra Municipal de Barcelona. Pau Casals havia fundat l'Orquestra Pau Casals, havia promogut l'Associació Obrera de Concerts. Hi havia els Lamote de Grignon... Però amb la guerra es van perdre tantes coses... Tants músics van emigrar! I tothom parlava baixet. Es vivia sota la cultura de la por.

Aquesta prudència el va marcar?

Sí, hi havia coses que no es poden dir ni fer, i sempre he tendit a guardar-me coses per a mi. Igual que em va marcar viure en precarietat, la mare dient: "Acaba't això del plat". I jo he viscut amb certa austeritat. A casa sentia parlar d'Esquerra, de Macià, de Companys. Això és part del meu ADN. Et marca veure coses. A l'església, veia gent que parlava català i que era addicta al règim. Et marquen llibres que et passen d'amagatotis.

Digui-me'n un.

Por quién doblan las campanas , de Hemingway. Sóc un lector compulsiu, de novel·la i, sobretot, assaig. En canvi, no m'interessaven les matemàtiques. Després he vist com són d'importants, també per a la música.

Parli'm de la relació entre música i matemàtiques.

Per començar, un so es divideix en els seus harmònics, que es reprodueixen. I la combinació de sons entra a partir d'aquí en un cert càlcul, en una expansió, molt embrionària, però ja matemàtica. Després veiem les matemàtiques en la mateixa arquitectura d'una obra musical. Hi ha estructures d'obres que encaixen perfectament amb la regla d'or, la sèrie de Fibonacci. Hi ha músics que hi han treballat de manera volguda, com Béla Bartók. Però la perfecció formal de Mozart, Brahms o Beethoven hi encaixa, i no crec que hi pensessin! Molta gent s'ha fascinat per la música sense saber-ne, i jo m'he acabat fascinant pel món de les matemàtiques sense saber-ne.

Què requereix un bon director?

Quan jo estudiava no et podies matricular al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona sense haver fet un instrument i totes les matèries d'escriptura: harmonia, contrapunt, anàlisi i composició. Avui veig molts directors d'orquestra amb una instrucció acadèmica feble. Es nota. També veig que molts estudien escoltant CDs, en comptes d'anar al concert. Es nota. I també constato que molts crítics són incapaços de llegir una partitura.

Passa al món de la música o és el signe dels temps?

Sé que els temps són aquests. Sé que reflecteix els temps que vivim.

Té fama de crític amb les orquestres que no assagen prou.

Ah, és que els assajos no produeixen. El que produeixen són els concerts, és on hi ha diners. Hi ha grans orquestres en què el temps que tens per assajar pot ser d'un sol assaig. El nivell tècnic ha anat pujant a Europa, a Amèrica, a l'Àsia. I les orquestres han après a muntar els programes amb molta eficàcia. Funcionen. Però rara és l'orquestra que té un esperit obert, de treballar en profunditat.

I quan no hi ha química entre orquestra i director, té remei?

Quan no funciona... no s'hi pot fer res. La relació entre director i orquestra és com la que hi pot haver entre dues persones. Hi pot haver sintonia o no, i no se sap per què.

Com més grans i consolidades, més s'adormen?

És fascinant treballar amb orquestres joves, encara estan en la fase de la descoberta, amb un compromís fort. Hi ha músics ja grans que mantenen l'esperit obert, s'estimen la música. Però amb el temps és cert que l'estrès, les decepcions i els ensurts de la vida hi poden influir... i es nota.

Com afecten les retallades en la vida d'una orquestra?

El finançament és imprescindible. Però ara em referia a la mateixa estructura de l'orquestra.

Què opina del nivell de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l'OCB?

Ha estat una orquestra que ha tingut molts directors que han estat de passada, i això no ajuda a tenir una consolidació. És la veritat i es nota. Però Pablo González [director] és un excel·lent músic i espero que es produeixi la consolidació que tots desitgem. Té moltes possibilitats. Jo m'hi entenc. Ara hem fet un disc junts.

Com va viure l'escàndol del Palau de la Música?

El vaig viure des de dins. I ens va deixar a tots perplexos. Va ser tot tan inesperat...

Es notava que a Fèlix Millet no li interessava gaire la música?

A Millet la música no li interessava gens ni mica. Ho havíem notat. Però tenia fama de bon gestor. Molts anys al mateix lloc pot ser perillós. Un cop una persona molt significada de la ciutat em va dir: "El poder enfolleix". I és veritat. Ho veiem constantment. Entre els polítics...

Felip Puig el va acusar de desnaturalitzar Els segadors per versionar l'himne per encàrrec de Maragall.

El senyor Felip Puig va tenir la gosadia de fer una crítica abans d'escoltar, i fer això és temerari i irreflexiu. Dir que no es pot versionar és insensat. Hi ha més de 200 versions d' Els segadors , que, per cert, té l'origen en una cançó eròtica, com explica al seu llibre Jaume Ayats. Jo en tinc dues versions. M'ho va encarregar el president Pujol, i és una versió dins d'àmbits cerimoniosos. Però després l'únic que vaig fer amb Els segadors, que té la rara particularitat d'estar escrit en una tonalitat menor, és que el ritme intern en reflectís més el caràcter reivindicatiu.

Vostè que és Mozartaddicte, creu que la seva música de debò cura?

Hi ha grans músics, però el cas de Mozart és molt especial. És l'essència de la música. I sí, té uns poders terapèutics extraordinaris. El doctor Alfred Tomatis va investigar els efectes de la música dels grans compositors, i els va detectar en el cant gregorià i en Mozart. Hi ha un component energètic. La música de Mozart és molt diversa. Pot ser entremaliada, enèrgica o d'una religiositat i profunditat extraordinàries.

I en nota els efectes terapèutics?

Jo els noto sempre, sempre, sempre. Unes vegades més i d'altres menys, però sempre. I no tan sols escoltant-lo. Ho noto estudiant-lo. Em meravella la facilitat d'escriptura, la qualitat d'escriptura. Miri aquest facsímil de la Simfonia Júpiter. No hi ha correccions! Si avui un copista hagués de copiar tota l'obra de Mozart, que va viure 33 anys, trigaria tots els anys de la mateixa vida de Mozart.

I vostè no voldria compondre més en comptes de dirigir tant?

Dirigir requereix molt temps. He escrit la meva tercera cantata per a infants, Set dies que van canviar el món , amb text de Ramon Solsona. És una manera de poder ser útil per al país. Com vaig fer la Història de Catalunya amb cançons , amb Jaume Picas. Em motiva fer alguna cosa per a les joves generacions. També em va satisfer la cantata Tirant lo Blanc, amb Núria Albó. O quan vaig fer Un concert desconcertant , amb Miquel Desclot. No tinc gaire temps per compondre, però en tinc ganes.

És qüestió de temps? D'encàrrecs?

M'agradaria posar-me el davantal i treballar més pel país.

Algun projecte entre mans?

Bé, ara tinc un projecte. Escric la meva primera òpera, però això porta temps, almenys entre tres i cinc anys de feina.

Una òpera! No ho ha fet mai.

El llibret està gairebé fet. És la història d'un personatge centreeuropeu del món de la filosofia, jueu, que se suïcida als anys 40, i no pas lluny d'aquí.

Walter Benjamin?

Ui. Queda molta feina per fer. És molt d'hora per parlar-ne.