Almudena Grandes: "Els meus personatges consideren que la guerra no s'ha acabat"

L'Almudena té una energia vital encomanadissa. Mare de tres fills, es considera optimista per naturalesa, i em confessa que la seva gran il·lusió seria que els seus fills grans la fessin àvia, però "ells no ho tenen previst ni de bon tros, i la petita, de cap manera, que té quinze anys!", s'esvera. El lector de Julio Verne ens fa viure la postguerra, l'any 1947, amb la mirada de Nino, un nen de 9 anys, fill d'un guàrdia civil que idolatra els guerrillers alhora que els tem.

¿Senties parlar de la Guerra Civil a casa teva?

La família del pare va passar tota la guerra a Madrid i es parlava moltíssim de la fam que van patir, dels bombardejos. La família de la mare va marxar de Madrid a Casablanca, on vivia la besàvia. De la vida quotidiana durant la guerra se'n parlava molt. El pare, nascut l'any 33, no tenia por de les sirenes, s'hi va acostumar. El gran problema era trobar-lo, perquè seguia jugant a qualsevol lloc sense fer-ne cas.

Has situat l'acció de la novel·la a Jaén. Què t'hi va dur?

És curiós, sempre associem la guerrilla al nord, però n'hi va haver a tot arreu i a Jaén, una província amb tres serres, n'hi va haver molta. M'hi va dur el meu amic Cristino Pérez Menéndez, catedràtic de la Universitat de Granada. Fa anys em va explicar que ell era fill d'un guàrdia civil i que s'havia criat en una caserna a Fuensanta de Martos. També em va parlar del guerriller Cencerro, mort un any abans que ell nasqués. Quan es parla d'un mort com si estigués viu vol dir que no ha mort, en realitat, perquè viu en la memòria. Ell em va regalar el personatge de Nino.

¿Aquests Episodios tenen l'embrió a El corazón helado ?

Comencen amb Inés y la alegría però surten del procés d'escriptura d'El corazón helado , la porta que em va permetre arribar-hi. Jo creia, com tots els espanyols, que ho sabia tot sobre la Guerra Civil. Però tenia dues llacunes: la División Azul, un fenomen molt complicat, i la segona generació de l'exili.

Com vas omplir aquestes llacunes?

Llegint molt per documentar-me. El primer que vaig descobrir és que no en sabia res de res. Em vaig enganxar a la història contemporània com els nanos s'enganxen als videojocs. Era com tirar fitxes de dòmino: cada llibre em duia a llegir-ne quatre més, i aquests quatre em donaven més pistes i me'n feien llegir vuit en una progressió geomètrica imparable.

I què hi vas trobar?

Un munt d'històries de la postguerra. Em van trobar a mi, més que jo a elles, i no sabia què fer-ne. Les escrivia en quaderns i, de tant en tant, les pensava i els treia la pols. Aquest va ser l'inici dels Episodios . Idealment, vaig posar-ho tot sobre la taula i em sortien sis novel·les amb les quals podia explicar des del 39 al 64. Hi ha històries que no he aconseguit encabir-les, però les que més m'agradaven hi són.

Per què una guerra interminable?

Perquè és l'actitud de la gent que no es va rendir. Aquestes novel·les recorren vint-i-cinc anys de la postguerra des de la perspectiva de la resistència. Les dues primeres són sobre la guerrilla i les altres seran sobre la lluita política des de la resistència no armada. Els meus personatges consideren que la guerra no s'ha acabat. El final de l'última novel·la, que encara no he escrit, justificarà el títol de tota la sèrie. És una declaració d'un senyor que dirà a un jutge: "No he vingut aquí fins ara perquè per a mi la guerra no havia acabat".

Què creus que arrosseguem avui d'aquells episodis?

Penso que el nivell de convivència i de normalitat democràtica és equiparable al d'altres països d'Europa. L'única cosa que ens fa especials és la desmemòria. En la Transició es va fundar una democràcia sense arrels, sense referents, per tal d'eludir la república, l'únic experiment democràtic que va funcionar abans de la democràcia actual. Aquesta fragilitat congènita és la que permet que, en nom de la democràcia, els menys demòcrates d'aquest país es dediquin a atemorir. A la dreta ja li va bé l'estratègia de la por i la crispació. El govern de dretes que tenim a Madrid es va escorant cap a l'extrem i ara, amb la crisi econòmica i d'acord amb els seus interessos, distorsiona la realitat en un intent de dividir-nos. Però hem de resistir i no creure les mentides.

Així, què en penses dels que reescriuen la història al seu gust?

Els historiadors anomenen publicistes els que manipulen la història, i aquests suposats historiadors afortunadament estan retrocedint. El catedràtic Julián Casanova diu: "Els historiadors ens estem equivocant en no prendre'ns seriosament aquests individus. Hem de posar-los al seu lloc". I és que tot té un límit.

Diverses obres teves s'han adaptat al cinema. ¿Hi veurem algun d'aquests episodis?

Estic escrivint el guió d' Inés y la alegria , que dirigirà Azucena Rodríguez, la meva còmplice ideal. El projecte està molt avançat. Fent el guió m'he adonat de la carnisseria que suposa adaptar una novel·la, però com que ho faig jo, jo m'esquartero i jo em recomponc. I m'agrada aquesta experiència.