Albina Francitorra: "És perillós explicar moltes coses als escriptors"

Albina Francitorra viu en una residència del carrer Almogàvers. És dura d'orella, però el cap el conserva millor que molta gent de la meva edat. Ens acompanya el seu nét, l'historiador Pau Vinyes. L'Albina transmet els seus coneixements amb simpatia i humilitat.

Enhorabona pels 100 anys.

No tinc cap mèrit. No m'he cuidat gens. Encara fumo. Bé, aquests dies el metge no em deixa perquè tinc un refredat. Però des dels 50 anys que fumo. Abans d'aquesta edat no havia fumat perquè al meu marit [l'advocat Tomàs Roig], que no fumava, no li agradava que jo ho fes.

Vostè va dir en una entrevista que tot ho ha fet de gran: els estudis de filologia, ser professora de català, el carnet de conduir... Per què?

Perquè quan era jove em vaig dedicar a tenir criatures. Vaig tenir set fills. És el que volia el meu marit. Jo no volia tenir-ne tants, però ara n'estic satisfeta. Ells són la meva principal satisfacció a la vida.

Ha vist morir cinc fills, el seu marit va ser represaliat durant el franquisme, com també ho va ser el primer marit de la seva filla Montserrat [l'arquitecte Albert Puigdomènech]. Creu que la seva vida ha sigut especialment dura?

Diria que ha sigut més aviat normal. Moments tristos i altres d'alegres. En algunes coses he tingut sort i en d'altres, no tanta. No canviaria la meva vida per cap altra. Afortunadament, em queden dos fills, i tinc néts i besnéts.

A casa seva van estar implicats políticament en l'antifranquisme. Això els va donar molts maldecaps. Se'n penedeix d'haver inculcat als fills aquest neguit polític?

No me'n penedeixo, era inevitable. Sempre m'ha interessat la política. Escrivia al diari nacionalista Nosaltres Sols [d'Estat Català]. Vivíem intensament la política. El meu pare era constructor, allò que abans se'n deia mestre d'obres, i proper a la Lliga. El meu marit va canviar molt de partit. Era president de la Joventut d'Acció Catalana, però per consell de Jaume Bofill i Mates es va passar a la Lliga. Jo no hi estava conforme perquè jo era més d'esquerres.

Vostè va ser una destacada activista en defensa dels drets de la dona. S'ha avançat molt des dels anys 30, quan escrivia sobre aquest àmbit?

Sí que s'ha avançat molt, malgrat els assassinats que es produeixen. Encara hi ha molt de masclisme. Ara em preocupa més la igualtat entre tothom.

A la biografia que Pere Meroño va escriure de Montserrat Roig, la seva filla deia que per culpa de dècades d'educació poc il·lustrada "tots portàvem un Franco al cor". Hi està d'acord?

Sí. Crec que l'ensenyament encara està molt lluny del que hauria de ser. S'hauria d'ensenyar millor en un valor que ens ha donat Déu, la llibertat. Ens n'ha donat tanta que fins i tot la fem servir contra ell, per tombar els seus designis.

La seva filla Montserrat va morir el 1991. Just després van arribar els Jocs Olímpics i la gran modernització de Barcelona. Com ha canviat d'ençà la seva ciutat i el país?

No hem canviat gaire. Encara continua manant una cosa per damunt de tot: l'interès econòmic. La gent, de fet, no canvia gaire.

Quines són les seves obres preferides de la Montserrat?

Els catalans als camps nazis , L'agulla daurada [del seu viatge a l'URSS el 1986] i, d'una manera especial, el seu últim llibre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida . Ella ja estava malalta de càncer i ens estàvem en un balneari, fent unes cures d'aigües. Era una autoconfessió i, malgrat que estava malament, em deia que el volia escriure.

S'ha vist reflectida en els llibres de la seva filla?

Sí, en algunes coses. El que passa és que al final no li explicava gaires coses perquè explicar moltes coses als escriptors és perillós. El meu marit també era escriptor i a ell també vaig deixar d'explicar-li coses.

Però vostè també havia escrit, i molt!

El meu marit em va convèncer que ho deixés, deia que no ho feia gaire bé i, segons ell, amb un que a casa es dediqués a escriure ja n'hi havia prou. Jo havia escrit articles a Nosaltres Sols , La Rambla , La Dona Catalana i, més endavant, a Presència .

I no va escriure ficció?

Sí, però ho vaig destruir tot! Vaig escriure tres novel·les, una es deia Un hombre extraño . Era la meva vergonya. Una altra va ser traduïda al portuguès. Va ser en un moment de necessitat econòmica. Eren novel·les tontes. Les firmava amb el pseudònim Albina del Valle perquè me n'avergonyia. Eren els anys 50 i estàvem necessitats perquè el meu marit era perseguit pel franquisme. Va ser empresonat quatre mesos per haver fet un parlament en català. Havia de parlar davant d'una agrupació d'avis de Sants, ho volia fer en català però el conegut comissari de policia Creix li va dir que de cap manera. Aleshores va anar a parlar amb el cap de la Guàrdia Civil, que el va autoritzar a fer-ho. I així ho va fer, però Creix li va dir: " De ésta te acordarás ". Després el van empresonar per un delicte que no havia comès, tal com més tard es va demostrar.